Descarregueu  el navegador Mozilla Firefox, per a una visualització web millor i més segura
Descarregueu l'Adobe Reader, per a documents PDF

Main.ExempleGrausí History

Hide minor edits - Show changes to output

April 28, 2023, at 08:40 PM by 84.121.200.250 -
Added lines 144-239:

(:if userlang fr:)
(:title Exemple linguistique de Graus : Les dangers du sécessionnisme linguistique blavériste:)
!Exemple linguistique de Graus : Les dangers du sécessionnisme linguistique blavériste

Les blavéristes défendent généralement leur "valencianisme" régionaliste autant qu'ils défendent la condition espagnole (c'est-à-dire castillane) du pays valencien. De la même manière, ils revendiquent comme mots valenciens typiques non seulement certains mots typiquement valenciens (tels que "eixe" ou "este", qui sont admis dans le catalan standard), mais ils considèrent également comme valenciens certains mots qui ont une origine castillane évidente : otony, sapo, articul, et ainsi de suite.

C'est pourquoi cet article a été écrit dans le but de prouver aux blavéristes et aux Valenciens en général combien il peut être dangereux de défendre certains mots et formes linguistiques qui ne sont pas purement valenciens, comme le font les blavéristes, mais des expressions tirées de l'espagnol. Pour ce faire, nous expliquons le cas de la langue parlée à Graus (Aragon oriental). Dans cette région, un ancien dialecte catalan, dû à la castillanisation, s'est transformé en un mélange des deux langues (catalan et espagnol).

!!Le dialecte de Graus (Aragon oriental)
%rframe width=155% [[https://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?pos=-332|https://www.antiblavers.org/galeria/albums/grafics/Mapa.linguistic.Arago.gif"Mapa linguistic Arago"]] | [--En vert (D) la zone où la langue aragonaise est parlée est surlignée. En orange (B), la zone où la langue catalane est parlée est mise en évidence. (A) représente la langue de transition de Benasque, avec une forte influence espagnole. En bleu clair (C), la zone où le dialecte parlé à Graus est mis en évidence.--]
Graus et sa région sont situés dans la région de la Ribagorce, au milieu des Pyrénées. Le fait qui pourrait être considéré comme la principale caractéristique culturelle de la région de Graus est que, alors que la majeure partie de la Ribagorça parle le catalan, la région de Graus parle une variété que la plupart des gens considèrent comme la langue aragonaise. C'est faux, car il y a trois siècles, cette région parlait le catalan, mais en raison du contact continu avec la langue espagnole depuis la région de Somontano et Barbastro, ce vieux dialecte de la Ribagorce est devenu une sorte de pidgin ou de patois, un mélange d'espagnol et de catalan.

!!!!Preuves toponymiques:
Dans cette région, il y a des lieux appelés Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, etc. Ces noms n'ont aucun rapport avec la langue aragonaise.

!!!!Preuves linguistiques:
Le dialecte de Graus, qui comme nous l'avons déjà dit est un mélange de castillan et de catalan, utilise la diphtongaison en général, mais il est également vrai qu'il conserve des archaïsmes sans diphtongation tels que "coba", "roda", "dent", etc. Les mots avec -E et -O finaux sont encore éliminés sous une forme résiduelle : font, vall, cap, ordi (mais tous les pluriels avec -E et -O sont sans voyelle, ce qui montrerait que ces voyelles ne sont pas celles d'origine : mano/mans). Comme le fait le catalan, le L- initial est palatalisé comme dans "lluna" ; le ND > n latin est réduit, ce que ne font ni l'espagnol ni l'aragonais (ANDARE > anà) ; les groupes latins intérieurs ou finaux BY, DY, GY, I qui font le son ''jota'' en espagnol ou le son ''ge'' en catalan, sont prononcés comme un ''y'' dans toutes les langues ribagorzanes et pallares (RUBEUM > roy) ; le dialecte de Graus suit également le dialecte ribagorzan dans la perte du -R final (caminà, fé, etc.), ou dans la formation avec le -R, comme dans l'espagnol (RUBEUM > roy). ), ou dans la formation avec -AS des pluriels féminins (casas, cosas, etc.). Dans toute la région de la Frange d'Aragon (partie orientale de l'Aragon où l'on parle le catalan), il y a une grande profusion de castillanismes, qui atteignent jusqu'à 20% du lexique dans des zones aussi catalanophones que Benabarri, à Graus en tout cas les castillanismes sont déjà aux deux tiers (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). En fait, le niveau de castillanisation est si élevé que des hybrides espagnol-catalan ont été créés, tels que : pllaza, reí, habllá, lloco (ce qui se produit également dans le dialecte "apitxat" du Pays Valencien : otony, desenroll, et ainsi de suite). Actuellement, l'ensemble du dialecte de Graus est soumis à un processus de forte castillanisation, dans lequel les mots d'origine catalane sont systématiquement remplacés par des mots castillans. En conclusion, nous pouvons affirmer que ces caractéristiques sont communes au dialecte catalan de Ribagorce ou au castillan, mais que le dialecte de Graus ne possède pas de caractéristiques phonétiques propres de type aragonais. Cela confirmerait que le dialecte de Graus n'est pas lié à l'aragonais (car s'il s'agissait d'un parler aragonais castillanisé, il y aurait au moins des résidus phonétiques exclusifs de l'aragonais, ce qui n'est pas le cas).

!!!!Autres épreuves:
"A. Navarro a trouvé à Graus le "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Livre des statuts de la confrérie de Saint-Nicolas). Le livre a été écrit en 1516 et commence en catalan pur, qui se castillanise peu à peu jusqu'à atteindre le dialecte actuel de Graus. Des siècles plus tard, Joaquín Costa, important penseur et homme politique aragonais de la fin du XIXe siècle et du début du XXe siècle, qui a vécu quelques années à Graus, a écrit : "Ce village [Graus] a appartenu à la Catalogne pendant quelques années, tout comme l'ensemble du comté de Ribagorce. Même au XVIe siècle, la langue utilisée ici était le catalan. De cette langue est resté un dialecte, moitié aragonais et moitié catalan, que vous avez probablement entendu parler par les garçons qui jouent dans la rue. Mon nom de famille est totalement catalan".

!!!Exemples de catalan Ribagorzan, dialecte du Graus et de la langue aragonaise
!!!!Exemples de catalan Ribagorzan à Tamarit de la Llitera:
"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", dans Joaquim de Carpi, "El Dialecto de Tamarite de Litera", 1981]

!!!!Exemple du dialecte de Graus à Fonz [Fonts]:
En gras, nous mettons en évidence les restes catalans de la langue d'origine, qui disparaissent peu à peu. En italique, nous soulignons les hybrides entre le catalan et l'espagnol (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben avec bé+bién, beigo avec veic+veo, lluego, etc.)

"La nuestra '''llengua, la que aquí charram''', é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de '''chicó cuan encara bibiban''' de contino '''en Fonz'''. '''Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare''' y mi yaya entre '''ellas y tamé''' con otras '''chens''' del ''llugar''. [...] Otra '''muller se ba quedar''' sorprendida de '''que estudiasem ixo''' en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban '''per charrar''' ribagorzano en la escuela. [...] El ''llunes'' en ''cllase'' le ba presentar al profe de llengua española el ''treballo'' que '''abeba''' ''fecho'', '''y me ba dir que estaba''' mui ''ben'', pero que no me’l '''podeba ebaluar perque ixo''' de la fabla no baleba pa nota, que sólo '''mos lo ba dir''' como simple curiosidá. Ya bes, pa una '''begada que treballaba''' con interés, a la fin '''no me ba serbir pa res'''. [...] Sí que é berdá que han ''pasau'' años, pero yo ''beigo'' que '''tot está igual''' que antes, como '''fa''' bente años, nuestra '''llengua''' sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y ''beigo'' que no el tendrá '''mai'''. '''Si no fem res''' ''lluego'' la berem morir, no ''creigo'' que pase més allá de la mía ''chenerazión''. De '''chobens''' como yo, ¿cuántos '''charram''' en nuestra '''llengua''' bernacula? ''Creigo'' que entender-la, '''toz; pero charrar-la no guaires'''. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá ''llingüistica'', n’hai '''chen''' que dize '''charrar''' alto-ribagorzano u patués, y que '''nusatros charram''' baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, '''ixo''' sí. Ba conozer '''fa''' un tiempo a una '''muller''' de Castilló de Sos, '''me feba''' gozo '''sentir-la charrar''' (u “ragonar” '''diba ella'''), y tampoco no '''charraba''' tan diferente como en Fonz, sonaba '''un poquet més''' ''pareziu'' al catalán, pero '''si febas orellas l’entendebas tot'''. [...] Qué ''ben'' que '''charrem''' baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir '''enta Graus''' y que astí '''charren igual que nusatros'''. Ixo penso yo, '''pero tamé n’hai chen que pensa''' y dize que no, que '''lo que charram en Fonz é''' diferente de lo que '''charran en Estadilla'''." [web, Rubén Fernández Gracia]

!!!!Exemple de langue aragonaise de la vallée de Chistau/Xistau (Plan):
"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [avec ortographie adaptée]

!!!!Un peu d'histoire
Mais comment en sommes-nous arrivés là? Reprenons un peu l'histoire de cette petite région. Selon la toponymie, avant l'arrivée des Romains, des personnes parlant le basque vivaient ici. Lorsque les Wisigoths sont arrivés, ils ont commencé à parler le latin, qui s'est transformé dans cette partie en une sorte de langue mozarabe des Pyrénées. Dans le Pallars et la Ribagorce, il y a encore des vestiges topnymiques, comme dans la vallée de Llessui, à 15 km de Sort, où l'on peut trouver : El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, ou dans la Vall Fosca, où l'on trouve : Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, etc.

L'invasion musulmane fait sombrer le royaume wisigothique, transformant les vallées pyrénéennes en petites régions autarciques jusqu'à ce que, dans le cas de Pallars et Ribagorce, les comtes de Tolosa en fassent des vassaux en 801. C'est donc pratiquement pendant tout le IXe siècle que Ribagorce et Pallars seront gouvernés par des comtes sous la tutelle de Toulouse, mais au Xe siècle, Ribagorce sera de facto un comté indépendant gouverné par des comtes autochtones de culture catalane. La catalanisation des deux comtés était certainement une conséquence logique de l'existence d'une frontière au sud avec les voisins arabes, et de la formidable barrière des Pyrénées au nord, qui, par la distance, faisait de La Seu d'Urgell le principal centre d'attraction économique et culturel des deux comtés. Cette Ribagorce indépendante fut conquise par le roi navarrais Sancho III, profitant de quelques querelles familiales entre les comtes de Ribagorce en 1025, mais par succession dynastique, elle passa au roi d'Aragon en 1043. D'autre part, lorsque la Couronne d'Aragon est née en 1137, lorsque le royaume d'Aragon et le comté de Barcelone ont été unis, Ribagorce a été à nouveau liée à des comtes de culture catalane. En effet, Jacques Ier incluait la Ribagorce dans la Catalogne (de Salses à la rivière Cinca), mais son petit-fils Jacques II modifia cette décision en raison des pressions aragonaises, en cédant le comté à l'Aragon, mais en conservant les ''Usatges de Barcelona'' et les ''Costums de Catalunya'' en tant que lois. Quoi qu'il en soit, bien qu'officiellement le comté ait appartenu à l'Aragon, la région a été dirigée par des comtes de culture catalane et liée à la Maison royale de la Couronne d'Aragon jusqu'à l'extinction du comté à la fin du XVIe siècle. Jusqu'à cette date également, sur le plan ecclésiastique, Ribagorce faisait partie des diocèses catalans. Mais c'est précisément à la fin de ce siècle que la région de Graus a été transférée au diocèse de Barbastro, et c'est également à cette époque que le roi d'Espagne a supprimé le comté en raison des révoltes qui avaient été encouragées par le dernier comte, faisant ainsi passer la Ribagorça sous la domination directe de la couronne.

En 1642, les troupes franco-catalanes furent logées à Benavarre et, en échange, la Ribagorce passa à la Catalogne, mais comme la guerre n'était pas gagnée, la Ribagorce ne l'était pas non plus. Plus tard, lors de la guerre de succession, la Ribagorce se rangea du côté autrichien avec la Catalogne, tandis que la Castille soutenait l'absolutiste Philippe V. En 1833, l'État centralisateur rattacha définitivement la Ribagorce à la nouvelle province de Huesca, et acheva lentement et involontairement l'espagnolisation du peuple ribagorzan (une façon d'être espagnol par respect des frontières et par crainte du sécessionnisme catalan) par la scolarisation et la militarisation de la jeunesse.

