From Antiblavers

Main: Gramatica de la llengua valenciana

lang: ca lang: en lang: es

<< | Índex? | >>

Radatz, Hans-Ingo (1993): "(Recensió a Fontelles, Antoni / García, Laura i Lanuza, Joaquim: Gramatica de la llengua valenciana", a: Revista de Filología Románica 9, 306-9).

Fontelles, Antoni/Garcia, Laura/Lanuza, Joaquim. Gramatica de la llengua valenciana. València. Del Cenia al Segura. 1987.

ISBN: 84-85446-33-X.

(Traduït del text original en castellà)

La "Gramatica de la llengua valenciana" de Fontelles et alii es presenta no sols en el seu títol sinó també en la seua taula de matèries i la seua terminologia com a una publicació científica adreçada a un públic acadèmic i no com a una obra de caràcter popular i divulgatiu; per tant resulta sorprenent la quantitat en què en els darrers mesos s’ha venut o si més no ofert a les llibreries de la Comunitat Valenciana. La polèmica sobre el status de la llengua autòctona de València ha suscitat un gran interès tant entre els cercles filològics com entre el públic general i la publicació que anem a ressenyar ací ha de veure’s dins d’aquest context.

Nogensmenys, dins d’aquest debat la Gramatica de la llengua valenciana no representa simplement una contribució entre tantes sinó més aviat el darrer i més ambiciós intent de presentar la llengua de València com a un idioma independent del català i de dotar la posició "secessionista" de dignitat científica. És per això que el llibre es mereix l’atenció del món de la filologia, la funció de la qual deuria ser la de tornar el debat desmesuradament emocionalitzat al nivell d’un discurs científic seriós.

Les primeres 88 pàgines de l’obra tracten sobretot dels sons i la seua representació ortogràfica, tot incloent les regles de l’ús de l’apòstrof, guionet, accents i dièresi. La resta del llibre es dedica a les "parts de l'oracio", que són examinades quasi exclusivament sota el punt de vista ortogràfic i morfològic. Sobre la sintaxi - considerada quasi un sinònim de "gramática" per molts lingüistes actuals- no es troba quasi res; no hi ha cap capítul que es dedique explícitament a ella i en la resta de capítuls, les qüestions sintàctiques són tractades més aviat anecdòticament. En aquest sentit, doncs, l’obra segueix l’estructura de les gramàtiques en la tradició dels neogramàtics.

Quant a la seua terminologia, la gramàtica s’orienta en l’ús corrent de la lingüística actual; certament, no pot dir-se el mateix de la seua manera de presentar la matèria, perquè no argumenta ni problematitza ni exposa de manera qualificada les opinions vigents entre els lingüistes sobre cada fenomen tractat. En lloc de referències bibliogràfiques o si més no l’esment d’algun nom es troben sols referències generals com "molts llingüistes actuals" (p. 312) o semblants; no hi ha bibliografia ni cap indicació d’on procedeixen totes les afirmacions lingüístiques de caràcter general. Amb això, les afirmacions d’aquest llibre se situen fora de la discussió científica general i en efecte sembla que els autors no pretenen haver descobert res de nou en l’àmbit descriptiu. Es contenten amb una aplicació esquemàtica de categories descriptives establertes a la llengua parlada de València. Cada capítul comença amb una definició de la categoria tractada, com "verp", "pronoms personals" o "preposicio". En aquestes definicions se solen considerar quasi exclusivament els aspectes semàntics, inclús en els apartats titulats "Funcio". Després segueix la subdivisió de la categoria estudiada segons uns criteris prou heterogenis (morfològics, semàntics, ortogràfics, etc.) i sense que sempre es faça transparent, quina és l’aportació d’aquesta subdivisió a la nostra comprensió del problema. En lloc d’aclariments convincents es donen exemples, llistas i paradigmes. L’orientació en les gramàtiques tradicionals escolars (del llatí) arriba fins a l’extrem, que els autors donen en el capítul "Morfologia verbal" el paradigma de la "Conjugacio d'un verp en veu passiva" (p. 193) com si en Valencià es poguera parlar d’una veu passiva com a categoria morfològica. Mentre que a les llengües clàssiques, el gòtic o el gal.lès la veu passiva és una funció semàntica molt freqüent que es realitza en la mateixa flexió del verb, en el català de València com en totes les altres llengües romàniques sols existeix una realització sintàctica (paràfrasi verbal) que a més no és molt freqüent i segurament no justifica la postulació d’una categoria morfològica "veu passiva".

Les parts teòriques de la gramàtica, que bàsicament es limiten a definir i explicar les categories descriptives, careixen sovint de precisió i no separen prou els diversos nivells de descripció, tot barrejant qüestions d’ortografia amb d’altres de semàntica o morfologia. A vegades es troben afirmacions formulades com si foren veritats lingüístiques universals, quan en realitat sols són aplicables a les llengües romàniques. Una afirmació tan rotunda com: "Morfologicament parlant, es diu que la preposicio es invariable en el sentit de que no presenta formes de derivacio o de flexio." (p. 312) serà potser correcta aplicada al català/valencià però definitivament no és sostenible com a caracterització de la categoria universal "preposició".

