Descarregueu  el navegador Mozilla Firefox, per a una visualització web millor i més segura
Descarregueu l'Adobe Reader, per a documents PDF
lang: ca lang: en lang: es lang: fr lang: de

<< | Índex? | >>

Preuves de l'unité de la langue catalane

XIVe siècle

  • [Fin du XIIIe siècle-début du XIVe siècle] Le médecin valencien Berenguer Aimerich enseigne à l'Étude générale de Montpellier, ville alors sous la juridiction des rois de Majorque-Rosselló. Ce médecin a traduit de l'arabe "in vulgare cathalano".

Incipit xx.vi. ditis [sic] Albucasim Ahazam de cibariis infirmorum translata de arabico in vulgare cathalano, et a vulgari in latinum, a Berengario Eymerici, de Valentia, ad instanciam magistri Bernardi de Cordonio, (folio. 283r). Vienna, Österreichische Nationalbibliothek, 5434, folio. 283-321.

  • [1325-29] Ramon Muntaner [Chroniqueur de l'Empordà (1265-1336) qui vécut quelques années à València et à Xirivella, où il commença en 1325 à rédiger sa Chronique}. Crònica, chap. XVII. Édition de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.

tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.

  • [1341] Lettre de cession du lieu de Sagra (Marina Alta) à l'Ordre de Saint-Jacques prolongée en double exemplaire à València le 17 septembre 1341, par le notaire valencien Bernat de Soler. (Archivo Histórico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra and Sanet, fldr. 307, no. 6)

[one] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.

  • [1360] Le cadi de Xàtiva et un juif de Barcelone servent d'interprètes et travaillent à des capitulations pour sauver un vizir de Fez :

scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam.

  • Francesc Eiximenis [Franciscain, né à Gérone en 1330 et mort en 1409. Il vécut les dernières années de sa vie à Valence, où il écrivit ses œuvres les plus importantes]. Lo Crestià (Deuxième Livre). Édition d'Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.

Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració

XVe siècle

  • [1400] Lettre des jurats (autorités municipales) de Valence aux autorités de la ville frontalière castillane de Moya (près d'Ademuz), envoyée le 1er septembre 1400. (Municipal Archive of València, Missive Letters, g³-7, s.f. [28 r and v])

Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lenguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]

  • [1411] La veuve de Jeanne I, Violant de Bar, française, s'adresse à la noblesse valencienne à propos du procès de succession et déclare qu'elle doit étudier les testaments des derniers rois,

los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

  • [1415] Lettre du roi Ferran d'Antequera au sultan du Maroc, au sujet d'une revendication. (L'intégralité du document est publiée par M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p 320.)

Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadí nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]

  • [1417] Enrique of Villena [Écrivain castillan (1384 - 1434), père de l'écrivaine valencienne Isabel de Villena, Los dotze treballs d’Hèrcules, écrit à Valence (Cité par Antoni Ferrando Francés, op. Cit. P. 77 ):

a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán

  • [1412-18] St. Vincent Ferrier. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Cité par Roc Chabàs dans "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)

Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.

  • [1420] Le 18 décembre, les jurats de Valence (autorités municipales) s'adressent au pape Martin V pour lui demander d'intégrer les carmélites valenciennes à la province de Catalogne (cité par A. Ferrando Francés, op. Cit., Pp. 77- 78):

ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub uno ydiomate conformatur, transferretur.

  • [1445] Actes du procès de canonisation de saint Vincent Ferrer (cité par A. Ferrando Francés, op. Cit., p. 81):

et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino

  • [1389-1459] Saint Antoine, archevêque de Florence. Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [en relation aux sermons de St. Vincent Ferrier].

Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.

  • [1491] Jeroni Pau, cité dans Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, pp. 72-90; Maria Toldrà; "Llengua i cultura dels Borja a Roma", in Els Borja: història, cultura i art

Quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appelavere" (certains appellent les Valenciens et les Majorquins, et les habitants de ces royaumes, les Catalans, en raison de leur origine et de leur langue.)