!!!!Un avenir sombre?
A ce stade, nous pouvons donc nous poser la question suivante : quel serait l'avenir de la langue valencienne si les blavéristes réussissaient? Quel serait l'avenir de la langue valencienne si les blavéristes réussissaient? Voulons-nous un tel avenir pour le valencien? Souhaitons-nous sa disparition d'ici deux ou trois siècles? Si rien n'est fait, ou si le valencien passe sous l'influence des blavéristes, le valencien sera-t-il dans la même situation que la langue de Graus, qui est aujourd'hui un mélange d'espagnol et de catalan, comme nous l'avons vu? Les Valenciens sont les seuls à pouvoir sauver la langue valencienne, mais pour les habitants de Graus, il est déjà trop tard.

!!!!Bibliographie
*ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
*[[http://www.charrando.com/finestranuestrallengua.php|Article of R. Fernández]]

(:if userlang de:)
(:title Das Beispiel von Graus: Die Gefahren des sprachlichen Sezessionismus:)
!Das Beispiel von Graus: Die Gefahren des sprachlichen Sezessionismus
Die Blavos verteidigen im Allgemeinen ihren regionalistischen "Valencianismus" genauso wie sie die spanische (d.h. kastilische) Beschaffenheit des Valencianischen Landes verteidigen. In ähnlicher Weise beanspruchen sie als typisch valencianische Wörter nicht nur einige Wörter, die typisch valencianisch sind (wie "eixe" oder "este", die im Standardkatalanisch zugelassen sind), sondern sie betrachten auch einige Wörter als valencianisch, die einen klaren kastilischen Ursprung haben: otony, sapo, articul, und so weiter.

Daher wurde dieser Artikel geschrieben, um den Blaveros und den Valencianern im Allgemeinen zu beweisen, wie gefährlich es sein kann, einige Wörter und sprachliche Formen zu verteidigen, die nicht rein valencianisch sind, wie es die Blaveros tun, sondern Ausdrücke, die aus dem Spanischen übernommen wurden. Und zu diesem Zweck erklären wir den Fall der Sprache, die in Graus (Ost-Aragonien) gesprochen wird. In diesem Gebiet hat sich ein alter katalanischer Dialekt aufgrund der Kastilisierung in eine Mischung aus beiden Sprachen (Katalanisch und Spanisch) verwandelt.

!!Der Dialekt von Graus (Ost-Aragonien)
%rframe width=155% [[https://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?pos=-332|https://www.antiblavers.org/galeria/albums/grafics/Mapa.linguistic.Arago.gif"Mapa linguistic Arago"]] | [--Grün (D) ist das Gebiet hervorgehoben, in dem Aragonisch gesprochen wird. In Orange (B) ist das Gebiet hervorgehoben, in dem Katalanisch gesprochen wird. (A) stellt die Übergangssprache von Benasque dar, mit einem starken spanischen Einfluss. In blauem Licht (C) ist das Gebiet hervorgehoben, in dem der in Graus gesprochene Dialekt gesprochen wird.--]
Graus und seine Region befinden sich in der Region Ribagorça, mitten in den Pyrenäen. Die Tatsache, die man als das kulturelle Hauptmerkmal des Gebiets von Graus betrachten könnte, ist die Tatsache, dass der größte Teil der Ribagorça Katalanisch spricht, während das Gebiet von Graus eine Variante spricht, die von den meisten Menschen als Aragonisch angesehen wird. Das ist jedoch falsch, denn vor drei Jahrhunderten wurde in dieser Region Katalanisch gesprochen, aber aufgrund des ständigen Kontakts mit der spanischen Sprache aus dem Somontano-Gebiet und Barbastro ist dieser alte Dialekt aus Ribagorça zu einer Art Pidgin oder Patois geworden, einer Mischung aus Spanisch und Katalanisch.

!!!!Toponymische Nachweise:
In dieser Region gibt es Orte, die Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, usw genannt werden. Diese Namen haben keine Beziehung zur aragonesischen Sprache.

!!!!Sprachliche Beweise:
Der Dialekt von Graus, der, wie bereits erwähnt, eine Mischung aus Kastilisch und Katalanisch ist, verwendet im Allgemeinen die Diphthongierung, aber es ist auch wahr, dass es noch Archaismen ohne Diphthongierung gibt, wie "coba", "roda", "dent", etc. Wörter mit finalem -E und -O werden immer noch in einer Restform eliminiert: font, vall, cap, ordi (aber alle Plurale mit -E und -O sind ohne Vokal, was zeigen würde, dass diese Vokale nicht die ursprünglichen sind: mano/mans). Wie im Katalanischen wird das anfängliche L- palatalisiert wie in "lluna"; das lateinische ND > n wird reduziert, was weder im Spanischen noch im Aragonesischen der Fall ist (ANDARE > anà); die inneren oder finalen lateinischen Gruppen BY, DY, GY, I, die den Klang von "jota" im Spanischen oder den Klang von "ge" im Katalanischen bilden, werden in allen ribagorzischen und pallaresischen Sprachen als "y" ausgesprochen (RUBEUM > roy); der Dialekt von Graus folgt dem ribagorzischen Dialekt auch im Verlust des finalen -R (caminà, fé, etc. ), oder in der Bildung mit -AS von femininen Pluralen (casas, cosas, etc.). In der gesamten Region Franja de Ponent (östlicher Teil Aragons, in dem Katalanisch gesprochen wird) gibt es eine große Fülle von Kastilismen, die in so katalanischsprachigen Gebieten wie Benabarri bis zu 20 % des Wortschatzes ausmachen, in Graus sind es immerhin schon zwei Drittel (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). Der Grad der Kastilisierung ist sogar so hoch, dass spanisch-katalanische Mischformen entstanden sind, wie z.B.: pllaza, reí, habllá, lloco (was auch im "apitxat"-Dialekt des Landes Valencia vorkommt: otony, desenroll, usw.). Gegenwärtig durchläuft der gesamte Graus-Dialekt einen Prozess der starken Kastilisierung, bei dem Wörter katalanischen Ursprungs systematisch durch kastilische Wörter ersetzt werden. Zusammenfassend können wir feststellen, dass diese Merkmale dem katalanischen Ribagorzan-Dialekt oder dem Kastilischen gemeinsam sind, dass aber der Dialekt von Graus keine eigenen phonetischen Merkmale vom Typ Aragonese aufweist. Dies würde bestätigen, dass der Dialekt von Graus nicht mit dem Aragonesischen verbunden ist (denn wenn es sich um eine kastilisierte aragonesische Sprache handeln würde, gäbe es zumindest phonetische Reste, die das Aragonesische ausschließen, was nicht der Fall ist).

!!!!Andere Beweise:
A. Navarro fand in Graus das "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Buch der Statuten der Bruderschaft des heiligen Nikolaus). Das Buch wurde im Jahr 1516 geschrieben und beginnt in reinem Katalanisch, das nach und nach kastilisiert wird, bis es den heutigen Dialekt von Graus erreicht. Jahrhunderte später schrieb Joaquín Costa, ein bedeutender aragonesischer Denker und Politiker am Ende des XIX. und zu Beginn des XX. Jahrhunderts, der einige Jahre in Graus lebte: "Dieses Dorf [Graus] gehörte einige Jahre lang zu Katalonien, genau wie die gesamte Grafschaft Ribagorça. Noch im XVI. Jahrhundert war die Sprache hier Katalanisch. Von dieser Sprache ist ein Dialekt übrig geblieben, halb aragonesisch und halb katalanisch, den man wahrscheinlich die Jungen sprechen hört, die auf der Straße spielen. Mein Nachname ist vollständig katalanisch."

!!!Beispiele für Ribagorzan Katalanisch, Dialekt aus Graus und Aragonisch
!!!!Beispiel für Ribagorzan Katalanisch in Tamarit de la Llitera:
"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", in Joaquim de Carpi's "El Dialecto de Tamarite de Litera", 1981]

!!!! Beispiel des Dialektes von Graus in Fonz [Fonts]:
Mit Fettdruck heben wir die katalanischen Reste der ursprünglichen Sprache hervor, die langsam verschwinden. Mit Kursivschrift heben wir die Mischformen zwischen Katalanisch und Spanisch hervor (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben mit bé+bién, beigo mit veic+veo, lluego usw.).

"La nuestra '''llengua, la que aquí charram''', é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de '''chicó cuan encara bibiban''' de contino '''en Fonz'''. '''Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare''' y mi yaya entre '''ellas y tamé''' con otras '''chens''' del ''llugar''. [...] Otra '''muller se ba quedar''' sorprendida de '''que estudiasem ixo''' en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban '''per charrar''' ribagorzano en la escuela. [...] El ''llunes'' en ''cllase'' le ba presentar al profe de llengua española el ''treballo'' que '''abeba''' ''fecho'', '''y me ba dir que estaba''' mui ''ben'', pero que no me’l '''podeba ebaluar perque ixo''' de la fabla no baleba pa nota, que sólo '''mos lo ba dir''' como simple curiosidá. Ya bes, pa una '''begada que treballaba''' con interés, a la fin '''no me ba serbir pa res'''. [...] Sí que é berdá que han ''pasau'' años, pero yo ''beigo'' que '''tot está igual''' que antes, como '''fa''' bente años, nuestra '''llengua''' sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y ''beigo'' que no el tendrá '''mai'''. '''Si no fem res''' ''lluego'' la berem morir, no ''creigo'' que pase més allá de la mía ''chenerazión''. De '''chobens''' como yo, ¿cuántos '''charram''' en nuestra '''llengua''' bernacula? ''Creigo'' que entender-la, '''toz; pero charrar-la no guaires'''. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá ''llingüistica'', n’hai '''chen''' que dize '''charrar''' alto-ribagorzano u patués, y que '''nusatros charram''' baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, '''ixo''' sí. Ba conozer '''fa''' un tiempo a una '''muller''' de Castilló de Sos, '''me feba''' gozo '''sentir-la charrar''' (u “ragonar” '''diba ella'''), y tampoco no '''charraba''' tan diferente como en Fonz, sonaba '''un poquet més''' ''pareziu'' al catalán, pero '''si febas orellas l’entendebas tot'''. [...] Qué ''ben'' que '''charrem''' baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir '''enta Graus''' y que astí '''charren igual que nusatros'''. Ixo penso yo, '''pero tamé n’hai chen que pensa''' y dize que no, que '''lo que charram en Fonz é''' diferente de lo que '''charran en Estadilla'''." [web, Rubén Fernández Gracia]

!!!!Beispiel von aragonischer Sprache aus dem Chistau/Xistau (Plan) Tal:
"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [mit angepasster Orthographie]

!!!!Ein wenig Geschichte
Aber wie sind wir zu diesem Punkt gekommen? Schauen wir uns ein wenig die Geschichte dieses kleinen Gebiets an. Der Toponymie zufolge lebten hier vor der Ankunft der Römer Menschen, die die baskische Sprache sprachen. Als die Westgoten kamen, begannen sie, Latein zu sprechen, das sich in diesem Teil zu einer Art mozarabischer Sprache aus den Pyrenäen entwickelte. Im Pallars und in Ribagorça gibt es noch toponymische Überreste, wie z. B. im Llessui-Tal, 15 km von Sort entfernt, wo wir Folgendes finden können: El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, oder im Vall Fosca, wo wir finden können: Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, und so weiter.

