Publicat en el setmanari PRESÈNCIA (del 5 a l'11 de febrer del 2010)

Més que un color

Enric Orts

El blaverisme ha estat el motor de la dreta valenciana des de l’inici de la Transició i continua sent-ho ara, en l’«era Camps». El llibre «No mos fareu catalans», del periodista Francesc Viadel, recupera i actualitza el seu llegat.


El llibre

No mos fareu catalans (Publicacions de la Universitat de València) torna a les prestatgeries en una reedició revisada i ampliada després de l’èxit de la primera impressió (2006), esgotada. Francesc Viadel (Algemesí, 1968) recorre els orígens i les expressions més recents de l’anticatalanisme al País Valencià i recupera episodis tan decisius com ara la fundació i defunció d’Unió Valenciana,
el paper del diari Las Provincias o la creació de l’Acadèmia Valenciana.

El blaverisme –la versió valenciana de l’anticatalanisme– és un valor segur en el mercat ideològic conservador. Intolerant, demagògic, reaccionari, irracional i profundament espanyolista, la seua allargada ombra ha marcat l’agenda política al sud del riu Sénia durant els últims quaranta anys. A ell s’han encomanat des del, en un altre temps, combatiu diari Las Provincias, fins a l’actual president de la Generalitat, Francisco Camps, passant pel València CF o les Falles. La rància doctrina que destil·la ha funcionat com el més efectiu instrument d’agitació patriotera. El balanç del seu desolador
ascendent és el d’un País Valencià amb les coordenades nacionals distorsionades, una llengua malferida i unes mancances democràtiques impròpies d’una societat moderna.

El periodista Francesc Viadel acaba de publicar una detallada crònica sobre la gènesi del fenomen i l’escenografia que l’ha acompanyat en aquestes dècades en el llibre No mos fareu catalans. «L’anticatalanisme ha recorregut un llarg camí, des de la caverna del darrer franquisme fins a les altes esferes de la política autonòmica, en mig d’una indiferència social bastant generalitzada», resum.

El blaverisme pren el seu nom de la franja blava de la que es convertiria en bandera oficial de la Comunitat Valenciana, un element distintiu afegit sobre la tradicional senyera, amb quatre franges roges sobre fons d’or, característica de tots els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa, també del Regne de València. L’emblema, que va esdevenir bandera de la ciutat de València a la darreria del XIX, es va imposar en la redacció de l’Estatut d’autonomia (1982), tot i el seu exotisme lluny de l’àrea d’influència de l’urbs.

El blaverisme és en essència la negació de la unitat del català i, per tant, la teorització d’una suposada entitat pròpia i diferenciada del valencià, que tindria el seu origen en el substrat mossàrab, anterior a la Reconquesta. Tanmateix, la defensa d’aquesta singularitat no ha estat mai bastida per una preocupació real per la difusió de l’idioma, ans al contrari, els defensors del secessionisme –tret d’excepcions– utilitzen el castellà com a vehicle normal d’expressió.

Però el blaverisme és alguna cosa més que un conflicte lingüístic. «Representa un cert fracàs de la modernització del país i de la política. És el resultat d’una societat que es coneix poc a si mateixa i que ha estat permanentment desinformada. De fet, l’anticatalanisme sempre ha estat obsedit a dinamitar el sector de l’educació i per amagar i manipular episodis de la nostra història. L’apel·lació emotiva també és un element fonamental, així com la construcció d’un suposat enemic exterior, en aquest cas Catalunya, que detura el progrés i projecció dels valencians», amplia l’autor del llibre.

El blaverisme és versàtil. En aquests anys ha adquirit diverses tonalitats. En els casos més extrems, en el seu nom s’han col·locat i encara es col·loquen artefactes explosius de baixa potència a les seus d’entitats proscrites, com ara els casals Jaume I d’Acció Cultural del País Valencià, o de partits com el Bloc Nacionalista Valencià o Esquerra Republicana del País Valencià. Però també n’hi ha la versió institucional, possiblement la més perversa, la del tancament dels repetidors de TV3 o la del veto a la llicenciatura de filologia catalana impartida per les universitats valencianes, per posar dos exemples de rotunda actualitat.

Els primers fòssils de l’anticatalanisme al País Valencià es remunten a l’inici del segle XX. Els historiadors els contextualitzen dins del conflicte entre proteccionisme, defès pels industrials del Principat, i el lliurecanvisme, l’opció dels exportadors valencians. Però aquella reacció presentava uns altres components. «L’anticatalanisme de principis del XX va ser conjuntural. No tenia les proporcions de debat públic ni la significació del d’ara i, ni molt menys, l’odi contra allò català», explica Viadel.