  • [1492-97] Bernat Fenollar [Écrivain valencien (1438-1516) qui participa en tant que poète à divers ouvrages collectifs, dont les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474)] et Jeroni Pau [Humaniste barcelonais (mort en 1497) qui appartenait au cercle du cardinal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Édition et étude par Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, et XXV (1953), pp. 153-163.)

Subtitled work: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

XVIe siècle

  • [1523] Joan Lluís Vives [Philosophe valencien (1492-1540), représentant dans toute l'Europe de l'humanisme chrétien]. De Institutione foeminae christianae. (Cité par Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)

..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

  • [1528] La Loçana Andaluza [La jeune femme andalouse] (Francisco Delicado, Venise):
MAMOTRETO X


El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán, y dice un barbero, Mossén Sorolla:

-Ven ací, mon cosín Aguilaret. Veniu ací, mon fill. ¿On seu estat? Que ton pare t’en demana.

AGUILARET: Non vul venir, que vaich con aquesta dona.

SOROLLA: ¡Ma comare! Feu-vos ací, veureu vostron fill.

SOGORBESA: Vens ací, tacañet

[Comme on peut le voir, l'auteur dit qu'une "sogorbesa" (c'est-à-dire une femme née à Sogorb) et un homme portant le nom de Sorolla, particulièrement courant dans le Royaume de València, parlent "en catalan", ce qui est bien démontré lorsqu'il dit "ací". Quelques paragraphes plus loin, Loçana appelle la sogorbesa "hija de corcovado y catalán" (fille de bossu et de catalan).]

  • [1556] Frederic Furió Ceriol [Humaniste valencien (1527-1592) de tendance érasmiste, défenseur de la prédication en langues vernaculaires]. Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis libri duo. Bâle. (Traduction de Jordi Pérez Durà et al., dans Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337)

Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

  • [1557] Cristòfor Despuig [Érudit et humaniste de Tortosa (1510-1561/80)]. Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Cité par J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)

les forces y potència principal [dans la Conquête de Valence] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço preserva allí la llengua catalana y no la aragonesa

  • [1559] Útil y breve institución para aprender los fundamentos de la lengua castellana (aussi connu commeAnonyme de Leuven). Leuven, publié par Bartolomé Gravio

Quatro son, i mui diferentes entre sí, los lenguajes, en que hoy día se habla en toda España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Vizcaya, de la Provincia, i de Navara; […] Síguese tras esta, la Aráviga […] La tercera, es la lengua Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua cuidad de Limoies: háblase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menoría, Iviça, Cerdeña i aún en Nápoles. […] El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla, i entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzía, Castilla la nueva i vieia, León i Portugal: aunque la lengua Portuguesa tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua de por sí.

  • [1563] Martí de Viciana [Historien valencien (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.

En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçón, manos & obras

  • [1575] Onofre Pou [Humaniste valencien], Thesaurus Puerilis, València:

Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.

XVIIe siècle

  • [1610] Gaspar Escolano [Historien et ecclésiastique valencien (1560-1619), chroniqueur du royaume de Valence]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, livre I, chap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

  • [1610] Pere Gil [1551-1622]. Prologue à la traduction du Kempis du Latin au Catalan.

Alguns, per ventura, judicaran que en aquest temps no era necesari imprimir-se lo present llibre de esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalmente entesa. Pero com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedés, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles i llocos no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me haparegut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d'ell aprofitar-se.

  • [1667] Joan Baptista Ballester: Ramellet del Bateig del Fill i Fillol de València, el Apostòlich Sanct Vicent Ferrer

parlava's lo valencià lenguage en Provença, tota la guiana y França gòtica, y ara en Catalunya, Regne de València, Mallorca, Menorca y Ivisa. Però als més, els queda al pronunciar-la cert margall, que no·l tenim los desta Ciutat.

