Descarregueu  el navegador Mozilla Firefox, per a una visualització web millor i més segura
Descarregueu l'Adobe Reader, per a documents PDF
lang: ca

<< | Índex | >>

Bandera

Àngel custodi del Regne de València
Àngel custodi del Regne de València. Palau de la Generalitat.

L'heràldica de la Bandera Reial ha tingut força fins al 1978, quan els blaus l'empastifaren per tot arreu -fins i tot als escuts, fet impossible heràldicament, des del de la Càmera Oficial de Comerç i Navegació fins al del València C.F.- en un intent d'oposar-se a la imminent democratització i recuperació nacional valenciana.

La presumpta Senyera de València amb blau no té cap documentació escrita anterior a 1876: quan es fa el funeral commemoratiu del 600 aniversari de Jaume I, la porten a la Catedral. Però no és la mateixa de 1838: només calen dues persones per a sostenir les puntes, de manera que ha passat a ésser bipartida, no bocellada com el Penó de la Conquesta. La Senyera Reial de València documentada fins a 1838, bocellada i amb quatre barres de grana més estretes que el fons daurat, no és la mateixa que la pressumpta Senyera documentada a partir de 1876, bipartida i -són els primers testimonis gràfics- amb un peculiar augment gris-blavós vora el pal, que té una sanefa daurada a sobre, i una franja vermella paral·lela amb una mena de murons, a més de les quatre barres vermelles igual d'amples que les daurades.

Jaume I
"Història del Rei En Jaume" de Gómez de Miedes, de l'any 1584.

Tanmateix, això no vol dir que la presumpta Senyera siga de 1876: els teixits, pal i rat-penat d'argent que la formen són més antics. Però cada element té una datació diferent, i en conjunt són un muntatge de meitat segle passat, com a molt. La Bandera Reial autèntica devia ésser molt usada, sobre tot en la part dels quatre faldons, i, en una incompetent restauració -a la que no és alié el cronista Vicent Boix-, se li va suprimir tota la part inferior -se'n repartiren els troços: un és a la Biblioteca de la Vilanova i la Geltrú-, i, per analogia amb les Banderes Reials del Saló de Corts, se li donà forma bipartida (els quatre faldons passaren a dos). També es devia igualar l'amplada de les barres de grana i daurades. Però amb totes aquestes operacions la Senyera Reial se'ls quedà curta i petita. I llavors aquells manifassers, amb tota la innocència, i seguint un costum del neogòtic llavors imperant, van unir la bandera al pal mitjançant un troç de drap clar -gris blavós originàriament, blau clar en les pintures i reproduccions posteriors-, i taparen les costures amb la franja vermella dels murons. No se'ls pot culpar: per a ells, la Senyera Reial seguia éssent daurada i vermella, tot i que bipartida (i no bocellada): l'afegit no en formava part. Però passaren els anys i, per a alguns, l'afegitó esdevindria més important que el principal.

Senyera de Morvedre
Bandera de Morvedre, l'actual Sagunt, que ha arribat fins avui.

Pocs anys després d'aquest afegit, les veus més respectades de la Renaixença valenciana reivindicaven la senyera quatribarrada:

-[1877] Vicent Wenceslao Querol, poema Patria, Fides, Amor, inclòs dins les Rimes catalanes. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

Mai com avui que Espanya obira envergonyida / trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang, / sos fills en lluita infame, i es veu menyspreada i sola, / mai com avui n’és digne qui el gonfanó tremola ab les barres de sang.

-[1885] Teodor Llorente, poema A mon llibre, inclòs dins Llibret de versos. En l’estrofa que segueix, l’autor posa en boca del seu llibre unes frases destinades al lector. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

Vinc a parlar-te de les teues coses, / i, com pregó ben clar del meu sentit, / porte les quatre barres sanguinoses / i el Rat-Penat al pit.

-[Finals del XIX] Rafael Ferrer i Bigné [València 1836 – 1892. Poeta, periodista i membre fundador de Lo Rat Penat], poema Lo Rat Penat. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

València per a en Jaume! Així ho pregona / la senyera del rei en la ciutat. / Du barres d’Aragó, mes la corona / té dalt un símbol nou: lo Rat Penat.

Rat Penat
Jocs Florals de Lo Rat Penat en 1904

Els valencianistes, però, no van reconèixer mai l'afegit: el 1885 Teodor Llorente publica el seu Llibret de versos i a la poesia A la Senyera diu: drap gloriós d'or y de grana / que corona el Rat penat . Per a ell el blau no existeix. Els testimonis es poden multiplicar fàcilment: Constantí Llombart (los pals... grochs y vermells), Eduard Martínez Ferrando (la magnífica oriflama), Vicent Tomàs i Martí (un llaurador amb la bandera dels quatre pals rojos en camper daurat), Carles Salvador (penó sang-i-barrat; banderes barrades; una Senyera daurada i vermella; Senyera feta amb roigs i grocs; els roigs i els grocs de senyeres -sang bullent i caliu d'ors-), Miquel Duran i Tortajada (ensenyes... barrades), i en especial Guillem Renat (Josep Giner): ... s'ha conservat el costum vuitcentista d'unir la bandera al pal mitjançant un tros de drap de color, generalment blavós... A València els valencianistes provincians creuen que la llista de color serveix per diferenciar la bandera valenciana de la catalana. Els pobrets no saben ni com era la bandera valenciana medieval! Centenars de vegades està escrit... que la bandera valenciana són quatre pals sobre camp d'or. Per a res s'aludeix a cap color més... Cal usar la bandera valenciana sesne dibuixets ni flocs, ni pols, ni cap afegitó més o menys blavós... (1933).