El nou blaverisme es va covar intel·lectualment de la mà de Xavier Casp i Miquel Adlert, curiosament dos ferms partidaris de la unitat de la llengua durant la postguerra que es van passar al costat fosc als anys seixanta en distanciar-se de Joan Fuster, autor de l’imprescindible Nosaltres, els valencians (1962). L’assagista de Sueca va acaparar el protagonisme en la recomposició del valencianisme amb l’impuls d’un moviment cultural i polític que no amagava la seua catalanitat.

1977, any zero

Amb tot, el pas a la primera línia del blaverisme es va produir poc després de les eleccions amb què es va estrenar el període democràtic (1977). Al País Valencià la derrota de la UCD, que s’havia mantingut al marge del discurs anticatalanista d’algunes minories conservadores, va descol·locar una dreta que, en canvi, sí que havia aconseguit l’hegemonia a la resta de l’Estat. El procés preautonòmic començava amb lideratge socialista, una circumstància que l’espectre conservador no va digerir bé. «Durant la campanya electoral d’aquell 1977 alguns cartells dels centristes es varen veure violentats per pintades en les quals podia llegirse, perros catalanistas. El 1979, però, l’objectiu d’aquestes pintades passaren a ser els cartells del PSPV-PSOE. Sens dubte, entremig, la UCD i AP havien tingut temps i reflexos per fer seu el discurs anticatalanista de l’extrema dreta en una maniobra de caràcter electoralista», apunta Viadel.

Tot i no disposar de la majoria en les urnes, l’estratègia blavera hi va prosperar en la coneguda com a batalla de València. Amb la implicació del govern espanyol –aquest sí d’UCD, amb el valencià
Fernando Abril Martorell en la vicepresidència–, amb l’agitació de Las Provincias i amb l’efervescència dels elements més violents n’hi hagué prou per a fer recular un PSPV-PSOE en majoria però cada vegada més disposat a cedir. Finalment, l’acció combinada de la pressió anticatalanista i el possibilisme dels socialistes atorgaren al blaverisme la seua victòria més preada: la lletra de l’Estatut de 1982, la carta fundacional de la Comunitat Valenciana. En aquell text, la UCD va aconseguir la institucionalització de tot el repertori simbòlic blaver, l’eliminació de qualsevol al·lusió a la unitat de la llengua i
l’accés a l’autogovern per la via lenta (art. 143 de la Constitució), un element, aquest últim, no menor, atesos els efectes que un País Valencià plenament conscient de la seua identitat nacional hauria tingut en la configuració de l’Estat. «El decantament dels valencians bé cap a una Espanya inequívoca i sense matisos o bé, al contrari, cap a un nou model nacional o cultural, com el que representa el dels Països Catalans, tindria de segur conseqüències de gran importància en el joc d’equilibris territorials», escriu el periodista.

Des de la Transició i amb la batalla guanyada, el fantasma de l’anticatalanisme ha basculat a conveniència del moment polític, primer, com a una espasa de Dàmocles sobre els successius governs del socialista Joan Lerma i, més tard, ja amb el PP instal·lat en les institucions, com a coartada per a aprofundir en l’espanyolisme. I dins d’aquesta dinàmica ha valgut tot, també la contemporització amb els elements més fanatitzats d’aquest complex univers.

Precisament l’etapa presidida per l’accés de la dreta a la Generalitat ha estat on el blaverisme ha mostrat la cara més surrealista, amb un catàleg d’episodis no exempts d’amarga comicitat, tots ells arreplegats per Viadel. És el cas, per exemple, de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un punt i seguit que per un moment feu somiar en la superació del conflicte lingüístic i a què l’autor es refereix com a la «recepta salomònica perversa». Després d’aquell pacte, on per primera vegada el PP reconeixia la catalanitat del valencià –de manera implícita– el blaverisme va continuar com si res.

Els protagonistes

Al llarg d’aquestes últimes dècades han estat molts els actors que han atiat el foc del blaverisme. En la política, la gran referència va ser Vicent González Lizondo. El fundador de la regionalista Unió Valenciana (UV) va estar a punt de ser alcalde de València en 1991, quan Rita Barberá el va superar per només uns pocs vots. Fou el moment de glòria del partit, que posteriorment va ser fagocitat
pel PP, que va assimilar part de la seua ideologia i dels seus quadres. Un altre personatge imprescindible és María Consuelo Reyna, exdirectora de Las Provincias. D’ella escriu Viadel: «No tan sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidava deliberadament de les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que l’amplià a la persecució de personatges públics, actuacions i fets, en funció no sempre d’objectius purament ideològics. L’últim perla blavera és Juan García Sentandreu, que, amb el seu partit, Coalició Valenciana, tracta de revifar la flama d’UV amb unes dosis de radicalisme a què no va arribar ni Lizondo. Però Viadel no s’oblida d’uns altres protagonistes del tot indispensables per a entendre l’assumpció en l’imaginari col·lectiu d’una important majoria de valencians dels trets del blaverisme: Zaplana, Barberá i, sobretot, Camps.