XVIIIe siècle

  • [1734] Carles Ros [Écrivain Valencien (1703-1773), auteur de nombreux ouvrages revendiquant le valencien]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. Valence.

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalán, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil

Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aún duran, en parte, en este Reyno y en los de Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano dexando sus grosseros y mal sonantes.

  • [1747] Vicent Ximeno [Bibliographe valencien (1691-1764)]. Escritores del reyno de Valencia. Valence.

[Valencians and Mallorcans] de ellos [the Catalans] tienen el origen y la lengua.

  • [1760] Mémorial présenté par les députés de Barcelona, Valence, la Cité de Majorque et Saragossa dans les États Généraux convoqués en juillet 1760. (Cité par Joan Reglà, Introducció a la història de la Corona d'Aragó. Dels orígens a la Nova Planta. Ciutat de mallorca: Moll, 1969, pp. 175-176.)

Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua muy particular y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?

  • [1763] Gregori Maians i Ciscar [Écrivain valencien (1699-1781) du siècle des Lumières qui exerça une grande influence sur les milieux intellectuels de son temps]. Lettre à l'évêque Ascensi Sales.

Los libros que VS me envió llegarón a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia [...] como por la lengua catalana que estimo como propia.

  • [1764] Fr. Lluís Galiana [Écrivain et religieux valencien (1740-1771), préoccupé par la récupération de la langue et auteur de la Rondalla de rondalles]. Lettre à Carles Ros. (Reproduite dans C. Ros, Diccionario valenciano-castellano. València: Imprimerie de Benito Monfort, s.p.).

cualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havía de perder, porque todos los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en Mallorca, i Cataluña se despacharían también muchos ejemplares, por ser la Lengua de todos estos reinos una misma en la substancia, i aún casi en el modo, si hablamos de tiempo más antiguo.

  • [1778] Francesc Cerdà i Rico [Érudit valencien du Siècle des Lumières (1739-1800)]. Notas al canto del Turia de la Diana Enamorada. Madrid.

bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...

  • [1783] Joan Antoni Maians i Ciscar [Écrivain valencien (1718-1801), chanoine, recteur de l'Université de València]. Lettre à Josep Vega i Sentmenat. (Recueilli par Antoni Mestre in Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. Oliva, 1970.)

Su lengua [de la Catalogne] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que conserva más memorias de ella.

  • [1791] Antoni de Capmany [Historien, homme politique et philologue de Barcelone (1742-1813)]. Libro del Consulado (annexe). Madrid.

El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente.

XIXe siècle

  • [1801-08] Gaspar Melchor de Jovellanos [Écrivain et homme politique espagnol (1744-1811)]. Lettre au chanoine de Tarragona C. González de Posada (pendant le confinement à Valldemossa). (Reproduite dans Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5)

Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana [...] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al confín oriental a Menorca.

  • [1804] Antoni Febrer i Cardona [Grammairien et écrivain minorquin (1761-1841)]. Principis generals de la llengua menorquina.

[Le titre de ce livre n'est par] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians, catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica...

  • [1846] Agustí Blat y Blat: Idea del lemosín, o sea la lengua valenciana comparada con otros idiomas

La lengua limosina, así llamada porque trae su orijen del limosín o provincia de Limoges de Francia, era la que hablaba D. Jayme I de Aragón (que se crió en Monpeller). Fue la que introdujo en el Reyno de Valencia, i en las islas de Mallorca i Menorca. Con ella se dice que escribió sus conquistas. (...) Se habla también en Cataluña, pues a pesar del transcurso de algunos siglos, se observa por la analogía de las vozes que el valenciano i catalán dimanan de un mismo orijen.

  • [1859] Règlement des premiers Jeux floraux de Barcelone. (Cité par Joan Martí and Josep Moran, Documents d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.)