Die maurische Invasion lässt das westgotische Reich untergehen und verwandelt die Pyrenäentäler in kleine autarke Regionen, bis die Grafen von Tolosa im Jahr 801 Pallars und Ribagorça zu ihren Vasallen machen. Ribagorça und Pallars werden also praktisch während des gesamten 9. Jahrhunderts von Grafen unter der Vormundschaft von Toulouse regiert, aber im 10. Jahrhundert ist Ribagorça eine de facto unabhängige Grafschaft, die von einheimischen Grafen katalanischer Kultur regiert wird. Die Katalanisierung der beiden Grafschaften war sicherlich eine logische Folge der Existenz einer Grenze im Süden zu den arabischen Nachbarn und der gewaltigen Barriere der Pyrenäen im Norden, die La Seu d'Urgell aufgrund der Entfernung zum wichtigsten wirtschaftlichen und kulturellen Anziehungspunkt der beiden Grafschaften machte. Das unabhängige Ribagorça wurde 1025 vom navarrischen König Sancho III. erobert, der einige Familienstreitigkeiten unter den Ribagorzan-Grafen ausnutzte, aber durch dynastische Erbfolge ging es 1043 an den König von Aragonien über. Mit der Geburt der Krone von Aragonien im Jahr 1137, als das Königreich Aragonien und die Grafschaft Barcelona vereinigt wurden, wurde Ribagorça wieder mit den Grafen der katalanischen Kultur verbunden. Tatsächlich schloss Jakob I. Ribagorça in Katalonien ein (von Salses bis zum Fluss Cinca), aber sein Enkel Jakob II. änderte diese Entscheidung aufgrund des aragonischen Drucks und trat die Grafschaft an Aragonien ab, behielt aber die "Usatges de Barcelona" und die "Costums de Catalunya" als Gesetze bei. Obwohl die Grafschaft offiziell zu Aragonien gehörte, wurde die Region bis zum Aussterben der Grafschaft am Ende des 16. Jahrhunderts von Grafen katalanischer Kultur regiert, die mit dem Königshaus der Krone von Aragonien verbunden waren. Auch in kirchlicher Hinsicht gehörte Ribagorza bis dahin zu den katalanischen Diözesen. Aber gerade am Ende dieses Jahrhunderts wurde das Gebiet von Graus an die Diözese Barbastro übertragen, und es war auch die Zeit, in der der spanische König die Grafschaft wegen der Aufstände, die vom letzten Grafen angezettelt worden waren, unterdrückte und die Ribagorça damit unter die direkte Herrschaft der Krone stellte.

Im Jahre 1642 wurden die französisch-katalanischen Truppen in Benavarre untergebracht, und im Gegenzug ging die Ribagorça an Katalonien über, aber da der Krieg nicht gewonnen wurde, wurde auch die Ribagorça nicht erobert. Später, im Erbfolgekrieg, schlug sich Ribagorça auf die Seite Kataloniens auf der Seite Österreichs, während Kastilien den Absolutisten Philipp V. unterstützte. 1833 schloss der zentralistische Staat Ribagorça endgültig an die neue Provinz Huesca an und vollendete langsam und unbewusst die Spanisierung der Ribagorçaner (als eine Art, spanisch zu sein, aus Respekt vor den Grenzen und aus Angst vor katalanischem Sezessionismus) durch Schulbildung und Militarisierung der Jugend.

!!!!Eine dunkle Zukunft?
An diesem Punkt können wir uns also fragen: Wie würde die Zukunft der valencianischen Sprache aussehen, wenn die Blaveros erfolgreich wären? Wollen wir diese Art von Zukunft für das Valencianische? Wollen wir seine Auslöschung innerhalb von zwei oder drei Jahrhunderten? Wenn nichts unternommen wird oder wenn das Valencianische unter den Einfluss der Blaveros gerät, wird sich das Valencianische dann in der gleichen Situation befinden wie die Sprache von Graus, die heutzutage eine Mischung aus Spanisch und Katalanisch ist, wie wir gesehen haben? Die Valencianer sind die einzigen, die die valencianische Sprache retten können, aber für die Menschen aus Graus ist es bereits zu spät.

!!!!Literatur
*ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
*[[http://www.charrando.com/finestranuestrallengua.php|Article of R. Fernández]]
August 28, 2022, at 12:07 AM by 139.47.16.194 -
Changed lines 101-102 from:
Blaverists generally defend their regionalist "Valencianism" as much as they defend the Spanish (i.e. Castilian) condition of the Valencian Country. In a similar way, they claim as typical Valencian words not only some words which are typical Valencian (such as "eixe" or "este", wich are admitted in standard Catalan, but also they consider as Valencian some words that have a clear Castilian origin: otony, sapo, articul, and so on.
to:
Blaverists generally defend their regionalist "Valencianism" as much as they defend the Spanish (i.e. Castilian) condition of the Valencian Country. In a similar way, they claim as typical Valencian words not only some words which are typical Valencian (such as "eixe" or "este", wich are admitted in standard Catalan, but they also consider as Valencian some words that have a clear Castilian origin: otony, sapo, articul, and so on.
Changed line 116 from:
A. Navarro found in Graus the "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Book of Statutes of the Brotherhood of Saint Nicholas). The book was written in 1516, and it begins in pure Catalan language, which becomes little by little castilianized until it reaches the present dialect from Graus. Centuries later, Joaquín Costa, who was an important Aragonese thinker and political at the end of the XIXth century and the beginning of the XXth century, and lived in Graus during some years, wrote: "This village [Graus] belonged to Catalonia for some years, just like the entire county of Ribagorça. Even in the XVIth century, the language here was Catalan. From that language a metis dialect has remained, half Aragonese and half Catalan, which you will probably have heard that speak the boys that are playing in the street. Mi surname is totally Catalan."
to:
A. Navarro found in Graus the "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Book of Statutes of the Brotherhood of Saint Nicholas). The book was written in 1516, and it begins in pure Catalan language, which becomes little by little castilianized until it reaches the present dialect from Graus. Centuries later, Joaquín Costa, who was an important Aragonese thinker and political at the end of the XIXth century and the beginning of the XXth century, and lived in Graus during some years, wrote: "This village [Graus] belonged to Catalonia for some years, just like the entire county of Ribagorça. Even in the XVIth century, the language here was Catalan. From that language a dialect has remained, half Aragonese and half Catalan, which you will probably have heard that speak the boys that are playing in the street. Mi surname is totally Catalan."
August 27, 2022, at 11:47 PM by 139.47.16.194 -
Changed lines 91-92 from:
Entonces llegamos al punto de preguntar-nos: ¿cuál sería el futuro del valenciano en manos de los blaveros? ¿Queremos este futuro para el valenciano? ¿queremos su extinción en dos o tres siglos? ¿No es cierto que si no se hace nada en contra o si se blaveriza el valenciano tal como ha pasado en la Ribagorza Occidental de forma "natural" no se acabará en el mismo punto de no retorno en el que se encuentra el grausino? Los valencianos son los únicos que aún pueden salvar el valenciano; pero los grausinos ya han hecho tarde.
to:
Entonces llegamos al punto de preguntarnos: ¿cuál sería el futuro del valenciano en manos de los blaveros? ¿Queremos este futuro para el valenciano? ¿queremos su extinción en dos o tres siglos? ¿No es cierto que si no se hace nada en contra o si se blaveriza el valenciano tal como ha pasado en la Ribagorza Occidental de forma "natural" no se acabará en el mismo punto de no retorno en el que se encuentra el grausino? Los valencianos son los únicos que aún pueden salvar el valenciano; pero los grausinos ya han hecho tarde.
Changed lines 131-138 from:
¿Pero cómo se ha llegado a este punto? Repasemos un poco la historia de esta comarca-condado. Según la toponimia, antes de la llegada de los romanos a la comarca, la comarca estaba habitada por gentes de habla vasca, que una vez llegados al período visigodo tomaron el latín como la lengua de uso. Aquel latín va evolucionó en los Pirineos del Pallars y de la Ribagorça formando una especie de mozárabe pirenaico que aún ha dejado residuos toponímicos, como por ejemplo en el Valle de Llessui, a 15 km. de Sort, tenemos: El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, o en la Vall Fosca donde tenemos: Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, etc.

La invasión musulmana hundió el reino visigodo, convirtiendo los valles pirenaicos en pequeñas regiones autárquicas hasta que en el caso del Pallars y de la Ribagorza los condes de Tolosa las hicieron vasallas en 801. Será pues prácticamente durante todo el siglo IX en que la Ribagorza y el Pallars estarán dirigidos por condes tutelados desde Tolosa, pero que con el siglo X, ya será la Ribagorza un condado independiente de hecho y dirigido por condes nativos y de cultura catalana. La catalanización de las dos comarcas fue seguramente una consecuencia lógica al existir una frontera en el sur con los vecinos árabes, y de la barrera formidable que son los Pirineos al norte, lo cual por distancia hizo que la Seu d'Urgell fuera el principal núcleo de atracción económica y cultural de los dos condados. Aquella Ribagorza independiente fue conquistada por el rey navarro Sancho III aprovechando unas luchas familiares de los condes ribagorzanos en 1025, pero por sucesión dinástica pasó al rey de Aragón en 1043. Por otra parte, como la Corona de Aragón nació el 1137, al unirse el reino de Aragón y el condado de Barcelona, la Ribagorza estuvo vinculada otra vez a condes de cultura catalana. De hecho Jaime I incluyó la Ribagorza dentro de Cataluña (de Salses hasta el río Cinca), pero su nieto Jaime II modificó aquella decisión debido a las presiones aragonesas cediendo el condado a Aragón, pero conservando los
''Usatges de Barcelona'' y los ''Costums de Catalunya'' como leyes. En todo caso, aunque oficialmente el condado pertenecía a Aragón, la región fue dirigida por condes de cultura catalana y vinculados a la Casa Real de la Corona de Aragón hasta la extinción del condado a finales del siglo XVI. También hasta entonces eclesiásticamente la Ribagorza formó parte de diócesis catalanas. Pero fue precisamente a finales de aquel siglo cuando se hizo pasar la subcomarca de Graus a la diócesis de Barbastro, y también fue cuando el rey español suprimió el condado por causa de las revueltas que había promovido el último conde, pasando así la Ribagorza bajo dominio directo de la corona.

En 1642 las tropas franco-catalanas serán alojadas en Benavarre a cambio de que la Ribagorza pasara a Cataluña, pero como la guerra no se ganó, tampoco lo fue la Ribagorza. Después en la Guerra de Sucesión la Ribagorza se puso al lado de Cataluña en el bando austriacista, mientras que Castilla apostó por el absolutista Felipe V. En 1833 el estado centralista adscribe de forma definitiva a la nueva provincia de Huesca la Ribagorza, y lentamente y sin darse cuenta culminó la espanyolización de los ribagorzanos (y la aragonesización como forma de ser español por respeto a las fronteras y por miedo al secesionismo catalán) a través de la escolarización y la militarización de la juventud.

!!!!Un futuro negro?
Entonces llegamos al punto de preguntar-nos: ¿cuál sería el futuro del valenciano en manos de los blaveros? ¿Queremos este futuro para el valenciano
? ¿queremos su extinción en dos o tres siglos? ¿No es cierto que si no se hace nada en contra o si se blaveriza el valenciano tal como ha pasado en la Ribagorza Occidental de forma "natural" no se acabará en el mismo punto de no retorno en el que se encuentra el grausino? Los valencianos son los únicos que aún pueden salvar el valenciano; pero los grausinos ya han hecho tarde.
to:
But how have we arrived to this point? Let's review a bit the history of this small area. According to toponymy, before the Romans arrived, people that spoke Basque language lived here. When the Visigoths arrived, they began to speak Latin, which evolved in this part to a kind of Mozarabic language from the Pyrenees. In Pallars and Ribagorça there are still topnymyc remnants such as in the Llessui valley, 15 km. far from Sort, where we can find: El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, or in the Vall Fosca, where we can find: Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, and so on.

The Moslem invasion sank the Visigothic kingdom, turning the Pyrenean valleys into small autarchic regions until, in the case of Pallars and Ribagorça, the Counts of Tolosa made them vassals in 801. It will therefore be practically during the whole of the 9th century that Ribagorza and Pallars will be ruled by counts under the tutelage of Toulouse, but by the 10th century, Ribagorza will be a de facto independent county ruled by native counts of Catalan culture. The Catalanization of the two counties was surely a logical consequence of the existence of a border in the south with the Arab neighbors, and the formidable barrier of the Pyrenees to the north, which by distance made La Seu d'Urgell the main center of economic and cultural attraction of the two counties. That independent Ribagorça was conquered by the Navarrese king Sancho III taking advantage of some family fights among the Ribagorzan counts in 1025, but by dynastic succession it passed to the king of Aragon in 1043. On the other hand, as the Crown of Aragon was born in 1137, when the kingdom of Aragon and the county of Barcelona were united, Ribagorça was again linked to counts of Catalan culture. In fact James I included Ribagorça within Catalonia (from Salses to the Cinca river), but his grandson James II modified that decision due to Aragonese pressures, ceding the county to Aragon, but keeping the ''Usatges de Barcelona'' and the ''Costums de Catalunya
'' as laws. In any case, although officially the county belonged to Aragon, the region was run by counts of Catalan culture and linked to the Royal House of the Crown of Aragon until the extinction of the county at the end of the 16th century. Also until then, ecclesiastically, Ribagorza was part of Catalan dioceses. But it was precisely at the end of that century when the area of Graus was transferred to the diocese of Barbastro, and it was also during that time when the Spanish king suppressed the county because of the revolts that had been promoted by the last count, thus passing the Ribagorça under direct rule of the crown.

