Benvolguts amics:

Les circumstàncies ens obliguen a fer un article com aquest. I és que els darrers temps s'està posant de moda, ja no sols entre blavers i espanyolistes, sinó entre pseudo-intel·lectuals, polítics de segona fila i passavolants en definitiva, valencians (i alguns d'altres indrets dels PPCC) difamar, tirar per terra i intentar carregar-se el llegat i l'obra de Joan Fuster.

I qui és Joan Fuster? Podríem resumir-ho com el millor escriptor en llengua catalana del s. XX (lloc potser compartit amb Josep Pla i altres). Però anem a veure-ho amb detall.

Amb una formació gairebé autodidacta, tot i començar escrivint poemes (molt remarcables alguns per cert), evolucionà envers l'assaig i la recerca. Els temes que tracta fan de Fuster un autor gairebé enciclopèdic: Els clàssics valencians, la literatura catalana contemporània, Michel de Montaigne (fou un dels pocs experts hispànics en aquest autor, molt important en la cultura europea), etc. També té escrits on fa pura dissertació al voltant d'un tema, en la millor tradició racionalista. La seua obra completa en conjunt abasta diversos volums (deixant a banda les innombrables col·laboracions periodístiques que féu en diversos mitjans. Cert que un autor no es deu mesurar per la quantitat sinó per la qualitat. Però aquesta, com hem dit, és omnipresent en tota la seua obra.

Fou així mateix, un escriptor FIDEL A LA NOSTRA LLENGUA. Cosa molt singular fins a ell, ja que molts dels millors escriptors valencians de finals del s. XIX i del s. XX han escrit preferentment en castellà.

Fou en definitiva qui, a través d'unes quantes obres: Nosaltres els valencians, Qüestió de noms, El blau en la senyera, etc. reviscolà el nacionalisme valencià, assentà les seues bases actuals i, cosa innovadora (que els seus enemics no poden demostrar en contrari), plantejà per primera volta a València esquemes rupturistes obertament amb Espanya.

Es pot estar d'acord o no amb ell, pot agradar més o menys, se pot discrepar amb ell (i a un racionalista com ell li encantaria la discrepància).

Però com hem dit a l'inici, els darrers anys s'ha posat de moda entre pseudo-intel·lectuals i polítics de segona fila intentar desacreditar el llegat de Joan Fuster.

Els primers a fer-ho a la dècada dels 80 foren els anomenats teòrics de la Tercera Via: Rafa Company, Agustí Colomer i els que escrigueren el Document 88, Eduard Mira i Damià Mollà (autors de De impura natione. També Joan Francesc Mira escrigué en 1985 Crítica de la nació pura[i] i en 1997 [i]Sobre la nació dels valencians, que si bé ni és una crítica oberta a Joan Fuster, sí són obres que podem catalogar de neoblaveres.

Qui més criticà Joen Fuster en els anys 90 del s. XX el professor d'història Ferran Archilés. Es coneix que aquest senyor no tenia altre mitjà per a promocionar-se i lluir-se que difamar Joan Fuster.

El neoblaverisme paral·lelament s'infiltrà en la Facultat de Filologia de la Universitat de València, a través de dos personatges: Emili Casanova i Abelard Saragossà. En especial aquest darrer féu contínues propostes de castellanització de la llengua i basar-la en el dialecte de l'Horta de València. No atacaren Fuster obertament (potser Abelard una mica), però foren obertament neoblavers.

I Abelard Saragossà fou l'impulsor en la dècada del 2000 de la plataforma digital valencianisme.com Aquesta web tingué com a objectiu des de l'inici la difusió del neoblaverisme entre el jovent. D'aquesta web sorgiren figures neoblaveres com Pere Fuset o Vicent Baydal, que després com a neoblavers militants s'han dedicat prou a difamar Joan Fuster.