No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern, lo qual se pot cultivar així en Catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

  • [1865] Teodor Llorente, "Als poetes de Catalunya", dans Llibret de versos. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Édition, sélection et étude par Eduard J. Verger. València: Alfons el Magnànim Editions (1984).

Oh catalans poetes, los que dels nostres avis / parleu la dolça llengua, volguda del meu cor.

  • [1868] Jacint Labaila [(Valence 1833 - 1895). Il est licencié en droit et en philosophie et lettres. Président de la société Lo Rat Penat (1880 – 81)], "Als meus companys de Lo Rat Penat", dans Flors del Túria. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Édition, sélection et étude par Eduard J. Verger. València: Alfons el Magnànim Editions (1984).

I la copa plena de valencians vins / porten nostres mans / a los volguts llavis de los mallorquins i dels catalans.

  • [1876] Benvingut Oliver [Juriste et historien valencien (1836-1912), originaire de Catarroja, qui a étudié le droit des baux de l'ancienne Couronne d'Aragon.]. Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I. Madrid.

[it exists] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reino de Mallorca y de Valencia [...] Este hecho, que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana...

  • [1877] Le poète Vicent Wenceslau Querol [poète valencien (né en 1837), ami de Teodor Llorente et promoteur de la Renaissance valencienne], à qui la ville de València a dédié une rue, nomme le livre qui regroupe tous ses poèmes Rimes catalanes ("Rimes catalanes").
  • [1878] Constantí Llombart [Pseudonyme de l'écrivain valencien Carmel Navarro i Llombart (1848-1893), fondateur de la société Lo Rat-Penat et de plusieurs revues et auteur de plusieurs ouvrages de revendication de la langue valencienne.]. Excel·lències de la Llengua Llemosina. Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València.

No, valencians, no és morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben [...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus originàries, insignificants diferències molt meyns notables si es vol encara, que les que'l castellà sofrix en les divereses províncies hon se parla. Sempre ademés s'ha observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua.

  • [1878] Constantí Llombart. Ensayo de ortografía lemosino-valenciana. (Inclus dans le Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, 1887, p. XVII.)

Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse.

  • [1887] Vicent Boix [Écrivain romantique et historien valencien (1813-1880), chroniqueur de Valence]. "Censura oficial" dans le Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, p. 7.

Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [to that of Catalonia] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes, vulgares y romanos.

  • [1888] Marcelino Menéndez y Pelayo [Écrivain, érudit et chercheur espagnol (1856-1912)]. Fragment du discours prononcé aux Jeux floraux de Barcelone de 1888, sous la présidence de S.M. la régente Maria Cristina.

I aquí la teniu, Senyora, -la llengua catalana- brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna. És la mateixa parla arrogant que un dia ressonà per totes les contrades de la Mediterrània, la que oïren amb submissió l'Etna fumejant i la gentil sirena de Pausílip, la que va fer estremir les ruïnes de la sagrada Acròpolis ateniense i els congosts escabrosos de l'Armènia; la llengua que com anell de noces, deixà el Rei Conqueridor a Mallorca i a València; la llengua en la qual dictaven les seues lleis i escrivien aquells gloriosos prínceps del Casal d'Aragó.

  • [1888] Teodor Llorente i Olivares [Poète, écrivain, journaliste et homme politique conservateur valencien (1836-1911), fondateur du journal Las Provincias et promoteur de la Renaissance littéraire.], El movimiento literario en Valencia en 1888, La España Moderna, 1. (Reproduit dans Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71.)

en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos

  • [1888-89] Roc Chabàs [Ecclésiastique et historien (1844-1912), il fut chanoine du siège de València et fonda la revue d'études historiques "El Archivo". Il a influencé le renouveau de l'historiographie valencienne]. "Nuestro regionalismo", El Archivo, 3, p. 284.