In 1642 the French-Catalan troops were housed in Benavarre, and in exchange the Ribagorça passed to Catalonia, but as the war was not won, neither was the Ribagorça. Later, in the War of Succession, Ribagorça sided with Catalonia on the Austrian side, while Castile supported the absolutist Philip V. In 1833 the centralist state definitely attached Ribagorza to the new province of Huesca, and slowly and unwittingly completed the Spanishization of the Ribagorzan people (as a way of being Spanish out of respect for borders and because of fear of Catalan secessionism) through schooling and militarization of youth.

!!!!A dark future?
Thus at this point we can ask ourselves: What would the future of Valencian language be if Blaverists could succeed? Do we want this kind of future for Valencian? Do we desire its extinction within two or three centuries
? If nothing is done, or if Valencian becomes under Blaverist influence will Valencian be in the same situation as the language from Graus, which is nowadays a mixture of Spanish and Catalan, as we have seen? Valencians are the only ones that can save Valencian language, but for the people from Graus it is already too late.
August 27, 2022, at 05:28 PM by 139.47.16.194 -
Changed line 127 from:
!!!!Ejemplo de habla aragonesa en el Valle de Chistau/Xistau (Plan):
to:
!!!!Example of Aragonese language from the Chistau/Xistau (Plan) Valley:
August 27, 2022, at 05:27 PM by 139.47.16.194 -
Changed lines 66-67 from:
A. Navarro encontró en Graus el "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Libro de Estatutos de la Cofradía de San Nicolás), del 1516, libro que comienza en un catalán puro para irse castellanizando con el tiempo hasta llegar al ribagorzano de Graus. Siglos despiés, Joaquín Costa, importante pensador y político aragonés de finales del s. XIX y principios del s. XX, que residió un tiempo en Graus, opinaba: "Esta villa [Graus] perteneció durante un tiempo a Catalunya como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán, y, de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido és catalán por los cuatro costados."
to:
A. Navarro encontró en Graus el "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Libro de Estatutos de la Cofradía de San Nicolás), del 1516, libro que comienza en un catalán puro para irse castellanizando con el tiempo hasta llegar al ribagorzano de Graus. Siglos después, Joaquín Costa, importante pensador y político aragonés de finales del s. XIX y principios del s. XX, que residió un tiempo en Graus, opinaba: "Esta villa [Graus] perteneció durante un tiempo a Catalunya como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán, y, de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido és catalán por los cuatro costados."
Changed lines 76-77 from:
En negrita se resaltan los residuos catalanes de la habla, cada vez en menos cuantitat, y en cursiva se marcan los híbridos de catalán con castellano (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben con bé+bién, beigo con veic+veo, lluego, etc.).
to:
En negrita se resaltan los residuos catalanes de la habla, cada vez en menos cantidad, y en cursiva se marcan los híbridos de catalán con castellano (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben con bé+bién, beigo con veic+veo, lluego, etc.).
Added lines 97-143:

(:if userlang en:)
(:title Linguistic example from Graus: The dangers of the Blaverist linguistic secessionism:)
!The dark destiny of Valencian language if Blaverist succeed: The linguistic example from Graus
Blaverists generally defend their regionalist "Valencianism" as much as they defend the Spanish (i.e. Castilian) condition of the Valencian Country. In a similar way, they claim as typical Valencian words not only some words which are typical Valencian (such as "eixe" or "este", wich are admitted in standard Catalan, but also they consider as Valencian some words that have a clear Castilian origin: otony, sapo, articul, and so on.

Therefore this article has been written in order to prove to Blaverists and Valencians in general how dangerous it can be to defend some words and linguistic forms that are not purely Valencian, just like the Blaverists do, but expressions taken from Spanish. And for this aim we explain the case of the language spoken in Graus (Eastern Aragon). In that area an old Catalan dialect owing to Castilization has been transformed in a mixture of the two languages (Catalan and Spanish).

!!The dialect from Graus (Eastern Aragon)
%rframe width=155% [[https://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?pos=-332|https://www.antiblavers.org/galeria/albums/grafics/Mapa.linguistic.Arago.gif"Mapa linguistic Arago"]] | [--In green (D) the are where Aragonese language is spoken is highlighted. In orange (B) the area where Catalan language is spoken is highlighted. (A) represents the transition language of Benasque, with a heavy Spanish influence. In blue light (C) the area where the dialect which is spoken in Graus is highlighted.--]
Graus and its region are placed inside the Ribagorça region, just in the middle of the Pyrenees. The fact that could be considered as the main cultural feature of the Graus area is the fact that, while most of the Ribagorça speaks Catalan, the Graus area speaks a variety that most of the people consider that is Aragonese language. Nevertheless, it is wrong, since three centuries ago this region spoke Catalan, but due to the continous contact with the Spanish language from the Somontano area and Barbastro, that old dialect from Ribagorza has become a kind of pidgin or patois, a mixture of Spanish and Catalan.

!!!!Toponymic proofs:
In this region there are places that are called Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, and so on. These names have no relation with the Aragonese language.

!!!!Linguistic proofs:
The dialect from Graus, which as already mentioned is a mixture of Castilian and Catalan, uses diphthongation in general, but it is also true that it still has archaisms without diphthongation such as "coba", "roda", "dent", etc. Words with final -E and -O are still eliminated in a residual form: font, vall, cap, ordi (but all plurals with -E and -O are without vowel, which would show that these vowels are not the original ones: mano/mans). As Catalan does, initial L- is palatalized as in "lluna"; Latin ND > n is reduced, which neither Spanish nor Aragonese does (ANDARE > anà); the interior or final Latin groups BY, DY, GY, I that make the sound of ''jota'' in Spanish or the sound of ''ge'' in Catalan, are pronounced as a "y" in all the Ribagorzan and Pallaresan languages (RUBEUM > roy); the dialect from Graus also follows the Ribagorzan dialect in the loss of final -R (caminà, fé, etc. ), or in the formation with -AS of feminine plurals (casas, cosas, etc.). In the whole of the Franja de Ponent region (Eastern part of Aragon where Catalan is spoken) there is a high profusion of Castilianisms, which reach up to 20% of the lexicon in areas as Catalan-speaking as Benabarri, in Graus in any case Castilianisms are already about two thirds (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). In fact, the level of Castilianization is so high that Spanish-Catalan hybrids have been created, such as: pllaza, reí, habllá, lloco (which also happens in the ''apitxat'' dialect of the Valencian Country: otony, desenroll, and so on). At present, the whole Graus dialect is undergoing a process of strong Castilianization, in which words of Catalan origin are systematically replaced by Castilian words. In conclusion, we can affirm that these features are common to the Ribagorzan Catalan dialect or to Castilian, but that the dialect from Graus does not have any Aragonese-type phonetic characteristics of its own. This would confirm that the dialect from Graus is not linked to Aragonese (since if it were a Castilianized Aragonese speech, there would be at least phonetic residues exclusive of Aragonese, which does not happen).

!!!!Other proofs:
A. Navarro found in Graus the "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Book of Statutes of the Brotherhood of Saint Nicholas). The book was written in 1516, and it begins in pure Catalan language, which becomes little by little castilianized until it reaches the present dialect from Graus. Centuries later, Joaquín Costa, who was an important Aragonese thinker and political at the end of the XIXth century and the beginning of the XXth century, and lived in Graus during some years, wrote: "This village [Graus] belonged to Catalonia for some years, just like the entire county of Ribagorça. Even in the XVIth century, the language here was Catalan. From that language a metis dialect has remained, half Aragonese and half Catalan, which you will probably have heard that speak the boys that are playing in the street. Mi surname is totally Catalan."

!!!Examples of Ribagorzan Catalan, dialect from Graus and Aragonese language
!!!!Examples of Ribagorzan Catalan in Tamarit de la Llitera:
"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", in Joaquim de Carpi's "El Dialecto de Tamarite de Litera", 1981]

!!!!Example of the dialect from Graus in Fonz [Fonts]:
With bold we highlight the Catalan rests of the original language, which are slowly disappearing. With italics we highlight the hybrids between Catalan and Spanish language (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben with bé+bién, beigo with veic+veo, lluego, and so on).

"La nuestra '''llengua, la que aquí charram''', é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de '''chicó cuan encara bibiban''' de contino '''en Fonz'''. '''Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare''' y mi yaya entre '''ellas y tamé''' con otras '''chens''' del ''llugar''. [...] Otra '''muller se ba quedar''' sorprendida de '''que estudiasem ixo''' en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban '''per charrar''' ribagorzano en la escuela. [...] El ''llunes'' en ''cllase'' le ba presentar al profe de llengua española el ''treballo'' que '''abeba''' ''fecho'', '''y me ba dir que estaba''' mui ''ben'', pero que no me’l '''podeba ebaluar perque ixo''' de la fabla no baleba pa nota, que sólo '''mos lo ba dir''' como simple curiosidá. Ya bes, pa una '''begada que treballaba''' con interés, a la fin '''no me ba serbir pa res'''. [...] Sí que é berdá que han ''pasau'' años, pero yo ''beigo'' que '''tot está igual''' que antes, como '''fa''' bente años, nuestra '''llengua''' sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y ''beigo'' que no el tendrá '''mai'''. '''Si no fem res''' ''lluego'' la berem morir, no ''creigo'' que pase més allá de la mía ''chenerazión''. De '''chobens''' como yo, ¿cuántos '''charram''' en nuestra '''llengua''' bernacula? ''Creigo'' que entender-la, '''toz; pero charrar-la no guaires'''. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá ''llingüistica'', n’hai '''chen''' que dize '''charrar''' alto-ribagorzano u patués, y que '''nusatros charram''' baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, '''ixo''' sí. Ba conozer '''fa''' un tiempo a una '''muller''' de Castilló de Sos, '''me feba''' gozo '''sentir-la charrar''' (u “ragonar” '''diba ella'''), y tampoco no '''charraba''' tan diferente como en Fonz, sonaba '''un poquet més''' ''pareziu'' al catalán, pero '''si febas orellas l’entendebas tot'''. [...] Qué ''ben'' que '''charrem''' baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir '''enta Graus''' y que astí '''charren igual que nusatros'''. Ixo penso yo, '''pero tamé n’hai chen que pensa''' y dize que no, que '''lo que charram en Fonz é''' diferente de lo que '''charran en Estadilla'''." [web, Rubén Fernández Gracia]

!!!!Ejemplo de habla aragonesa en el Valle de Chistau/Xistau (Plan):
"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [with adapted ortography]

!!!!A little of history
¿Pero cómo se ha llegado a este punto? Repasemos un poco la historia de esta comarca-condado. Según la toponimia, antes de la llegada de los romanos a la comarca, la comarca estaba habitada por gentes de habla vasca, que una vez llegados al período visigodo tomaron el latín como la lengua de uso. Aquel latín va evolucionó en los Pirineos del Pallars y de la Ribagorça formando una especie de mozárabe pirenaico que aún ha dejado residuos toponímicos, como por ejemplo en el Valle de Llessui, a 15 km. de Sort, tenemos: El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, o en la Vall Fosca donde tenemos: Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, etc.

