Ací teniu pel vostre coneixement el testimoni escrit corresponent a la Base segona de la Declaració Valencianista, escrit aquest realitzat pel valencià Ignasi Villalonga Villalba en “La Correspondencia de Valencia”, el 18 de novembre de 1918.

Advocat, polític i empresari. Estudià dret a Deusto i es doctorà el 1914 amb la tesi “Régimen municipal foral valenciano: los jurados y el Consejo". Afiliat a la Joventut Valencianista, fou un dels membres de la comissió valenciana que viatjà a Barcelona per a solidaritzar-se amb la Lliga (1917) i prengué part activa de la Unió Valencianista (1918), alhora creava el grup editorial que féu de “La Correspondencia de Valencia” òrgan del nou partit. Declarà el 1919 les seues simpaties per Cambó i publica el seu credo “Substantivitat del valencianisme, 1919”. Va ser president de la Cambra de Comerç (1928-1930). Promogué el 1932 el Centre d’Estudis Econòmics Valencians i presidí el consell administratiu del Banc de València (1954-1964). A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera tornà a l’activisme polític, separant-se de la unió Valencianista i ingresant a la Derecha Regional Valenciana (1930).

Base segona. Declaració Valencianista.

NACIÓ O NACIONALITAT I ESTAT

Estes són les idees bàsiques del valencianisme polític, la seua diversa interprtetació, ¿a quants malentesos, a quantes suspicàcies i hostilitats no conduïx? Intentem aclarir-les.

Per als nacionalistes de tot el món és fonda la distinció del concepte Estat i de Nació. El primer se definix com societat política organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes. L’Estat d’Àustria-Hongria, abans de dissoldre’s, abarcava diverses nacionalitats, i lo mateix passa hui en França, Gran Bretanya i Espanya, per exemple.

La Nació, en canvi, és producte natural, espontani, determinat pel territori, la història, la raça, el dret, i sobretot la llengua, i com a conseqüència, la cultura. La nacionalitat és un fet que ve imposat des de temps remotíssims, i encara que vinguen conqueridors, Estats opressors, cataclismes socials, la nacionalitat se manté ferma com la roca. Les nacionalitats balcàniques, després de segles de dominació bàrbara de Turquia, han recuperat la seua independència i demostren tindre una forta personalitat.

Després de l’època del Feudalisme vingueren les grans concentracions dels Estats, amb l’entronització del cesarisme i del centralisme, per la influència del Renaiximent. I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengues ibèriques no ho foren també.

El poble valencià, més dèbil que el català, pergué el seu Dret. Portugal, unit a Espanya en temps de Felip II, es separà reinant el seu nét Felip IV; aixina ha pogut salvar les seues prerrogatives. És inutil pensar en que torne a unir-se, mentres no veja que en Espanya ha desapareguda la tirania central.

Espanya, no es cansarem mai de repetir-ho, en el rigurós sentit de la paraula, no és una Nació, és tan sols un Estat. Creu el Nacionalisme que comprén quatre nuclis racials: el galaic-portugués, el basc-navarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València. Estos nuclis vénen determinats per les llengües respectives, diversificades en formes dialectals.

Els nacionalistes front a la monstruositat legal que subjecta pobles distints a un sol estat centralista, oposem el famós principi.

Cada nacionalitat té dret a constituir un Estat independent o autònom. I com la ideologia vulgar deduïx que l’Estat ha d’ésser independent, no pensen els detractors que eixos Estats autònoms poden unir-se i constituir una Federació o Estat compost; Espanya, l’Espanya Gran en què Cambó somia.

Davant d’estos fets, ¿quina és la posició de València? La actual regió valenciana, per desgràcia, no presenta homogeneïtat en la seua constitució. Encara que l’element característic i predominant en ella és el valencià, una bona part d’ella, l’occidental, és castellana. Este cas és freqüent en tota Europa. Irlanda té una província, la del Ulster, on dominen els elements inglesos. Bohèmia enclou districtes de raça alemanya. Però esta manca d’homogeneïtat mai pot ésser pretext per a que els valencians continuen sotmesos al Centre.

El principi de les nacionalitats, segons els tractadistes moderns com Cimbali i Rovira i Virgili, entre atres, ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles. Ella és la que produïx el fet de que una Nacionalitat esdevinga Estat. Per això en la Base segona de la Declaració Valencianista que comentem, s’atén als dos factors: el fet de l’existència i la voluntat dels components. Esta última regularà la forma a resoldre’s la qüestió de la dualitat en València. Bé separant-se la part castellana (per la seua voluntat), fent al revés del districte de Requena, que es separà de Castella i vingué a formar part de València, o bé integrant l’Estat valencià, podent fruir de la personalitat comarcal dins d’ell.