Desde que vaix naixer he tingut à molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí com à rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahins, dictant els Furs, que feleces féren estes comarques

  • [1894] Roc Chabàs. Lettre [datée du 1er avril] à R. P. Juan Berkman. (Cité par M. Bas Carbonell dans Roque Chabás, el historiador de la Renaixença. Dénia: canfali, 1995, p. 247.)

[...] el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen

  • [1896] Juan Valera [écrivain andalou (1824-1905), connu pour ses romans mais aussi pour ses ouvrages de critique littéraire], cité dans Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-119.

Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener literariamente uno solo?

  • [1899] Josep Maria Puig i Torralva [(València 1854 - 1911). Ami et collaborateur de Constantí Llombart et membre de Lo Rat Penat. Fondateur de València Nova], "A Catalunya", dans Lliris i cards. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Édition, sélection et étude par Eduard J. Verger. València: Alfons el Magnànim Editions (1984).

Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes; / lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los nostres reis; / ta joia, nostra joia; tes penes, nostres penes, / i un jorn tots vàrem tindre molt paregudes lleis

  • [1900] Josep Bodria i Roig [(València 1842 - Alcoi 1912). Écrivain et restaurateur d'images et de peintures religieuses. Fondateur de Lo Rat Penat], "Professió de fe", du livre Fulles seques. Dans la strophe, nous voyons comment Bodria se réfère au maître (Llorente), aux îles d'Or (les Baléares) et à Verdaguer, en tant que représentants de chacun des trois territoires où l'on parle la même langue. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Édition, sélection et étude par Eduard J. Verger. València: Alfons el Magnànim Editions (1984).

Feixuga i sense gales, sentí mon cor un dia / la musa dolça i tendra del valencià verger: / los ritmes del gran mestre donaren-li harmonia, / les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.

XXe siècle

  • [1906] Valencia Nova, revue du premier congrès international de la langue catalane (1er novembre 1906):

[...] Allà per los sigles XIV y XV [...] en lo Principat, com València y Mallorca, tots parlaven igual, en bon català, y escrivien com parlaven.

  • [1906] Teodor Llorente, Discours "Germans de Catalunya", dans le cadre des actes du Ier Congrès international de la langue catalane.

Germans de la gloriosa Catalunya, / els de l’illa daurada i Rosselló, / els d’Alguer, que separa el mar i allunya, / però l’oblit de vostre origen, no: / per a record d’aquest venturós dia, / per la partida solament amarg, / València una abraçada vos envia / arborant com penó de germania, / la llengua d’Ausiàs March.

  • [1907] Teodor Llorente i Olivares, lettre à Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, Barcelona, 1936, p. 257:

Yo siempre he sido contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.

  • [1907] Lluís Fullana [Franciscain spécialiste de la langue que certains blavéristes considèrent comme un sécessionniste linguistique]., Característiques catalanes usades en lo Reine de València, València, Lo Rat Penat:

Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana.

  • [1908] Manuel Milà i Fontanals [Philologue et écrivain catalan (1818-1884)], Obres catalanes, Barcelona, Gustau Gili:

Y si no·s vol dir catalana, no·s diga de cap manera llemosina, sinó catalano-valentino-baleàrica.

  • [1915] Lluís Fullana [Franciscain spécialiste de la langue que certains blavéristes considèrent comme un sécessionniste linguistique], Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València, p. 17:

[Le Valencien] no és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rònegament existixen certes diferències dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i baleàrica.

  • [1925] Nicolau Primitiu Gómez Serrano [Écrivain et bibliophile de Sueca (1877 - 1971), président de Lo Rat Penat dans les années 1930], a publié une série d'articles de vulgarisation dans Las Provincias intitulés Psalterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano.
  • [1930] Teodor Llorente i Falcó [Fils du journaliste, écrivain et homme politique Teodor Llorente i Olivares, fondateur de Las Provincias] (sous le pseudonyme de Jordi de Fenollar), En defensa de la personalidad valenciana, València, pp. 71- 77:
Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá haber variantes dialectales, y no muchas, ni muy hondas, producidas por la diferenciación de vida en cada una de estas regiones, y el abandono en que se ha tenido el habla en los pasados siglos, sin centros culturales que preservasen de tanto elemento extraño que la corrompían; pero nada más.