La invasión musulmana hundió el reino visigodo, convirtiendo los valles pirenaicos en pequeñas regiones autárquicas hasta que en el caso del Pallars y de la Ribagorza los condes de Tolosa las hicieron vasallas en 801. Será pues prácticamente durante todo el siglo IX en que la Ribagorza y el Pallars estarán dirigidos por condes tutelados desde Tolosa, pero que con el siglo X, ya será la Ribagorza un condado independiente de hecho y dirigido por condes nativos y de cultura catalana. La catalanización de las dos comarcas fue seguramente una consecuencia lógica al existir una frontera en el sur con los vecinos árabes, y de la barrera formidable que son los Pirineos al norte, lo cual por distancia hizo que la Seu d'Urgell fuera el principal núcleo de atracción económica y cultural de los dos condados. Aquella Ribagorza independiente fue conquistada por el rey navarro Sancho III aprovechando unas luchas familiares de los condes ribagorzanos en 1025, pero por sucesión dinástica pasó al rey de Aragón en 1043. Por otra parte, como la Corona de Aragón nació el 1137, al unirse el reino de Aragón y el condado de Barcelona, la Ribagorza estuvo vinculada otra vez a condes de cultura catalana. De hecho Jaime I incluyó la Ribagorza dentro de Cataluña (de Salses hasta el río Cinca), pero su nieto Jaime II modificó aquella decisión debido a las presiones aragonesas cediendo el condado a Aragón, pero conservando los ''Usatges de Barcelona'' y los ''Costums de Catalunya'' como leyes. En todo caso, aunque oficialmente el condado pertenecía a Aragón, la región fue dirigida por condes de cultura catalana y vinculados a la Casa Real de la Corona de Aragón hasta la extinción del condado a finales del siglo XVI. También hasta entonces eclesiásticamente la Ribagorza formó parte de diócesis catalanas. Pero fue precisamente a finales de aquel siglo cuando se hizo pasar la subcomarca de Graus a la diócesis de Barbastro, y también fue cuando el rey español suprimió el condado por causa de las revueltas que había promovido el último conde, pasando así la Ribagorza bajo dominio directo de la corona.

En 1642 las tropas franco-catalanas serán alojadas en Benavarre a cambio de que la Ribagorza pasara a Cataluña, pero como la guerra no se ganó, tampoco lo fue la Ribagorza. Después en la Guerra de Sucesión la Ribagorza se puso al lado de Cataluña en el bando austriacista, mientras que Castilla apostó por el absolutista Felipe V. En 1833 el estado centralista adscribe de forma definitiva a la nueva provincia de Huesca la Ribagorza, y lentamente y sin darse cuenta culminó la espanyolización de los ribagorzanos (y la aragonesización como forma de ser español por respeto a las fronteras y por miedo al secesionismo catalán) a través de la escolarización y la militarización de la juventud.

!!!!Un futuro negro?
Entonces llegamos al punto de preguntar-nos: ¿cuál sería el futuro del valenciano en manos de los blaveros? ¿Queremos este futuro para el valenciano? ¿queremos su extinción en dos o tres siglos? ¿No es cierto que si no se hace nada en contra o si se blaveriza el valenciano tal como ha pasado en la Ribagorza Occidental de forma "natural" no se acabará en el mismo punto de no retorno en el que se encuentra el grausino? Los valencianos son los únicos que aún pueden salvar el valenciano; pero los grausinos ya han hecho tarde.

!!!!Bibliography
*ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
*[[http://www.charrando.com/finestranuestrallengua.php|Article of R. Fernández]]
August 26, 2022, at 11:45 PM by 139.47.16.194 -
Changed lines 8-10 from:
És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià).
to:
És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià), que ara és una mena de barreja de les dos llengües.
Changed lines 54-57 from:
Todos los que conocemos la ideología blavera, sabemos que de la misma manera que defienden su "valencianismo" regionalista como forma de defender la españolidad ante el nacionalismo de tipo catalanista, los mismos blaveros defienden formas de escribir y palabras que no tienen ya una base dialectal (como "eixe" o "este" que son variedades admitidas en el catalán estandard), sino que llegan incluso al extremo de defender palaubras y formes con un claro origen castellano: otony, sapo, articul, etc.

Es por este motivo que se ha hecho este escrito, para demostrar a valencianistas i a blaveros el peligro de defender términos que no son auténticamente valencianos sino que son castellanismos puros o infiltrados en el habla, poniendo como ejemplo el caso del grausino, donde un antiguo dialecto catalán en tres siglos se ha transformado tanto por culpa de la castellanización (impuesta unas veces, pero aceptada en muchos casos por los propios grausinos por fidelidad a España y a su lengua española, de la misma manera que la mayoría de los blaveros hacen con el valenciano).
to:
Todos los que conocemos la ideología blavera, sabemos que de la misma manera que defienden su "valencianismo" regionalista como forma de defender la españolidad ante el nacionalismo de tipo catalanista, los mismos blaveros defienden formas de escribir y palabras que no tienen ya una base dialectal (como "eixe" o "este" que son variedades admitidas en el catalán estandard), sino que llegan incluso al extremo de defender palabras y formes con un claro origen castellano: otony, sapo, articul, etc.

Es por este motivo que se ha hecho este escrito, para demostrar a valencianistas y a blaveros el peligro de defender términos que no son auténticamente valencianos sino que son castellanismos puros o infiltrados en el habla, poniendo como ejemplo el caso del grausino, donde un antiguo dialecto catalán en tres siglos se ha transformado tanto por culpa de la castellanización (impuesta unas veces, pero aceptada en muchos casos por los propios grausinos por fidelidad a España y a su lengua española, de la misma manera que la mayoría de los blaveros hacen con el valenciano), que ahora es una especie de mezcla de las dos lenguas.
Changed line 60 from:
Graus y su comarca se sitúan dentro de la gran comarca ribagorzana, en medio del Pirineo. El hecho que más separa culturalmente Graus del resto de la comarca es que mientras que toda la Ribagorza es catalanohablante, en la subcomarca de Graus habla una lengua que para casi todo el mundo es un dialecto aragonés. Esta adscripción al aragonés es errónea debido a que hay claros testimonios a que no hace ni tres siglos era una región de habla catalana, pero que debido a un contacto continuo con el castellano del Somontano y de Barbastre ha convertido aquel antiguo dialecto ribagorzano en una especie de pidgin, como un lenguaje que mezcla catalán y castellano en partes desiguales.
to:
Graus y su comarca se sitúan dentro de la gran comarca ribagorzana, en medio del Pirineo. El hecho que más separa culturalmente Graus del resto de la comarca es que mientras que toda la Ribagorza es catalanohablante, en la subcomarca de Graus habla una lengua que para casi todo el mundo es un dialecto aragonés. Esta adscripción al aragonés es errónea debido a que hay claros testimonios a que no hace ni tres siglos era una región de habla catalana, pero que debido a un contacto continuo con el castellano del Somontano y de Barbastro ha convertido aquel antiguo dialecto ribagorzano en una especie de pidgin, como un lenguaje que mezcla catalán y castellano en partes desiguales.
August 26, 2022, at 09:42 PM by 139.47.16.194 -
August 26, 2022, at 01:17 AM by 139.47.16.194 -
Changed line 5 from:
!El negre destí del dialecte apitxat en mans blaveres: l'exemple ribagorçà
to:
!El negre destí del valencià en mans blaveres: l'exemple ribagorçà
Changed line 53 from:
!El negro destino del dialecto ''apitxat'' en manos blaveras: el ejemplo ribagorzano
to:
!El negro destino del valenciano en manos blaveras: el ejemplo ribagorzano
August 26, 2022, at 12:51 AM by 139.47.16.194 -
Changed lines 39-42 from:
La invasió musulmana va enfonsar el regne visigot, tot convertint les valls pirinenques en petites regions autàrtiques fins que en el cas del Pallars i de la Ribagorça els comtes de Tolosa les van capitalitzar el 801. Serà doncs gairebé durant tot el segle IX en que la Ribagorça i el Pallars seran menats per comtes tutelats des de Tolosa, però que amb el segle X, ja serà la Ribagorça un comtat independent de facto i menat per comtes nadius i de cultura catalana. La catalanització de les dues comarques va ser segurament una conseqüència lògica a l'existir una frontera al sud amb els veïns àrabs, i de la barrera formidable que són el Pirineus al nord, cosa que per distància va fer que la Seu d'Urgell fóra el principal nucli d'atracció econòmica i cultural dels dos comtats. Aquella Ribagorça independent va ser conquerida pel rei navarrès Sanç III tot aprofitant unes lluites familiars dels comtes ribagorçans el 1025, però per successió dinàstica va passar al rei d'Aragó el 1043. Per una altra banda, com que la corona d'Aragó va recaure en mans dels comtes de Barcelona el 1137, la Ribagorça va estar vinculada un altre cop a comtes de cultura catalana. De fet Jaume I va incloure la Ribagorça dins de Catalunya (de Salses fins al riu Cinca), però el seu fill Jaume II va modificar aquella decisió per culpa de les pressions aragoneses tot cedint el comtat a l'Aragó, però conservant els Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya com a lleis de la contrada. En tot cas, encara que oficialment el comtat pertanyia a l'Aragó, la regió va ser menada per comtes de cultura catalana i vinculats al casal de Barcelona fins a l'extinció del comtat a finals del segle XVI. També fins llavors eclesiàsticament la Ribagorça va formar part de diòcesis catalanes. Però va ser precisament fins a finals d'aquell segle que es va fer passar la subcomarca de Graus a la diòcesi de Barbastro, i també va ser quan el rei espanyol va suprimir el comtat per causa de les revoltes que havia encés l'últim comte, passant així la Ribagorça sota domini directe de la corona.

El 1642 les tropes franco-catalanes seran allotjades a Benabarri a canvi de que la Ribagorça passés a Catalunya, però com que la guerra no va ser guanyada, tampoc va ser-ho la Ribagorça. Després a la Guerra de Successió la Ribagorça va fer costat al Principat amb l'elecció de Carles III mentre que Aragó i Castella van apostar per l'absolutista Felip V. El 1833 l'estat centralista adscriu de forma definitiva a la nova província d'Osca la Ribagorça, i lentament i sense notar-se'n l'efecte va culminar-se l'espanyolització dels ribagorçans (i l'aragonesització com a forma de ser espanyol per respecte a les fronteres i per por al secessionisme català) a través de l'escolarització i la militarització del jovent. Encara però, no tots els ribagorçans han caigut en aquest parany invisible, i vora un quart de la població segons les enquestes encara es manté com a català i rebutja les nocions d'aragonesisme i d'espanyolitat, nocions que a la Franja gairebé sempre són dues vessants d'un mateix fenòmen: nacionalisme espanyol amb un regionalisme aragonés oficiós. A la Ribagorça Occidental però, a l'àrea de Graus doncs, aquesta conscienciació lingüística i per tant nacional no es dóna per motius evidents: allà els grausins no tenen consciència de pertànyer a cap altre nació que no siga l'espanyola, ni cap altra regió que no siga l'aragonesa.
to:
La invasió musulmana va enfonsar el regne visigot, tot convertint les valls pirinenques en petites regions autàrquiques fins que en el cas del Pallars i de la Ribagorça els comtes de Tolosa les van capitalitzar el 801. Serà doncs gairebé durant tot el segle IX en que la Ribagorça i el Pallars seran menats per comtes tutelats des de Tolosa, però que amb el segle X, ja serà la Ribagorça un comtat independent de facto i menat per comtes nadius i de cultura catalana. La catalanització de les dues comarques va ser segurament una conseqüència lògica a l'existir una frontera al sud amb els veïns àrabs, i de la barrera formidable que són el Pirineus al nord, cosa que per distància va fer que la Seu d'Urgell fóra el principal nucli d'atracció econòmica i cultural dels dos comtats. Aquella Ribagorça independent va ser conquerida pel rei navarrès Sanç III tot aprofitant unes lluites familiars dels comtes ribagorçans el 1025, però per successió dinàstica va passar al rei d'Aragó el 1043. Per una altra banda, com el naixement de la Corona d'Aragó es produí en 1137, amb la unió del Regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, la Ribagorça va estar vinculada un altre cop a comtes de cultura catalana. De fet Jaume I va incloure la Ribagorça dins de Catalunya (de Salses fins al riu Cinca), però el seu nét Jaume II va modificar aquella decisió degut a les pressions aragoneses tot cedint el comtat a l'Aragó, però conservant els Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya com a lleis. En tot cas, encara que oficialment el comtat pertanyia a l'Aragó, la regió va ser menada per comtes de cultura catalana i vinculats al casal de Barcelona fins a l'extinció del comtat a finals del segle XVI. També fins llavors eclesiàsticament la Ribagorça va formar part de diòcesis catalanes. Però va ser precisament a finals d'aquell segle que es va fer passar la subcomarca de Graus a la diòcesi de Barbastre, i també va ser quan el rei espanyol va suprimir el comtat per causa de les revoltes que havia encés l'últim comte, passant així la Ribagorça sota domini directe de la corona.