Podrà objectar-se a la demanda de l’Estat valencià que tenint València amb Mallorca i Catalunya fortíssimes intimitats històriques, totes tres devien formar un sol Estat, segons el principi de les nacionalitats.

La història de la Confederació Xatalano-Aragonesa, ens mostra València com un Estat distint dels atres de la Confederació. L’únic llaç que els unia era la persona del Rei.

Rovira i Virgili, en la seua “Història dels moviments nacionalistes”, escrita en 1912, parlant de catalanisme, ho reconeix de pla i diu: “En la hipòtesi d’una solució federal València i les illes Balears constituirien segurament Estats particulars dins de la Federació”.

Demanen, puix, un Estat valencià, no una Mancomunitat, denominació circumstàncial, que es concreta a una mera descentralització administrativa; ni tan sols es contentem en ser un Cantó, denominació geogràfica, perquè volem significar que la nostra qüestió respecte a l’Estat espanyol és una qüestió nacionalista.

Finalment nosatros no renunciem a formar una comunitat de cultura amb atres regions de la nostra nacionalitat, unides pel llaç de la llengua, ni fugim les conseqüències que este fet poguera portar.

Osti m'emocionat i tot:

El Congrés de la llengua Catalana celebrada a Barcelona en el mes propassat, ha demostrat plenament l’esperit d’una mateixa raça, d’un mateix poble, que demprés d’uns quants sigles de separació per motiu de l’obra destructora dels castellans, ha resurgit potent i avassalladora la unió d’un poble gran, actiu i intel.ligent que busca son engrandiment per mig del treball, sense descuidar els punts essencials que són, enmancipar-se de l’organisme viciós del poder central, buscant en l’autonomia lo remei, convençuts de la rèmora del caciquisme i dels malèfics i odiosos governants.

Allà per los sigles XIV i XV, la unitat de la raça era perfecta; en lo Principat, com València i Mallorca, tots parlaven igual, en bon català i escrivien com parlaven.

És precís que tots se comprenetren de que no és posible viure aixina; lo centralisme tot ho mata, tota idea gran és abatuda per no convindre als interessos particulars d’aquells que mengen del torró a dos queixos, i que la seua forma de viure estriba rònegament en tindre els “provincianos” i per tant les províncies nugades de peus i mans i no contents amb tindre en la capitalitat de la Monarquia Espanyola bon colp de parents, amics i benevolents ben col.locadets desitgen omplir-nos de golfos mes o manco il.lustrats per a que els mantingam també.
¡¡¡Fora vagos!!!

Tot açò es té que guardar en algun lloc.
Ací es veu com ja començava a arribar el comunisme a l'estat espanyol

També he sentit que la organització "Lo rat penat" defenia la unitat de la llengua per principis del segle XX, i que va estar en el congrés de la llengua a Barcelona junt al director del diari "Las provincias" d'aquella època, no m'enrecorde com li diuen, que es referia a la llengua com a "Llemosí".

Algú em pot explicar el terme regionalisme? es que veient açò ja no el tinc clar...

O siga, si no ho he entès malament, que el moviment regionalista per aquella època era una defensa de la llengua però sense implicar un nacionalisme o independentisme, sense blaverisme pel mig.
Després està el moviment nacionalista o independentista.

Tens moltissima rao AutènticValencià no estaría gens malament trobar algun nom diferent per a referir-nos a la llengua, evitant així conflictes terrenals, pero no se si sera acceptada per part de els catalans del nord, perk la llengua ve de catalunya, jo si k l'acceptava perk evitem tanta catalanofobia entre els valencians de pega.

Pense com Gandia. Si científicament, la llengua té com a nom adequat i precís CATALÀ, jo l'accepte i si li vull dir d'una altra manera ho dic sense connotacions seccessionistes
En una èpoc anterior a Pompeu Fabra, va haver algú que propossava el nom de BACAVÉS pel català, la paraula estava formada per les sil·labes de Balear, Català i Valencià. No va tindre gaire èxit. Segons aquesta propossició, als Països Catalans se'ls pot dir BACÀVIA.

Bé faré un incís sobre el que pretenia en aquest fil fent referència al nom de llemosí en particular i d’altres que eixirien al llarg del segle XX per denominar la nostra llengua catalana. L’ús del terme “llemosí” per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La regionalització del nom català era suplida pel nom fals de “llemosí”, quant a l’idioma. En el fons, era una manera encara d’afirmar la unitat dels catalanoparlants. El graciós miratge “llemosinista” era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir llengua catalana, literatura catalana.