Debe procurarse por todos los medios posibles, aunque “sin imposiciones centralistas”, suavizar aquellas diferencias dialectales, dirigiendo así todos los esfuerzos a conseguir la unidad del idioma.

Si, como decíamos ayer, el catalán, el balear y el valenciano son un mismo idioma, como no habrá nadie que deje de reconocerlo, debe de tener un nombre común. ¿Se le llamará catalán? ¿Habrá de ser valenciano? ¿Le corresponde mejor el apelativo de balear o mallorquín? [...] Para los que creen a pies juntillas que el valenciano lo trajeron los catalanes de la Conquista, no hay cuestión: para éstos el nombre común debe ser “lengua catalana”. Pero es que hay otro sector, nosotros creemos que un poco más lírico, que asegura que el valenciano nació aquí, como en Cataluña surgió el catalán y en Mallorca el balear. [...] Los que así piensan son los aferrados a que nuestra lengua se llame “valenciana”, y a quienes les rayan las tripas cada vez que a un escritor valenciano, de la época medieval, los catalanes lo catalogan como cultivador de la “lengua catalana”. Nosotros sinceramente creemos que con ello no se nos rompe ningún hueso. Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente. En último término, cabía pensar que dentro de estas modalidades lingüísticas de catalán, mallorquín y valenciano, los que hablan la primera están en mayoría; y en la actualidad, por el desarrollo y esplendor de sus letras, bien ganado tienen ese primer puesto.

  • [1930] Emili Gómez Nadal [Historien et écrivain. (1907-1994). Professeur d'histoire ancienne à l'université de València], revue de La llengua valenciana de Lluís Revest, Acció Valenciana, 3, p. 2:

Hem de treballar en la gestació d’un tipus de llenguatge que ens servesca per a donar el màxim abast a la nostra veu. D’ahí que afirmem l’unitat llingüística amb Mallorca i la Catalunya dels dos vessants pirinencs; [...] amb les terres del baix Aragó, Ribagorça i L’Alguer, germanes de llengua.

  • [1930] Lluís Revest i Corzo [Écrivain de Castelló. Signataire des Normes de Castelló], La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló de la Plana, p. 17:

Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana [...] no existix una llengua valenciana independent de la catalana.

  • [1930] Teodor Llorente i Falcó (sous le pseudonyme de Jordi de Fenollar), Acció Valenciana, 3, p. 2:

Ja vaig proposar en un article (Las Provincias, abril) la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona, en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número d’acadèmics seria proporcional al número d’habitants que parlen la llengua.

  • [1930] Salvador Guinot, "Per a la reglamentació ortogràfica", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI, p. 304:

Partim de la unitat de la llengua catalana, no destruïda pels dialectes del Principat de Catalunya, del reialme de València, de les Illes Balears, d’Alguer i del Rosselló [...] i trobant-nos modernament, per minva d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies en València, mentrestant els nostres germans de Catalunya han arribat a una gran unitat ortogràfica gràcies a les “Normes” de l’Institut d’Estudis Catalans, creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les “Normes” de l’Institut.

  • [1936] Manuel Corachán Garcia, "Discurs davant el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana" (Perpinyà), Tribuna Mèdica, 23 (1976), p. 73:

No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.

Page last modified on May 02, 2023, at 04:14 PM
Edit - History - Print - Recent Changes - Search<
Creative Commons License © 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors | visites
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons, tret d'on s'indique el contrari.
Funcionant gràcies a PmWiki, PunBB, Coppermine, PHP, MySQL, Apache i GNU/Linux.