El 1642 les tropes franco-catalanes seran allotjades a Benabarri a canvi de que la Ribagorça passés a Catalunya, però com que la guerra no va ser guanyada, tampoc va ser-ho la Ribagorça. Després a la Guerra de Successió la Ribagorça va fer costat al Principat en el bàndol austriacista mentre que Castella apostà per l'absolutista Felip V. El 1833 l'estat centralista adscriu de forma definitiva a la nova província d'Osca la Ribagorça, i lentament i sense notar-se'n l'efecte va culminar-se l'espanyolització dels ribagorçans (i l'aragonesització com a forma de ser espanyol per respecte a les fronteres i per por al secessionisme català) a través de l'escolarització i la militarització del jovent.
Changed lines 44-45 from:
Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? No és cert que si no es fa res en contra o si es blaveritza el valencià tal com ha passat a la Ribagorça Occidental de forma "natural" no s'acabarà en el mateix punt de no tornada en el qual es troba el grausí ? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.
to:
Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.
Changed line 86 from:
La invasión musulmana hundió el reino visigodo, convirtiendo los valles pirenaicos en pequeñas regiones autárquicas hasta que en el caso del Pallars y de la Ribagorza los condes de Tolosa las hicieron vasallas en 801. Será pues prácticamente durante todo el siglo IX en que la Ribagorza y el Pallars estarán dirigidos por condes tutelados desde Tolosa, pero que con el siglo X, ya será la Ribagorza un condado independiente de hecho y dirigido por condes nativos y de cultura catalana. La catalanización de las dos comarcas fue seguramente una consecuencia lógica al existir una frontera en el sur con los vecinos árabes, y de la barrera formidable que son los Pirineos al norte, lo cual por distancia hizo que la Seu d'Urgell fuera el principal núcleo de atracción económica y cultural de los dos condados. Aquella Ribagorza independiente fue conquistada por el rey navarro Sancho III aprovechando unas luchas familiares de los condes ribagorzanos en 1025, pero por sucesión dinástica pasó al rey de Aragón en 1043. Por otra parte, como la Corona de Aragón nació el 1137, al unirse el reino de Aragón y el condado de Barcelona, la Ribagorza estuvo vinculada otra vez a condes de cultura catalana. De hecho Jaime I incluyó la Ribagorza dentro de Cataluña (de Salses hasta el río Cinca), pero su nieto Jaime II modificó aquella decisión debido a las presiones aragonesas cediendo el condado a Aragón, pero conservando los ''Usatges de Barcelona'' y los ''Costums de Catalunya'' como leyes. En todo caso, aunque oficialmente el condado pertenecía a Aragón, la región fue dirigida por condes de cultura catalana y vinculados a la Casa Real de la Corona de Aragón hasta la extinción del condado a finales del siglo XVI. También hasta entonces eclesiásticamente la Ribagorza formó parte de diócesis catalanas. Pero fue precisamente a finales de aquel siglo cuando se hizo pasar la subcomarca de Graus a la diócesis de Barbastro, y también fue cuando el rey español suprimió el condado por causa de las revueltas que había encendido el último conde, pasando así la Ribagorza bajo dominio directo de la corona.
to:
La invasión musulmana hundió el reino visigodo, convirtiendo los valles pirenaicos en pequeñas regiones autárquicas hasta que en el caso del Pallars y de la Ribagorza los condes de Tolosa las hicieron vasallas en 801. Será pues prácticamente durante todo el siglo IX en que la Ribagorza y el Pallars estarán dirigidos por condes tutelados desde Tolosa, pero que con el siglo X, ya será la Ribagorza un condado independiente de hecho y dirigido por condes nativos y de cultura catalana. La catalanización de las dos comarcas fue seguramente una consecuencia lógica al existir una frontera en el sur con los vecinos árabes, y de la barrera formidable que son los Pirineos al norte, lo cual por distancia hizo que la Seu d'Urgell fuera el principal núcleo de atracción económica y cultural de los dos condados. Aquella Ribagorza independiente fue conquistada por el rey navarro Sancho III aprovechando unas luchas familiares de los condes ribagorzanos en 1025, pero por sucesión dinástica pasó al rey de Aragón en 1043. Por otra parte, como la Corona de Aragón nació el 1137, al unirse el reino de Aragón y el condado de Barcelona, la Ribagorza estuvo vinculada otra vez a condes de cultura catalana. De hecho Jaime I incluyó la Ribagorza dentro de Cataluña (de Salses hasta el río Cinca), pero su nieto Jaime II modificó aquella decisión debido a las presiones aragonesas cediendo el condado a Aragón, pero conservando los ''Usatges de Barcelona'' y los ''Costums de Catalunya'' como leyes. En todo caso, aunque oficialmente el condado pertenecía a Aragón, la región fue dirigida por condes de cultura catalana y vinculados a la Casa Real de la Corona de Aragón hasta la extinción del condado a finales del siglo XVI. También hasta entonces eclesiásticamente la Ribagorza formó parte de diócesis catalanas. Pero fue precisamente a finales de aquel siglo cuando se hizo pasar la subcomarca de Graus a la diócesis de Barbastro, y también fue cuando el rey español suprimió el condado por causa de las revueltas que había promovido el último conde, pasando así la Ribagorza bajo dominio directo de la corona.
August 26, 2022, at 12:45 AM by 139.47.16.194 -
Added lines 50-98:

(:if userlang es:)
(:title Ejemplo grausino: Los peligros del secesionismo lingüístico:)
!El negro destino del dialecto ''apitxat'' en manos blaveras: el ejemplo ribagorzano
Todos los que conocemos la ideología blavera, sabemos que de la misma manera que defienden su "valencianismo" regionalista como forma de defender la españolidad ante el nacionalismo de tipo catalanista, los mismos blaveros defienden formas de escribir y palabras que no tienen ya una base dialectal (como "eixe" o "este" que son variedades admitidas en el catalán estandard), sino que llegan incluso al extremo de defender palaubras y formes con un claro origen castellano: otony, sapo, articul, etc.

Es por este motivo que se ha hecho este escrito, para demostrar a valencianistas i a blaveros el peligro de defender términos que no son auténticamente valencianos sino que son castellanismos puros o infiltrados en el habla, poniendo como ejemplo el caso del grausino, donde un antiguo dialecto catalán en tres siglos se ha transformado tanto por culpa de la castellanización (impuesta unas veces, pero aceptada en muchos casos por los propios grausinos por fidelidad a España y a su lengua española, de la misma manera que la mayoría de los blaveros hacen con el valenciano).

!!El caso del Grausino
%rframe width=155% [[https://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?pos=-332|https://www.antiblavers.org/galeria/albums/grafics/Mapa.linguistic.Arago.gif"Mapa linguistic Arago"]] | [--En verde (D) donde se habla actualmente aragonés, sólo conservado por las generaciones de más edad en los valles más cerrados. En naranja (B) donde se habla catalán: dialecto ribagorzano al norte, leridano en el centro, y tortosino al sur. (A) representa el habla de transición de Benasque, muy castellanizada. En celeste (C) los territorios de habla grausina, en retroceso ya que las nuevas generaciones lo están abandonando para pasarse al castellano.--]
Graus y su comarca se sitúan dentro de la gran comarca ribagorzana, en medio del Pirineo. El hecho que más separa culturalmente Graus del resto de la comarca es que mientras que toda la Ribagorza es catalanohablante, en la subcomarca de Graus habla una lengua que para casi todo el mundo es un dialecto aragonés. Esta adscripción al aragonés es errónea debido a que hay claros testimonios a que no hace ni tres siglos era una región de habla catalana, pero que debido a un contacto continuo con el castellano del Somontano y de Barbastre ha convertido aquel antiguo dialecto ribagorzano en una especie de pidgin, como un lenguaje que mezcla catalán y castellano en partes desiguales.

!!!!Pruebas toponímicas:
En la subcomarca hay lugares que se llaman Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, etc. que evidentemente no parecen tener mucha relación con el aragonés.

!!!!Pruebas testimoniales:
A. Navarro encontró en Graus el "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau" (Libro de Estatutos de la Cofradía de San Nicolás), del 1516, libro que comienza en un catalán puro para irse castellanizando con el tiempo hasta llegar al ribagorzano de Graus. Siglos despiés, Joaquín Costa, importante pensador y político aragonés de finales del s. XIX y principios del s. XX, que residió un tiempo en Graus, opinaba: "Esta villa [Graus] perteneció durante un tiempo a Catalunya como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán, y, de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido és catalán por los cuatro costados."

!!!!Pruebas lingüísticas:
El grausino, que como ya se ha dicho es una mezcla entre castellano y catalán tiene una diptongación mayoritaria, pero también es verdad que aún tiene arcaísmos sin diptongar como "coba", "roda", "dent", etc. Se eliminan aún de forma residual las palabras con -E y -O finales: font, vall, cap, ordi (pero todos los plurales con -E y -O los hacen sin vocal, lo cual demostraría que estas vocales no son las originales: mano/mans). Tal como hace el catalán se palataliza L- inicial como en "lluna"; se reduce el latín ND > n, lo cual no hace ni el castellano ni el aragonés (ANDARE > anà); los grupos latinos interiores o finales BY, DY, GY, I que hacen el sonido de jota en castellano o el sonido de ge en catalán, en todas las hablas ribagorzanas y pallaresas se pronuncian como una "y" (RUBEUM > roy); el grausino también sigue el dialecto ribagorzano en la pérdida de -R final (caminà, fé, etc.), o en la formación con -AS de los plurales femeninos (casas, cosas, etc.); también sigue al ribagorzano en el apichamiento de ciertos sonidos como causa muy problable del largo período de tiempo en contacto con el castellano (lo cual también se da alrededor de Valencia ciudad): GE/GI-, J- ensordecidas o apichadas (como choben, chelà, chugà), y las /z/ sonoras, son allí transformadas en /s/ (kamisa, kasa). En toda la Franja de Poniente hay una alta profusión de castellanismos, que llegan hasta un 20% del léxico en zonas tan catalanohablantes como Benabarri, en Graus en todo caso los castellanismos son ya cerca de dos tercios (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). De hecho es tan alto el nivel de castellanización que se han creado híbridos castellano-catalán ribagorzano como: pllaza, reí, habllá, lloco (lo cual también pasa en el dialecto ''apitxat'' del País Valenciano: otony, desenroll, etc.). Actualmente todas las hablas del grupo grausino sufren un proceso de fuerte castellanización, en el cual las palabras de origen catalán son sistemáticamente substituídas por palabras castellanas. Como conclusión podemos afirmar que estas características son comunes al dialecto catalán ribagorzano o al castellano, pero que el grausino no tiene ninguna característica fonética propia de tipo aragonés. Ello confirmaría la no vinculación del grausino con el aragonés (ya que si fuese un habla aragonesa castellanizada existirían al menos residuos fonéticos exclusivos del aragonés, lo cual no pasa).

!!!Ejemplos de habla ribagorzana, habla grausina y habla aragonesa
!!!!Ejemplo de catalán ribagorzano en Tamarit de la Llitera:
"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", dentro de "El Dialecto de Tamarite de Litera", de Joaquim de Carpi; 1981]

!!!!Ejemplo de grausino en Fonz [Fonts]:
En negrita se resaltan los residuos catalanes de la habla, cada vez en menos cuantitat, y en cursiva se marcan los híbridos de catalán con castellano (llugar, fecho con fet+hecho, llunes, ben con bé+bién, beigo con veic+veo, lluego, etc.).