I la veritat és que pel que es refereix a ses Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò, la història de sempre, qüestió de noms però no al voltant de la unitat lingüística. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, com he deixat pejada en intervencions anteriors, escrivia en polèmica al blasquista  Careta i Vidal: “Per a donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre naixcut a la provençal Limonges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears”. Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l’origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l’opció que fa, en decantar-se per un nom d’aparença supraregional, “llemosí” que no donaria motius “a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua”. Les presumptes “rivalitats” (els particularismes volia ell dir), doncs només incidirien en “lo calificatiu”. També per defugir la denominació de “català” un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula “bacavés” per designar l’idioma comú i ”Bacavia” per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions, parteixen de l’afirmació prèvia de la nostra unitat i només des d’una afirmació unitària poden tindre sentit.

Paga la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen les ja transcrites anteriorment: “res de particular que, aixins com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l’anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d’aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana”. El paral.lelisme que indica amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i mallorquins. L’al.legació de Llombart se’n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua no procedeix de “la provençal Limonges”, sinó de Catalunya. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua dels valencians, mallorquins i catalans, que ha sigut doncs el vell nom internacional, tornava a reviure tot siga dit.

Quan el mossèn Antoni M. Alcover a mitjans del segle XX canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne “de la Llengua Catalana” en deia “Català-Valencià-Balear”, obeïa pot ser a unes pressions que a hores d’ara no existeixen. El mot “bacavés” mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl.labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d’èxit, forjat de cara al País Valencià, avui ja resultat del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més la resistència a dir-ne català a la llengua que parlem. Resulta també sorprenent que a la dècada dels 60 apareix a Barcelona un altre conat similar i menys conegut pels valencians i és la pintoresca etiqueta de “cabarovés”. El mot s’enriquia amb una quarta síl.laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Fins i tot el poeta en Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes etiquetes escrivint la paraula “rosalbacavés” en al.lusió a l’Alguer complentant així les referències geogràfico-lingüístiques…

Benvinguts doncs, a l’espectacle del particularisme dialectal per excel.lència del món !!. Torne a repetir, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també aplegaria l’hora de restaurar un gentilici comú, que abrace la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era i és tan indicat com rehabilitar el nom de català que inicialment havia tingut aquell sentit. Però, en quatre dies no es pot desfer-se d’una situació sedimentada al llarg de quatre segles per part d’alguns escriptors de la Renaixença valenciana fent ús del mot llemosí (cal recordar quan més de 400 escriptors valencians havien tendit a anomenar llengua valenciana, la llengua catalana als segles XV i XVI principalment, tot siga dit, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l’existència d’una variant local distinta, ni menys encara independent de les variants del Principat i de ses Illes). Els particularismes són uns prejudicis difícils d’extirpar. No oblidem tampoc, seria d’ingenus, que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats...

No caigueu amics forers i visitants a caure amb la temptació de la particularitat dialectal.

Gràcies per l’espenta i pels ànims que em doneu per continuar amb aquesta tasca de recuperació de fets i escrits esdevinguts en el nostre País. Fins el proper episodi, salutacions a tothom.

Us presente el Discurs de gràcies llegit a Barcelona, en lo Saló de Cent, en els Jocs Florals de dita ciutat de l’any 1868 per l’escriptor, poeta valencià Jacint Labaila. En aquest discurs que ara us adjunte per coneixement vostre m’he estalviat fer la transcripció completa, (amb el vostre permis uns paràgrafs finals) per no allargar massa però que no ens mostra més que sumats afectes i lloances als joves poetes, a la figura que representa la dona com la inspiradora dels Jocs Florals i felicitacions a la ciutat comtal en general per l’organització de l’esdeveniment.

Jacint Labaila González, valencià nat a València el 1833. Poeta i escriptor. Assistí als salons del Liceo Valenciano (1858) on es relacionà amb Llorente entre d’altres. Escriví novel.les i teatre en castellà i versos en català. Mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1868). Director del “Boletín-Revista del Ateneo de Valencia” (1870) i col.laborador d’”el Mercantil Valenciano” (1872). Fundador de Lo Rat-Penat (1878), entitat de la qual fou vicepresident (1879) i president (1880-1881). Guanyà la Flor Natural dels seus Jocs Flocals (1882). Des de la presidència del Rat s’oposà a una possible politització de la Renaixença valenciana i féu costat a Teodor Llorente en la formulació d’un regionalisme inocu i neutre. Publicà Flors del Túria (1868) i Flors del meu hort (1882).

