http://ca.wikipedia.org/wiki/Patuet    El patuet (en francès pataouète) era la denominació del català parlat a Algèria durant l'ocupació francesa. D'origen, sobretot, menorquí, alacantí i rossellonès, es va caracteritzar per les influències del francès i de l'àrab i, alhora, va influir en l'argot francès pied-noir. Després de l'èxode que va seguir a la independència d'Algèria, el 1962, la població es va dispersar per França, alguns a la Catalunya del Nord, i una minoria a la província d'Alacant. Avui, quaranta-tres anys més tard, encara es pot trobar a França algun parlant aïllat.
Referències
    * Marta Marfany, Els menorquins d'Algèria, ISBN 84-8415-366-5
    * Entrades «Patuet», «Pied-noir» i «Algèria», de la GEC
    * (castellà) Article a Levante, del 20 de març de 2005 (format pdf) http://www.levante-emv.com/media/docume … omingo.pdf

    * (francès) Entrada «Pataouète» a Le Trésor de la Langue Française" http://atilf.atilf.fr/

TESTIMONIS


Els emigrants menorquins eren sobretot colons agrícoles que van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1850 van emigrar de Menorca unes 9.500 persones, quan la població de l'illa era d'uns 39.000 habitants. El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau (avui Bordj El Kiffan), i el 1853 Aïn Taia es fundat per 967 menorquins. A les poblacions on són majoria es manté una cohesió social i es mantenen els costums i la llengua que es transmet a fills i néts. Fins i tot els treballadors algerians i francesos a les terres dels menorquins parlaven català. A partir de la I Guerra Mundial el corrent migratori s'estabilitza, exceptuant un breu període de refugiats de la Guerra Civil Espanyola. El 1962, amb la independència d'Algèria, van fugir en massa establint-se principalment al Rosselló i al Llenguadoc.

La comunitat d'origen alacantí provenia de les comarques de l'Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina Alta i la Marina Baixa. Era sobretot temporera i no va mantenir una gran cohesió, però va conservar el parlar propi de la marina alacantina influenciat pel francès i l'àrab, i va arribar a publicar, a la fi del segle XIX, uns periòdics amb ortografia francesa: Journal de Cagayous i El Patuet. El 1962 una part es va refugiar a França i una altra es va establir a la província d'Alacant difuminant-se ràpidament les seves peculiaritats.
Entre els emigrants que provenien de França també se'n trobaven de la Catalunya del Nord, alguns d'ells com a funcionaris, que es van integrar a la comunitat catalanoparlant d'Alger.