"La nuestra '''llengua, la que aquí charram''', é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de '''chicó cuan encara bibiban''' de contino '''en Fonz'''. '''Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare''' y mi yaya entre '''ellas y tamé''' con otras '''chens''' del ''llugar''. [...] Otra '''muller se ba quedar''' sorprendida de '''que estudiasem ixo''' en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban '''per charrar''' ribagorzano en la escuela. [...] El ''llunes'' en ''cllase'' le ba presentar al profe de llengua española el ''treballo'' que '''abeba''' ''fecho'', '''y me ba dir que estaba''' mui ''ben'', pero que no me’l '''podeba ebaluar perque ixo''' de la fabla no baleba pa nota, que sólo '''mos lo ba dir''' como simple curiosidá. Ya bes, pa una '''begada que treballaba''' con interés, a la fin '''no me ba serbir pa res'''. [...] Sí que é berdá que han ''pasau'' años, pero yo ''beigo'' que '''tot está igual''' que antes, como '''fa''' bente años, nuestra '''llengua''' sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y ''beigo'' que no el tendrá '''mai'''. '''Si no fem res''' ''lluego'' la berem morir, no ''creigo'' que pase més allá de la mía ''chenerazión''. De '''chobens''' como yo, ¿cuántos '''charram''' en nuestra '''llengua''' bernacula? ''Creigo'' que entender-la, '''toz; pero charrar-la no guaires'''. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá ''llingüistica'', n’hai '''chen''' que dize '''charrar''' alto-ribagorzano u patués, y que '''nusatros charram''' baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, '''ixo''' sí. Ba conozer '''fa''' un tiempo a una '''muller''' de Castilló de Sos, '''me feba''' gozo '''sentir-la charrar''' (u “ragonar” '''diba ella'''), y tampoco no '''charraba''' tan diferente como en Fonz, sonaba '''un poquet més''' ''pareziu'' al catalán, pero '''si febas orellas l’entendebas tot'''. [...] Qué ''ben'' que '''charrem''' baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir '''enta Graus''' y que astí '''charren igual que nusatros'''. Ixo penso yo, '''pero tamé n’hai chen que pensa''' y dize que no, que '''lo que charram en Fonz é''' diferente de lo que '''charran en Estadilla'''." [web, Rubén Fernández Gracia]

!!!!Ejemplo de habla aragonesa en el Valle de Chistau/Xistau (Plan):
"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [con ortografía adaptada]

!!!!Un poco de historia
¿Pero cómo se ha llegado a este punto? Repasemos un poco la historia de esta comarca-condado. Según la toponimia, antes de la llegada de los romanos a la comarca, la comarca estaba habitada por gentes de habla vasca, que una vez llegados al período visigodo tomaron el latín como la lengua de uso. Aquel latín va evolucionó en los Pirineos del Pallars y de la Ribagorça formando una especie de mozárabe pirenaico que aún ha dejado residuos toponímicos, como por ejemplo en el Valle de Llessui, a 15 km. de Sort, tenemos: El Quaso, Canals de Rialbo, Lo Pico, La Aurilla, Montalto, Campo Llongo, o en la Vall Fosca donde tenemos: Estany Castieso, E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio, Creu de Calvo, Pales de Cubiesso, etc.

La invasión musulmana hundió el reino visigodo, convirtiendo los valles pirenaicos en pequeñas regiones autárquicas hasta que en el caso del Pallars y de la Ribagorza los condes de Tolosa las hicieron vasallas en 801. Será pues prácticamente durante todo el siglo IX en que la Ribagorza y el Pallars estarán dirigidos por condes tutelados desde Tolosa, pero que con el siglo X, ya será la Ribagorza un condado independiente de hecho y dirigido por condes nativos y de cultura catalana. La catalanización de las dos comarcas fue seguramente una consecuencia lógica al existir una frontera en el sur con los vecinos árabes, y de la barrera formidable que son los Pirineos al norte, lo cual por distancia hizo que la Seu d'Urgell fuera el principal núcleo de atracción económica y cultural de los dos condados. Aquella Ribagorza independiente fue conquistada por el rey navarro Sancho III aprovechando unas luchas familiares de los condes ribagorzanos en 1025, pero por sucesión dinástica pasó al rey de Aragón en 1043. Por otra parte, como la Corona de Aragón nació el 1137, al unirse el reino de Aragón y el condado de Barcelona, la Ribagorza estuvo vinculada otra vez a condes de cultura catalana. De hecho Jaime I incluyó la Ribagorza dentro de Cataluña (de Salses hasta el río Cinca), pero su nieto Jaime II modificó aquella decisión debido a las presiones aragonesas cediendo el condado a Aragón, pero conservando los ''Usatges de Barcelona'' y los ''Costums de Catalunya'' como leyes. En todo caso, aunque oficialmente el condado pertenecía a Aragón, la región fue dirigida por condes de cultura catalana y vinculados a la Casa Real de la Corona de Aragón hasta la extinción del condado a finales del siglo XVI. También hasta entonces eclesiásticamente la Ribagorza formó parte de diócesis catalanas. Pero fue precisamente a finales de aquel siglo cuando se hizo pasar la subcomarca de Graus a la diócesis de Barbastro, y también fue cuando el rey español suprimió el condado por causa de las revueltas que había encendido el último conde, pasando así la Ribagorza bajo dominio directo de la corona.

En 1642 las tropas franco-catalanas serán alojadas en Benavarre a cambio de que la Ribagorza pasara a Cataluña, pero como la guerra no se ganó, tampoco lo fue la Ribagorza. Después en la Guerra de Sucesión la Ribagorza se puso al lado de Cataluña en el bando austriacista, mientras que Castilla apostó por el absolutista Felipe V. En 1833 el estado centralista adscribe de forma definitiva a la nueva provincia de Huesca la Ribagorza, y lentamente y sin darse cuenta culminó la espanyolización de los ribagorzanos (y la aragonesización como forma de ser español por respeto a las fronteras y por miedo al secesionismo catalán) a través de la escolarización y la militarización de la juventud.

!!!!Un futuro negro?
Entonces llegamos al punto de preguntar-nos: ¿cuál sería el futuro del valenciano en manos de los blaveros? ¿Queremos este futuro para el valenciano? ¿queremos su extinción en dos o tres siglos? ¿No es cierto que si no se hace nada en contra o si se blaveriza el valenciano tal como ha pasado en la Ribagorza Occidental de forma "natural" no se acabará en el mismo punto de no retorno en el que se encuentra el grausino? Los valencianos son los únicos que aún pueden salvar el valenciano; pero los grausinos ya han hecho tarde.

!!!!Consultas
*ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
*[[http://www.charrando.com/finestranuestrallengua.php|Article de R. Fernández]]

%trail% <<|Índex|>>
August 24, 2022, at 11:45 PM by 139.47.16.194 -
Changed lines 48-49 from:
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés
*Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
to:
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
Deleted lines 49-51:

%trail% <<|Índex|>>
August 23, 2022, at 11:41 PM by 139.47.16.194 -
Changed line 44 from:
Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià (sobretot del dialecte apitxat) en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? No és cert que gran part de la societat valenciana és regionalista i accepta l'espanyolisme en el mateix grau que els grausins han acceptat el regionalisme aragonès tutelat pel nacionalisme espanyol? No és cert que si no es fa res en contra o si es blaveritza el valencià tal com ha passat a la Ribagorça Occidental de forma "natural" no s'acabarà en el mateix punt de no tornada en el qual es troba el grausí ? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.
to:
Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? No és cert que si no es fa res en contra o si es blaveritza el valencià tal com ha passat a la Ribagorça Occidental de forma "natural" no s'acabarà en el mateix punt de no tornada en el qual es troba el grausí ? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.
August 23, 2022, at 11:40 PM by 139.47.16.194 -
Changed lines 6-11 from:
Tots els que coneixem la ideologia blavera, sabem que de la mateixa manera que defenen el seu "valencianisme" regionalista com a forma de defendre l'espanyolitat davant del nacionalisme de cort catalanista, els mateixos blavers defenen formes d'escriure i paraules que no tenen ja una base dialectal (com "eixe" o "este" que són varietats admeses en el català estàndard), sino que arriben fins a l'extrem de defendre paraules i formes amb un clar origen castellà: otony, sapo, articul, etc.

És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià), que actualment ja ha perdut l'essència del que va ser una vegada, i que pel grau de castellanització el jovent està abandonant el dialecte per passar-se al castellà, cosa que farà que en una o dues generacions aquesta parla haja DESAPAREGUT per a sempre.

I aqui rau la complexitat: que els qui s'autoanomenen com els veritables defensors del valencià serien, en cas de poder decidir sobre la llengua dels valencians, els qui posarien en marxa el mecanisme per a assassinar lentament el valencià, tot acceptant una llarga llista de mots estranys i pronunciacions acastellanades que cada vegada serien més i més nombroses.
to:
Tots els que coneixem la ideologia blavera, sabem que de la mateixa manera que defenen el seu "valencianisme" regionalista com a forma de defendre l'espanyolitat davant del nacionalisme de cort catalanista, els mateixos blavers defenen formes d'escriure i paraules que no tenen ja una base dialectal (com "eixe" o "este" que són varietats admeses en el català estàndard), sinó que arriben fins a l'extrem de defendre paraules i formes amb un clar origen castellà: otony, sapo, articul, etc.

És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià).
Changed lines 13-14 from:
Graus i la seva contrada se situen dins de la gran comarca ribagorçana, al bell mig del Pirineu. El fet que més separa culturalment Graus de la resta de la comarca és que mentre que tota la Ribagorça és catalanoparlant, a la subcomarca de Graus parlen una llengua que per a gairebé tothom és un dialecte aragonés. Aquesta adscripció a l'aragonès és errònia degut a que hi ha clars testimonis a que no fa ni tres segles era una regió de parla catalana, però que amb un contacte continu amb el castellà del Somontano i de Barbastre ha convertit aquell antic dialecte ribagorçà en una mena de pidgin, com un llenguatge que barreja català i castellà en parts desiguals. Encara fins i tot els seus parlants no identifiquen la seva parla com "aragonès", sino que tenen consciència de que el que parlen és el resultat d'una mescla de castellà "antic" i català.
to:
Graus i la seva contrada se situen dins de la gran comarca ribagorçana, al bell mig del Pirineu. El fet que més separa culturalment Graus de la resta de la comarca és que mentre que tota la Ribagorça és catalanoparlant, a la subcomarca de Graus parlen una llengua que per a gairebé tothom és un dialecte aragonés. Aquesta adscripció a l'aragonès és errònia degut a que hi ha clars testimonis a que no fa ni tres segles era una regió de parla catalana, però que amb un contacte continu amb el castellà del Somontano i de Barbastre ha convertit aquell antic dialecte ribagorçà en una mena de pidgin, com un llenguatge que barreja català i castellà en parts desiguals.
Changed lines 51-55 from:
*[[http://www.ribagorza.com/asp/linguistica2.asp|Característiques del ribagorçà]]
*[[http://an.wikipedia.org/wiki/Aragon%E9s
|an.wikipedia.org]]
*[[http://www.mallorcaweb.net/catalarago/documents/dialectologia/aracat.htm
|Mostra de dialecte de la Vall de Chistau]]

%trail% <<|Índex|
>>
to:
%trail% <<|Índex|>>
Added lines 1-56:
%rfloat% (:selectlang:)
%trail% <<|[[Índex]]|>>
(:if userlang ca:)
(:title Exemple grausí: Els perills del secessionisme lingüístic:)
!El negre destí del dialecte apitxat en mans blaveres: l'exemple ribagorçà
Tots els que coneixem la ideologia blavera, sabem que de la mateixa manera que defenen el seu "valencianisme" regionalista com a forma de defendre l'espanyolitat davant del nacionalisme de cort catalanista, els mateixos blavers defenen formes d'escriure i paraules que no tenen ja una base dialectal (com "eixe" o "este" que són varietats admeses en el català estàndard), sino que arriben fins a l'extrem de defendre paraules i formes amb un clar origen castellà: otony, sapo, articul, etc.

És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià), que actualment ja ha perdut l'essència del que va ser una vegada, i que pel grau de castellanització el jovent està abandonant el dialecte per passar-se al castellà, cosa que farà que en una o dues generacions aquesta parla haja DESAPAREGUT per a sempre.

I aqui rau la complexitat: que els qui s'autoanomenen com els veritables defensors del valencià serien, en cas de poder decidir sobre la llengua dels valencians, els qui posarien en marxa el mecanisme per a assassinar lentament el valencià, tot acceptant una llarga llista de mots estranys i pronunciacions acastellanades que cada vegada serien més i més nombroses.