Discurs de gràcies

Excel.lentíssim senyor.

Ple de goig, amb l’entusiasme que inflama lo meu cor de poeta alce ma veu en este històric saló i davant dels dignes successors dels antics i honorables consellers; cabent-me l’honra de que la primera veu valenciana que s’oixca en este àmbit i en este gloriós dia siga la meua. Ple de goig assistixc a esta solemne festa literària que per a glòria de Catalunya, té lloc tots los anys; esta festa a la que donen brill amb sa presència tants hòmens notables en tots los rams del saber humà; esta festa de la il.lustració que té per públic la intel.ligència i l’hermosura.

Barcelona pot estar orgullosa de los Jocs Florals: ells han segut lo poderós estímul que ha fet cultivar la llengua catalana en terra de saó i d’eixa sementera han brollat flors i fruits en abundant progrés: eixa lluita de la intel-ligència ha cridat al palenque nous poetes, que lluitant han creixcut. Pels Jocs Florals hui pot lluir Catalunya literatura pròpia seua; la poesia lírica, lo teatro, la novel.la i lo periodisme, poden fer vore amb orgull obres notables.

Una decada de Jocs Florals ha corregut des de la infantesa a la pubertat de la llengua catalana del renaiximent. En eixe curt espai de temps, Catalunya ha estés sa renomenada i son entusiasme no sols dins d’ella sinó fora de son territori; volant en ales de la fama, volant pels aires ha aplegat a Mallorca i ha despertat amb un bes de carinyo a sa antiga germana, que silenciosa dormia: més tard mamprenent un altre vol amb ses ales llaugeres s’ha aturat en València i abraçant-se amb amor a sa altra antiga germana, l’ha fet sortir de son llit de flors, des del que ella contemplava el transparent blau de son celatge, enervada pels perfums de sos boscs de taronges. Moguda pel potent impuls del moviment literari de Catalunya, Mallorca desperta, pren part en ell, pren part molt gloriosa; i València ix de son marasme al crit carinyós de la veu tendra d’alguns dels seus ingenis, que fan reviure en los seus versos la llengua de tres segles casi oblidada, la llengua d’Ausiàs March i de Jaume Febrer.

Jo, l’últim dels escriptors valencians, vinc en este dia amb tota la satisfacció del meu cor entusiasta a saludar els poetes catalans en nom i representació dels de València i vaig a manifestar-los l’agraïment que ompli mon ànima per lo càrrec per al que m’anomenaren en lo Consistori la galanteria catalana i la convicció de que treballe amb fé cega por lo llustre de nostra literatura i no els títols ni els mèrits, dels que per desgràcia, estic completament despullat.

Jo, salude amb afecte Barcelona, la noble Comtessa, que en lo passat cridà l’atenció de tots los pobles amb lo rumor victoriós de ses conquistes, i que hui, en los temps de los combats de la intel.ligència, crida també l’atenció dels pobles amb lo rumor de los triümfos de l’ingeni de sos fills.

Honrós, falaguer, mereixcut és per a Barcelona vore junts en esta històrica festa els poetes castellans, els provençals, les il.lustracions de tota Catalunya que, per a saborejar los fruits de l’enteniment ha juntat la llaçada poètica i suau dels Jocs Florals.

Escriptors, poetes que deixau vostres llars per vindre a honrar nostra festa, ja acabeu de vore que poden presentar títuls llegítims los gladiadors catalans que han lluitat en lo circo de la poesia: ja podeu vore l’entusiasme dels combatents i moltitud dels que, amb molt templades armes se llançaren al combat.

Cada any creix lo número dels lluitadors, cada any les lluites són mes jagants; per lo que, jovens que us dediqueu a la poesia en Provença, en Mallorca, en Catalunya i en València, cada any té major mèrit lo venciment, cada any coronaran els vostres fronts amb glòria de més preu, los llorers de la victoria.

Última edició per el jonc (30-01-2007 18:47:23)

Gràcies amic pels teus anàlisis encertats i clarificadors sobre el discurs del poeta ratpenatista Jacint Labaila als Jocs Florals de Barcelona a l’any 1868. Aquest poeta amic de Victor Balaguer i Francesc Pelagi Briz, i influït per ells, semblà propens a adcriure’s als renaixentistes barcelonins pel to d’alguna poesia seua i pel seu discurs adés transcrit, però cal afegir que rectificà en el seu parlament d’inauguració del curs al 1880 a Lo Rat-Penat i en l’obertura dels Jocs de 1881. Com deia també abans, des de la seua presidència del Rat s’oposà a una possible politització de la Renaixença valenciana i féu costat a Teodor llorente (el pare del regionalismo bie entendido, com he expressat en altre comentari anterior) en la formulació d’un regionalisme inocu i neutre.