Aplec del Puig
Aplec del Puig en els anys trenta, organitzat per Lo Rat Penat.

A més, aquesta presumpta Senyera amb l'afegit ha tingut una existència dissortada. Tret de les actuacions pròpies de la ciutat de València, ha estat sovint portada a Madrid sense protocol i com a comparsa de celebracions no gens adients amb allò que se li vol fer representar:

  1. el 1881, a una desfilada per a commemorar el segon centenari de la mort del dramaturg Pedro Calderón de la Barca;
  2. el 1925, a la concentració d'ajuntaments convocada pel directori militar en suport a Primo de Rivera. Cal afegir que mentre, el dictador havia promulgat lleis que perseguien no sols l'exhibició de banderes diferents a l'oficial, sinó també l'ús públic dels idiomes -qualificats de "dialectes"- diferents al castellà: a València era prohibida la Bandera Reial i els homenatges a Jaume I la diada del 9 d'octubre. En canvi, les autoritats de la dictadura es preocupaven de declarar oficials tant l'Himne de l'Exposició Regional del mestre Serrano i Maximilià Thous com la presumpta Senyera: el 1928 el marquès de Sotelo manà fer una còpia del deteriorat original, en la qual el gris blavós original havia passat ja a blau celest. No cal dir que ambdós símbols -bandera i himne- van ésser immediatament assolits com a eina per oposar-se als demòcrates, no sols llavors, sinó també al llarg de la República, i de la guerra. I com a tals seguirien ja per sempre més:
  3. el 1939, a la tribuna del [i]Desfile de la Victoria[/i] franquista. L'única explicació del fet és que hi era com a vencedora, car no hi eren admeses les banderes vençudes -l'autèntica Bandera Reial i la tricolor de Riego, l'ús públic de les quals era prohibit, i seria perseguit, com la llengua, al llarg de quaranta anys-.
Transformació de la bandera de la ciutat de València
Metamorfosi durant el s. XIX de la senyera originària de València.

Disposem, en fi, d'un testimoni excepcional, quasi contemporani dels fets, que testifica clarament que la franja blava (o grisenca) és un afegit del s. XIX. És un poemeta de l'escriptor noucentista valencià Lluís Cebrian (València 1851-1934), que recull el volum antològic d'un dels pares de la Renaixença valenciana, i fundador de "Lo Rat Penat", Constantí Llombart, Los Fills de la Morta-Viva (València. Empremta d'Emili Pasqual, Editor. 1878. Pp. 630-1) [ho reproduïm en l'ortografia original]:

A LA SENYERA DE LA CIUTAT

Hi ha qui diu qu'entusiasme no sent huí
al voret, perque aquella no pots ser:
Perque son tons brodats de un novell fer,
y per qu'es, pera vell, ton domás fi.
Qu'es com dir, que Valencia no está así,
la d'En Jaume, de March y de Ferrer,
perque hermosa y moderna es vá refer
ab empedrats, y fonts, y llums sens fi.
Aixó ho diuen mals fills y mals germans,
que d'amarte, vergonya es fan tan sols
quant d'Espanya se venen braus amans...
Déixals dir; pero fuig d'eixos estols,
que'ls que no saben ser bons valencians,
manco encara sabrán ser espanyols.

Notem com ací se'ns parla que a la senyera originària se li han afegit empedrats, y fonts, y llums sens fi. Aquesta intenció tindria doncs originàriament (i molt innocentment) la franja blava (o grisenca). Precisament donar lluentor a la part més important, aquella que els blavers posteriorment han menyspreat: Les quatre barres. Per això, no imitaria cap corona, com alguns han dit, sinó més aviat seria un disseny artístic que faria referència a pedres precioses que d'aquesta manera ornarien el nucli originari quatribarrat de la senyera. Abans inclús ho clarifica Cebrian molt més en dir de la senyera que són tons brodats de un novell fer, i més avant també, en dir que la senyera originària quatribarrada hermosa y moderna es vá refer. No tenim una data precisa de la composició d'aquest poema, però si ens orientem per la data de publicació d'aquesta obra antològica de Constantí Llombart (1878), podem deduir que l'afegit blau o grisenc a la senyera originària, deu ser d'aquella època.

Tros tallat de la senyera
Prova evident de la modificació decimonònica de la senyera originària de València.