En els anys 90 també sorgí la Joventut Valencianista, formada per joves provinents del blaverisme clàssic (Vicent Flor, Lluís Bertomeu i altres), de fet foren dirigents de les Joventuts d'UV, però que evolucionaren front a postures moderades. Això és lloable, però mantingueren un neoblaverisme militant. I un dels punts fou atacar Joan Fuster.

El foment del neoblaverisme en terres valencianes fou en certa manera fomentat per l'antiga CiU.

El puigdemontisme més ultramontà prové del sector pijo i benestant de l'antiga Convergència. És gent que ha abandonat el seny i moderació que caracteritzaven eixe partit i han optat per un supremacisme pro-nòrdic verament ridícul, que és a la base del seu projecte independentista. El seu continu activisme deriva també en gran part de la seua posició econòmicament benestant (empresaris, fills dels amos de l'empresa, funcionaris posats a dit, etc.). Això no sols fa que no tinguen por a perdre el seu lloc de treball, sinó que els dóna temps lliure per a faltar a la feina quan vullguen, fer excursions a Brusel·les, Perpinyà i altres llocs, etc.

Fins i tot els de la CUP, que van tant d'antisistemes, en el fons són la mateixa classe social que els post-convergents, car tots són professors, periodistes, intel·lectuals, etc, i no cap d'ells o gairebé cap fa treballs manuals. Com són en el fons la mateixa classe social, per això s'entenen tan bé amb ells.

Però aquest projecte independentista té un punt, diguem-ne, molest per a aquests puigdemontistes de via estreta. I aquest punt és els Països Catalans. La mà dreta de Puigdemont, Josep Lluís Alay, calla sepulcralment de manera molt curiosa sobre aquest punt dels PPCC. Tot el projecte es basa en la independència de les 4 províncies que formen el Principat de Catalunya. Després, es deixa a l'atzar / es presuposa, una futura reunificació i reintegració de la nació. Ja hem alertat dels perills d'això per a la pròpia supervivència de la nació en altres comunicats, i no anem a repetir-ho.

I com s'abandona el projecte de Països Catalans des del Principat? Doncs fomentant un nacionalisme valencià que en el fons és regionalista i que, sense negar la unitat de llengua, història i cultura comunes, etc. promou un localisme exagerat que no fa ènfasi en aquestes coses comunes, ans en les particularitats. Aquest és el neoblaverisme, que un sector de CIU porta fomentant des dels anys 80 del segle passat, quan es publicaren les Bíblies neoblaveres (Document 88, De impura natione, etc.), de les quals ja hem parlat adés. La majoria d'elles, què curiós, per ACPV. I no cal dir que Eliseu Climent, a banda d'haver mogut al llarg de sa vida quantitats indecents de diners derivades de subvencions ha estat l'agent principal del catalanisme pujolista al PV durant anys, i en especial llavors.

Anys després s'ha intentat decantar el nacionalisme polític valencià cap a posicions neoblaveres. Primer amb les Bíblies neoblaveres publicades als anys 80 del passat segle. Després, durant els anys 90 del passat segle sorgí l'Associació Tirant lo Blanc. Una associació que a banda del neoblaverisme, estigué estretament vinculada a l'entorn convergent. Molts dels quadres actuals de Compromís provenen d'allà. I de fet, els dos, gent de l'Associació Tirant lo Blanc i dirigents llavors de la JNC (Joventuts de CDC llavors) són amics des d'aquella època, tenen relacions personals i d'amistat des de llavors. Personatge clau en aquesta maniobra fou un tal Joan Mansanet, amic de Jordi Pujol fill i d'altres personatges processistes com Joaquim Forn o Elisenda Paluzie, vinculadíssim a aquest entorn convergent i post-convergent, i llavors president d'aquesta associació Tirant lo Blanc.