Aquest fil que he volgut obrir constitueix un intent d’inventariar els aspectes essencials del pensament valencianista, des de la Renaixença fins a la guerra civil. Al llarg d’aquesta considerable etapa, el valencianisme polític va anar passant per una sèrie d’estadis que l’anaren configurant des de l’autoctonisme difús dels seus inicis fins una concepció decididament compromesa amb els valors de la democràcia on, per exemple la delegació valenciana al II Congrés d’escriptors antifeixistes de 1937 “es troba en la defensa dels interessos generals de les nostres minories nacionals”.

Però si bé és cert, en primer lloc, el caràcter minoritari del mateix moviment valencianista que, malgrat els avanços històrics esdevinguts durant aquells setanta anys, no aconseguí penetrar, més que d’una manera superficial, en els moviments socials presents en aquells anys al País Valencià. Cal dir i remarcar, com ja he escrit anteriorment que molts d’eixos avanços a què adés em referia, han estat fruit d’un voluntarisme gairebé heroic, exercit per escassos i benemèrits patriotes. Això fa, per exemple, que malgrat les diferències palmàries de cronologia que faig adjuntant-vos alguns textos i els que hi adjuntaré properament en aquest fil, mantenen un caràcter relativament atemporal, em refereixo, és clar, a la utilització, conreu i a la defensa de la llengua o a l’argumentació de la necessitat de l’autogovern valencià siga l'any que siga escrit al llarg d'eixos anys.

Aquesta és doncs, les dues insistències, llengua i autogovern que es van produir, al llarg de moltes dècades, en la consciència col.lectiva dels valencians d’aquell moment.

He de remarcar també i és molt important tenir-lo en compte que els escassos ideòlegs del valencianisme no es van plantejar mai una reflexió global original sobre el país. El seu utillatge ideològic es limità a l’adaptació de les referències doctrinals, i de les iniciatives que arribaven des de Catalunya, com reconegué, bastant paradoxalment, Josep Maria Bayarri, un dels anticatalanistes valencians, a les seues pàgines d’”El perill català”.

Hi ha, com és lògic, excepcions que no fan sinó confirmar la regla, i entre elles us diré Vicent Tomàs i Martí, iniciador d’una interessant línia de pensament sobre el valencianisme agrari o Emili Gómez Nadal, que començà un intent d’aproximació entre el marxisme i la realitat nacional valenciana amb el seu llibre El País Valencià i els altres de l’editorial Estel.

Aquest context històric no seria raonable sense afegir, algunes breus consideracions; el País Valencià respecte a les seues especificitats és entès com una societat nacionalment poc estable (estaria de més que us llegireu el llibre d'Alfons Cucó; País i Estat: la qüestió valenciana, de l'editorial tres i quatre), les classes dominants valencianes durant la primera meitat del segle XIX ténen un alt grau d'acceptació de l'Estat nacional-unitari espanyol. És per això que la Renaixença, hi era rebuda amb franca hostilitat per un sector sociològicament significatiu del País Valencià que no solament es va negar a reconstruir-lo nacionalment, sinó que va pendre una decidida actitud contrària, per part de les classes dominants anteriorment nomenats i del partit més popular a la província de València al llarg de més de 40 anys que representava el republicanisme radical fundat per Blasco Ibáñez.

I per acabar us dic que la mancança d’un model global d’interpretació, el valencianisme de la pre-guerra va elaborar fonamentalment una adaptació dels trets ideològics del catalanisme coetani. D’alguna manera formulà molts anys després l’escriptor suecà Joan Fuster el model global original d’aquest país, amb el seu llbre "Nosaltres els valencians" de l'editorial 62.

Última edició per el jonc (04-02-2007 21:09:04)

És curiós que partits com ara Joventut Valencianista i Esquerra Republicana del País Valencià existiren ja fa tants anys, i ara tornen a estar registrades com a partits.

També m'ha cridat l'atenció que Marco Miranda, diputat d'Esquerra Valenciana s'integrara dins del grup ERC al parlament espanyol. Justament fa pocs mesos, el valencià Cerdà va ser nomenat diputat al parlament espanyol per ERC i a més a més, portaveu d'aquest grup parlamentari.

Molt interessant el resum de El Jonc.