I molt més clarament encara, disposem d'una prova d'aquesta modificació: Un trosset de la senyera tallada que li regalà el 1849 l'Ajuntament de València a l'historiador Vicent Boix, que era propietat particular del venerable valencià Pere Maria Orts i Bosch i que aquest va donar a l'Ajuntament de València, la imatge del qual adjuntem ací. Baix del tros del tela, hi podem llegir: Noble girón del pendón antiguo de Valencia que data desde el año 1240 regalado por el Excmo. Ayuntamiento de Valencia de 1849 a D. Vicente Boix. Aquesta seria, doncs, a manca d'altres proves més concretes, la data (o si més no, una data molt propera) de la modificació de la primitiva senyera de la ciutat de València, tallant-li un trosset i afegint-li la franja grisenca blavosa que imitava pedres precioses que ornaven en qualsevol cas la part principal: les quatre barres. I aquest trosset seria així mateix una prova irrefutable de que tal modificació realment es va produir.

Direm per últim que, en qualsevol cas, aquesta bandera de la qual estem parlant és la bandera de la ciutat de València. Evidentment, tots els pobles i ciutats del País Valencià tenen la seua pròpia, i és per tant injusta la pretensió dels blavers d'imposar la bandera d'una ciutat a tot el país. No obstant, com hem demostrat, resulta que la bandera originària de la ciutat de València (fins al s. XIX) era, precisament, la bandera quatribarrada de la qual ells abominen. Però és que hi ha més. Segons l'erudit valencià Pere Maria Orts, a l'Ajuntament de València s'hi guardaven tres senyeres:

Penó de la Conquesta
Penó de la Conquesta (València, 1238).
  1. La senyera de la ciutat: La bandera quatribarrada transformada en blavera en el s. XIX.
  2. El Penó de la Conquesta: També quatribarrat. Relíquia del temps de la conquesta, que encara està i que és en qualsevol cas la bandera més antiga de totes. De fet no sols és això, sinó que és la bandera d'Europa més antiga conservada, la qual cosa deuria d'omplir d'orgull a tots els valencians, també als que furibundament la critiquen.
  3. La senyera del Regne: L'estendard reial quatribarrat. Estava guardat en "l'arca de les tres claus", i sols es treia una volta cada cent anys (coincidint amb l'aniversari de la reconquesta de València en 1238). Aquesta bandera hui dia ha desaparegut. O potser algú la té amagada en algun lloc? Alguns s'han inclinat per la darrera hipòtesi, perquè evidentment, si alguna volta es trobara, en ser aquesta l'autèntica bandera que representava tot el territori valencià, els arguments a favor de la bandera blavera desapareixerien d'un cop.

L'erudit valencià Orts recull ací l'opinió expressada un segle abans per D.R. Vives Azpiroz en el Folleto escrito para justificar que la Bandera que pusieron los moros, para señal en la torre de Alí Bufat, no es la Real Bandera del Ejército conquistador de Valencia [València. Imp. de Juan Guix. 1882]. En aquest opuscle, segons indica el seu títol, s'hi diu bàsicament que el Penó de la Conquesta (la bandera que onejà en la torre d'Alí Bufat, com s'hi diu) no podia ser la bandera de l'exèrcit conqueridor perquè aquesta era de molta més qualitat que el Penó, teixit amb teles bastes, car segons l'heràldica medieval, la bandera oficial d'un exèrcit estava teixida amb teles de qualitat. S'hi diu també, que aquesta, de cap manera es podia cedir als moros de València, ni que fóra per a que la posaren com a senyal de rendició (la qual va ser la funció bàsica del Penó de la Conquesta), perquè en qualsevol moment podien retenir-la, i l'exèrcit cristià s'haguera quedat sense el seu més preat símbol.

En les pàgines 17-8 d'aquest opuscle, s'hi descriu a manera de resum quines eren les banderes hostatjades a l'Ajuntament de València a finals del s. XIX:

"A más de otras muchas banderas y Estandartes, tres son las que se guardan en el archivo municipal, y anuestro propósito hacen referencia.

1ª. La bandera llamada de la Conquista.
Esto es, la que como señal tremooló en la torre de Alí-Bufat.
2ª. El antiguo Pendón de la ciudad.
Que ya existía en tiempo de las Germanías.
3ª Y la Real Señera del ejército conquistador de Valencia
Así las distingue a las tres el ilustrado cronista D. Vicente Boix.
La bandera de la Conquista y el antiguo Pendón de la Ciudad se conservan dentro de dos pirámides de cristal, colocadas una enfrente de la otra (Torres).
La Real Señera, dentro de un baúl de baqueta, juntamente con la espada del rey D. Jaime, y las dos llaves doradas, que en señal de pleitesía se le entregaron a Felipe V a su entrada en esta Ciudad (Vives)".

Enllaços Externs

<< | Índex? | >>

Page last modified on September 10, 2015, at 11:24 PM
Edit - History - Print - Recent Changes - Search<
Creative Commons License © 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors | visites
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons, tret d'on s'indique el contrari.
Funcionant gràcies a PmWiki, PunBB, Coppermine, PHP, MySQL, Apache i GNU/Linux.