I ací és on entra Vicent Baydal i eixa generació de joves neoblavers dels 90. Fou en la dècada següent on, al voltant de la desapareguda web valencianisme.com s'articulà el neoblaverisme. Aquesta web era gestionada per Pere Fuset i possiblement en Baydal hi prengué part. El treball d'aquesta web no fou bo del tot. D'una banda, s'hi publicaren alguns treballets d'estudiants (que és el que devien ser llavors) on se justificava per exemple l'antiguitat de la bandera blavera de la ciutat de València. L'eminent erudit i patrici valencià Pere Maria Orts demostrà en el seu llibre "Història de la senyera al País Valencià", que aquesta bandera blavera és sols de la ciutat de València, i de finals del s. XIX.

L'estil d'aquesta web, orquestrada, insistim, per Pere Fuset, i on és possible que Baydal prenguera part baix el nom d'algun usuari, sempre fou poc honest. Els usuaris catalanistes eren normalment hostigats, i al final expulsats. Aquesta web, més que explicar la història i la cultura valenciana als joves, se dedicà a difondre la ideologia neoblavera al màxim, i a fer propaganda en pla hooligan de Compromís, al qual atribuïen el paper d'únic partit nacionalista valencià. Especialment malaltíssa i obsessiva fou la seua constant campanya contra ERPV, que en alguns moments estigué en posició de poder competir amb el BNV (antecessor de Compromís).

L'actuació d'aquests xics també es va orientar envers la Wikipèdia en català. Una prova d'això és l'article sobre "valencianisme". Si hom llegeix detingudament l'article, recull tota la ideologia neoblavera, i al final dóna a entendre que fora de Compromís no hi ha nacionalisme. De nou trobem aquestes característiques d'aquests xiquets: Manipulació, hooliganisme de Compromís, etc. L'article sembla haver-lo creat un tal "Coentor", que era un usuari també de valencianisme.com Podria tractar-se d'un multinick, és a dir, d'un nick usat per diverses persones. Com ha permès la Wikipèdia en català la publicació d'un article sobre un tema tan important, i al mateix temps resulta un article tan parcial? Bé, la Wiki en català és una wiki de fireta de segona classe, si se compara amb les wikis d'altres idiomes, amb moderadors autènticament parcials, com en Pau Cabot, que és un mestre d'escola mallorquí, que segons diu ell, posa els seus alumnes a corregir articles de la Wiki en català. En fi, no comment.

I qui està darrera d'aquesta manipulació de la wiki en català referida al PV? Doncs un tal Francesc Fort, que usa el nick de Taronja Satsuma a les xarxes, i que és íntim amic de Vicent Baydal, com demostra aquesta foto de l'estiu passat presa a Cullera:



No hem d'oblidar tampoc les paradetes polítiques de Víctor Baeta sorgides a finals de la década del 2000, que tot i que inicialment neoblaveres o blaveres light, ja són obertament blaveres i anticatalanistes (excepte en el tema de la llengua). Aquest Baeta és un delirant eprsonatge, que ha evolucionat des de l'extrema esquerra fins al neoblaverisme. Més delirant és que ell siga barceloní, i defense aitals idees en el fons anticatalanistes. Potser s'explica perquè ell és d'origen aragonès, i els aragonesos a València han tendit sovint a l'anticatalanisme, com fou el cas de Blasco Ibàñez (no així de Víctor Iranzo, un dels fundadors de Lo Rat Penat i que escrigué tota la seua obra en la nostra llengua). De nou, una peça essencial del discurs de Víctor Baeta i els seus sequaços és l'atac constant a Joan Fuster.

I tota aquesta llista de gent que hem nomenat, què han aportat? Gairebé no res. Els seus treballs són poc coneguts i ells tampoc són gaire coneguts. Però sobretot, ELLS NO ARRIBEN FUSTER A LA SOLA DE LA SABATA. Són gent en general mediocre i envejosa (i l'enveja és un dels pecats dels valencians).

I nosaltres hem d'assistir passivament a aquest lamentable espectacle? Doncs per suposat que no. Anem a denunciar tot això en primer lloc. I després, segons se donen les circumstàncies, ACTUAREM.

Equip d'antiblavers.