La terminologia és majoritàriament estructuralista sense que la descripció mateixa ho siga també. A voltes es pot dubtar si els autors continuen tenint present totes les implicacions sistemàtiques de nocions tan abstractes com "morfema" o "fonema" – encara que les hagen explicat perfectament en els paràgrafs anteriors. A la pàgina 312 es diu per exemple de "la preposicio": "En certa manera podriem dir que es considera morfema ya que actua realment com a tal i perque en l'historia de la llengua moltes d'elles (o a lo manco la seua funcio en la frase) han aparegut pel debilitament d'uns morfemes -els de cas- als quals acabà per substituir completament". És una afirmació sorprenent perquè ningú no dubtaria que les preposicions constitueixen morfemes i no es pot evitar la sospita que els autors hagen caigut ací en el mateix error que avisen a la pàgina 91: "Es dir, es consideren morfemes no solament els afixos i ses diferents classes (com a voltes erroneament es pensa), sino tambe les paraules que estan formades per un sol morfema (...)". Esporàdicament apareix també terminologia procedent de la gramàtica generativa. Així, a la pàgina 192 trobem la noció "estructura profunda" usada més o menys d’acord amb el seu ús general: "Encara que l'estructura superficial (...) no siga igual, l'estructura profunda (el seu significat) es la mateixa" (P. 192). El que sorprén és l’anotació explicativa entre parèntesis que sembla equiparar les estructures profundes al significat, la qual cosa seria una malinterpretació flagrant d’aquesta noció clau del generativisme. És igualment sorprenent l’afirmació a la pàgina 143, on es llegeix: "El pronom nos quan va davant del verp s'escriu separat, com si es tractara d'una paraula...". Estaran implicant els autors que els pronoms generalment no se solen considerar mots?

Els llibres que porten la paraula "gramàtica" al seu títul poden tenir moltes finalitats diferents. En el nostre cas, el "preambul" de Xavier Casp pretén donar una primera indicació sobre quina fou la finalitat dels autors en redactar la "Gramatica de la llengua valenciana": "Lo que no hi ha dubte es que no es tradicional, ni comparada, ni historica, ni - per descontat - normativa o preceptiva, perque aço ultim no es atribut d'autors personals;...". Ara bé, la formulació i proposició d’una normativa és clarament atribut d’autors personals i una breu inspecció de la taula de matèries evidencia ja que una part considerable de l’obra es dedica a temes clarament prescriptius ("1.6. Paraules homografes; 1.7. Paraules homografones; ... 3. Ortografia de B/P; 4. Ortografia de C/Ç/S/SS etc.; 17. L'Apostrofament; 18. El guio etc."). Encara que el preàmbul ho negue explícitament, no hi ha dubte que la primera i potser única finalitat d’aquesta publicació és la normativització ortogràfica i morfològica de la "llengua valenciana" i que tot allò descriptiu que conté no pretén ser més que una il.lustració d’aquesta normativa.

Contràriament a la primera impressió, la gramàtica no va adreçada a un públic acadèmic sinó al lector general sense formació filològica. Pretén ser una guia normativa que ajude el lector valencià amb formació castellana a expressar-se per escrit en el seu idioma autòcton. Però en això, no s’adhereix a la grafia acordada en 1932 en les Normes de Castelló per al català en la seua varietat valenciana sinó que exposa una normativa pròpia.

Qui suggerisca suplantar una normativa vigent per altra té l’obligació lògica d’acceptar la càrrega provatòria d’argumentar per a convèncer als altres que les insuficiències de la normativa vigent justifiquen l’esforç de canviar-la i que la pròpia proposta és millor. No obstant, la "Gramatica de la llengua valenciana" se sustrau a aquesta justa i lògica demanda tot ignorant per complet l’existència d’una normativa ortogràfica amb una tradició de cinquanta anys que no sols és usada en totes les comunicacions de la Generalitat Valenciana sinó que també és acceptada per totes les universitats del país, tota la premsa catalana de València i pels més destacats escriptors valencians com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira o bé Enric Valor. Naturalment, una ortografia, com tots els altres sistemes convencionals no és sacrosanta i pot canviar-se quan existisca la necessitat o la voluntat majoritària de fer-ho. Però qui propose un tal canvi, en el nom de l’honradesa intel.lectual té l’obligació: 1.) De presentar la seua proposta com a tal (i no disfressar-la com a descripció, quan la cosa descrita, la normativa, encara no existeix) i 2.) D’exposar les insuficiències suposades de la posició majoritària i demostrar amb arguments explícits els avantatges de la pròpia posició. En efecte hi ha altre punt igualment conflictiu que és tractat de la mateixa manera, a saber, la qüestió de si existeix una llengua valenciana independient del catalá o si es tracta d’una varietat seua. L’opinió quasi unànime dels romanistes de tot el món és que el valencià pertany al continuum dialectal d’aquella llengua romànica occidental l’àmbit lingüístic de la qual s’estén des de Salses al Migdia francès fins a Guardamar en la Comunitat Valenciana i que és internacionalment coneguda sota el nom de "català" o bé "llengua catalana". L’obra de Fontelles/ Garcia/ Lanuza simplement ignora l’existència d’aqueste punt de vista de la totalitat del món de la lingüística i tracta el català (que de totes maneres no és esmentat més que unes tres o quatre voltes) sense més comentari com si fóra una llengua completament estrangera. És sens dubte el dret de qualsevol científic, estar o no estar d’acord amb l’opinió majoritària que estiga vigent en la seua disciplina sobre una qüestió determinada; però qui pretenga convèncer el seu lector d’una opinió minoritària i encara no generalment acceptada no pot evadir l’obligació d’una discussió argumentativa de la posició que ataca. Una tal discussió no es troba en cap lloc en tot el llibre.

Es tracta per tant d’una publicació que s’adreça a un públic general i no especialitzat al qual presenta en una terminologia ostentosament científica una posició científica extremadament minoritària com si d’una veritat incontestable i incontestada es tractara. La filologia deu guardar-se decididament contra aquesta instrumentalització de la ciència per a fins que no poden qualificar-se d’altra manera que demagògics.

1993 © Hans-Ingo Radatz. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, copia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.

<< | Índex? | >>

Retrieved from http://www.antiblavers.org/Main/GramaticaDeLaLlenguaValenciana
Page last modified on April 25, 2011, at 06:30 PM