!!El cas del Grausí
%rframe width=155% [[https://www.antiblavers.org/galeria/displayimage.php?pos=-332|https://www.antiblavers.org/galeria/albums/grafics/Mapa.linguistic.Arago.gif"Mapa linguistic Arago"]] | [--En verd (D) on es parla actualment aragonès, només conservat per les generacions més velles a les valls més tancades. En taronja (B) on es parla català: dialecte ribagorçà al nord, lleidatà al centre, i tortosí al sud. (A) representa la parla de transició benasquesa, molt castellanitzada. En celest (C) els territoris de parla grausina, en retrocés ja que les noves generacions l'estan abandonant per passar-se al castellà.--]
Graus i la seva contrada se situen dins de la gran comarca ribagorçana, al bell mig del Pirineu. El fet que més separa culturalment Graus de la resta de la comarca és que mentre que tota la Ribagorça és catalanoparlant, a la subcomarca de Graus parlen una llengua que per a gairebé tothom és un dialecte aragonés. Aquesta adscripció a l'aragonès és errònia degut a que hi ha clars testimonis a que no fa ni tres segles era una regió de parla catalana, però que amb un contacte continu amb el castellà del Somontano i de Barbastre ha convertit aquell antic dialecte ribagorçà en una mena de pidgin, com un llenguatge que barreja català i castellà en parts desiguals. Encara fins i tot els seus parlants no identifiquen la seva parla com "aragonès", sino que tenen consciència de que el que parlen és el resultat d'una mescla de castellà "antic" i català.

!!!!Proves toponímiques:
A la subcomarca hi ha indrets que s'anomenen Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, etc. que evidentment no semblen tenir gaire relació amb l'aragonès.

!!!!Proves testimonials:
A. Navarro va trobar a Graus el "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau", del 1516, llibre que comença en un català pur per anar-se castellanitzant amb el temps fins a arribar al ribagorçà de Graus; després, en Joaquín Costa, que va residir un temps a Graus, i que va ser considerat el més espanyol dels espanyols, n'opinava: "Esta villa [Graus] perteneció durante un tiempo a Catalunya como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán, y, de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido és catalán por los cuatro costados."

!!!!Proves lingüístiques:
El grausí, que com ja s'ha dit és una mescla entre castellà i català té una diftongació majoritària, però també és veritat que encara té arcaismes sense diftongar com "coba", "roda", "dent", etc. S'elimina encara de forma residual les paraules amb -E i -O finals: font, vall, cap, ordi (però tots els plurals amb -E i -O els fan sense vocal, cosa que demostraria que aquestes vocals no són les originals: mano/mans). Tal com fa el català es palatitza L- inicial com a "lluna"; es redueix el llatí ND > n, cosa que no fa ni castellà ni aragonès (ANDARE > anà); els grups llatins interiors o finals BY, DY, GY, I que fan el so de jota al castellà o el so de ge al català, a totes les parles ribagorçanes i pallarenques es pronuncien com una "y" (RUBEUM > roy); el grausí també segueix el dialecte ribagorçà en la pèrdua de -R final (caminà, fé, etc.), o en la formació amb -AS dels plurals femenins (casas, cosas, etc.); també segueix el ribagorçà en l'apitxament de certs sons com a causa molt problable del llarg període de temps en contacte amb el castellà (cosa que també se dóna a l'entorn de València ciutat): GE/GI-, J- ensordides o apitxades (com choben, chelà, chugà), i les /z/ sonores, són allà transformades en /s/ (kamisa, kasa). A tota la Franja de Ponent hi ha una alta profusió de castellanismes, que arriben fins a un 20% del lèxic a zones tan catalanoparlants com Benabarri, a Graus en tot cas els castellanismes són ja vora de dos terços (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). De fet fins i tot és tan alt el nivell de castellanització que s'han creat híbrids castellà-català ribagorçà com: pllaza, reí, habllá, lloco (cosa que també passa ara mateix al dialecte apitxat del Pais Valencià: otony, desenroll, etc.). Actualment totes les parles del grup grausí pateixen un procés de forta castellanització, en el qual les paraules d'origen català són sistemàticament substituïdes pel mot castellà. Com a conclusió hi ha que com que aquestes característiques són comunes al dialecte català ribagorçà o al castellà, però com que el grausí no té CAP característica fonètica pròpia de tipus aragonès, això, aquesta absència, confirmaria la no vinculació del grausí amb l'aragonès (ja que si fos una parla aragonesa castellanitzada existirien almenys romanalles fonètiques exclusives de l'aragonès, cosa que no passa).

!!!Exemples de parla ribagorçana, parla grausina i parla aragonesa
!!!!Exemple de ribagorçà català a Tamarit de la Llitera:
"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", dins "El Dialecto de Tamarite de Litera", de Joaquim de Carpi; 1981]

!!!!Exemple de grausí a Fonz [Fonts]:
En negreta es resalten les romanalles catalanes de la parla, cada any en menys quantitat, i en cursiva es marquen els híbrids de català amb castellà (llugar, fecho amb fet+hecho, llunes, ben amb bé+bién, beigo amb veic+veo, lluego, etc.).

"La nuestra '''llengua, la que aquí charram''', é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de '''chicó cuan encara bibiban''' de contino '''en Fonz'''. '''Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare''' y mi yaya entre '''ellas y tamé''' con otras '''chens''' del ''llugar''. [...] Otra '''muller se ba quedar''' sorprendida de '''que estudiasem ixo''' en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban '''per charrar''' ribagorzano en la escuela. [...] El ''llunes'' en ''cllase'' le ba presentar al profe de llengua española el ''treballo'' que '''abeba''' ''fecho'', '''y me ba dir que estaba''' mui ''ben'', pero que no me’l '''podeba ebaluar perque ixo''' de la fabla no baleba pa nota, que sólo '''mos lo ba dir''' como simple curiosidá. Ya bes, pa una '''begada que treballaba''' con interés, a la fin '''no me ba serbir pa res'''. [...] Sí que é berdá que han ''pasau'' años, pero yo ''beigo'' que '''tot está igual''' que antes, como '''fa''' bente años, nuestra '''llengua''' sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y ''beigo'' que no el tendrá '''mai'''. '''Si no fem res''' ''lluego'' la berem morir, no ''creigo'' que pase més allá de la mía ''chenerazión''. De '''chobens''' como yo, ¿cuántos '''charram''' en nuestra '''llengua''' bernacula? ''Creigo'' que entender-la, '''toz; pero charrar-la no guaires'''. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá ''llingüistica'', n’hai '''chen''' que dize '''charrar''' alto-ribagorzano u patués, y que '''nusatros charram''' baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, '''ixo''' sí. Ba conozer '''fa''' un tiempo a una '''muller''' de Castilló de Sos, '''me feba''' gozo '''sentir-la charrar''' (u “ragonar” '''diba ella'''), y tampoco no '''charraba''' tan diferente como en Fonz, sonaba '''un poquet més''' ''pareziu'' al catalán, pero '''si febas orellas l’entendebas tot'''. [...] Qué ''ben'' que '''charrem''' baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir '''enta Graus''' y que astí '''charren igual que nusatros'''. Ixo penso yo, '''pero tamé n’hai chen que pensa''' y dize que no, que '''lo que charram en Fonz é''' diferente de lo que '''charran en Estadilla'''." [web, Rubén Fernández Gracia]

!!!!Exemple de parla aragonesa a la Vall de Chistau/Xistau (Plan):
"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [amb ortografia adaptada]

!!!!Una mica d'història
Però com s'ha arrribat a aquest punt ? Repassem una mica la història d'aquesta comarca-comtat. Segons la toponímia, abans de l'arribada dels romans a la contrada, la comarca era habitada per gents de parla bascoide, que una vegada arribats al període visigot varen agafar el llatí com a llengua d'ús. Aquell llatí va evolucionar als Pirineus del Pallars i de la Ribagorça tot formant una mena de mossàrab pirinenc que encara ha deixat romanalles toponímiques, com per exemple a la Vall de Llessui, a 15 km. de Sort, hi ha: El Quaso (el coll), Canals de Rialbo (riu alb), Lo Pico, La Aurilla, Montalto (monte+alto), Campo Llongo (camp llong), o a la Vall Fosca on hi ha: Estany Castieso (castell), E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio (mont roig), Creu de Calvo, Pales de Cubiesso (cubell), etc.

La invasió musulmana va enfonsar el regne visigot, tot convertint les valls pirinenques en petites regions autàrtiques fins que en el cas del Pallars i de la Ribagorça els comtes de Tolosa les van capitalitzar el 801. Serà doncs gairebé durant tot el segle IX en que la Ribagorça i el Pallars seran menats per comtes tutelats des de Tolosa, però que amb el segle X, ja serà la Ribagorça un comtat independent de facto i menat per comtes nadius i de cultura catalana. La catalanització de les dues comarques va ser segurament una conseqüència lògica a l'existir una frontera al sud amb els veïns àrabs, i de la barrera formidable que són el Pirineus al nord, cosa que per distància va fer que la Seu d'Urgell fóra el principal nucli d'atracció econòmica i cultural dels dos comtats. Aquella Ribagorça independent va ser conquerida pel rei navarrès Sanç III tot aprofitant unes lluites familiars dels comtes ribagorçans el 1025, però per successió dinàstica va passar al rei d'Aragó el 1043. Per una altra banda, com que la corona d'Aragó va recaure en mans dels comtes de Barcelona el 1137, la Ribagorça va estar vinculada un altre cop a comtes de cultura catalana. De fet Jaume I va incloure la Ribagorça dins de Catalunya (de Salses fins al riu Cinca), però el seu fill Jaume II va modificar aquella decisió per culpa de les pressions aragoneses tot cedint el comtat a l'Aragó, però conservant els Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya com a lleis de la contrada. En tot cas, encara que oficialment el comtat pertanyia a l'Aragó, la regió va ser menada per comtes de cultura catalana i vinculats al casal de Barcelona fins a l'extinció del comtat a finals del segle XVI. També fins llavors eclesiàsticament la Ribagorça va formar part de diòcesis catalanes. Però va ser precisament fins a finals d'aquell segle que es va fer passar la subcomarca de Graus a la diòcesi de Barbastro, i també va ser quan el rei espanyol va suprimir el comtat per causa de les revoltes que havia encés l'últim comte, passant així la Ribagorça sota domini directe de la corona.

El 1642 les tropes franco-catalanes seran allotjades a Benabarri a canvi de que la Ribagorça passés a Catalunya, però com que la guerra no va ser guanyada, tampoc va ser-ho la Ribagorça. Després a la Guerra de Successió la Ribagorça va fer costat al Principat amb l'elecció de Carles III mentre que Aragó i Castella van apostar per l'absolutista Felip V. El 1833 l'estat centralista adscriu de forma definitiva a la nova província d'Osca la Ribagorça, i lentament i sense notar-se'n l'efecte va culminar-se l'espanyolització dels ribagorçans (i l'aragonesització com a forma de ser espanyol per respecte a les fronteres i per por al secessionisme català) a través de l'escolarització i la militarització del jovent. Encara però, no tots els ribagorçans han caigut en aquest parany invisible, i vora un quart de la població segons les enquestes encara es manté com a català i rebutja les nocions d'aragonesisme i d'espanyolitat, nocions que a la Franja gairebé sempre són dues vessants d'un mateix fenòmen: nacionalisme espanyol amb un regionalisme aragonés oficiós. A la Ribagorça Occidental però, a l'àrea de Graus doncs, aquesta conscienciació lingüística i per tant nacional no es dóna per motius evidents: allà els grausins no tenen consciència de pertànyer a cap altre nació que no siga l'espanyola, ni cap altra regió que no siga l'aragonesa.

!!!!Un futur negre?
Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià (sobretot del dialecte apitxat) en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? No és cert que gran part de la societat valenciana és regionalista i accepta l'espanyolisme en el mateix grau que els grausins han acceptat el regionalisme aragonès tutelat pel nacionalisme espanyol? No és cert que si no es fa res en contra o si es blaveritza el valencià tal com ha passat a la Ribagorça Occidental de forma "natural" no s'acabarà en el mateix punt de no tornada en el qual es troba el grausí ? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.

!!!!Consultes
*ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
*NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés
*Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
*[[http://www.charrando.com/finestranuestrallengua.php|Article de R. Fernández]]
*[[http://www.ribagorza.com/asp/linguistica2.asp|Característiques del ribagorçà]]
*[[http://an.wikipedia.org/wiki/Aragon%E9s|an.wikipedia.org]]
*[[http://www.mallorcaweb.net/catalarago/documents/dialectologia/aracat.htm|Mostra de dialecte de la Vall de Chistau]]

%trail% <<|Índex|>>
Page last modified on April 28, 2023, at 08:40 PM
Edit - History - Print - Recent Changes - Search<
Creative Commons License © 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors | visites
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons, tret d'on s'indique el contrari.
Funcionant gràcies a PmWiki, PunBB, Coppermine, PHP, MySQL, Apache i GNU/Linux.