"Si paradís és en la terra, en Regne de València és."
"Si paradís és en la terra, en Regne de València és."
  |
Main.ElSecessionismeLingüísticValencià HistoryHide minor edits - Show changes to output Changed lines 3-6 from:
(:if:) to:
(:if userlang ca:) Added line 8:
Changed lines 209-210 from:
%warning% 2002 © '''Franck Martin'''. to:
%warning% 2002 © '''Franck Martin'''. Le présent document est expressément protégé contre tout usage, toute copie et toute distribution, de quelque sorte que ce soit. Pour la présente reproduction, nous avons obtenu l'autorisation de l'auteur. Changed lines 11-12 from:
(Traduït del to:
''(Traduït del text original en francès)'' Changed lines 237-238 from:
(Translated from the original French version) to:
''(Translated from the original French version)'' Changed lines 344-345 from:
(Traducido del to:
''(Traducido del texto original en francés)'' Changed lines 117-118 from:
!!!!Franck Martin (Université de Saint- to:
!!!!Franck Martin (Université de Saint-Étienne). Changed lines 264-265 from:
“What we want to point out is the fact that year in, year out we can see fewer and fewer to:
“What we want to point out is the fact that year in, year out we can see fewer and fewer posters that explain the meaning of the falla in Spanish [...]. Today, the fallas are not only a local but also an international festival, and we must regret that owing to a badly understood patriotism we make these totally original architecture monuments incomprehensible for a lot of foreigners [...] The ones that have the craze of translating the names of villages and streets into their equivalent names in the vernacular language are also rather politically naïve and childish” [[#en08|#]]. [[#en08back]] Changed lines 243-244 from:
“[...] Valencian and Catalan have so many morphological, syntactical and most of all phonetic differences, together with a rich vocabulary, which is peculiar and different from others, that they can not honestly speaking be considered by the linguists as the same language [...] Valencian and Catalan are two different languages [...] and therefore the desire of unifying Valencian and Catalan is as absurd as to:
“[...] Valencian and Catalan have so many morphological, syntactical and most of all phonetic differences, together with a rich vocabulary, which is peculiar and different from others, that they can not honestly speaking be considered by the linguists as the same language [...] Valencian and Catalan are two different languages [...] and therefore the desire of unifying Valencian and Catalan is as absurd as the desire of unifying Spanish and French” [[#en01|#]]. [[#en01back]] Changed line 4 from:
(:title El to:
(:title El secessionisme lingüístic valencià: els perills i les derives d’un ús partidista de la lingüística:) Added line 233:
(:title The Valencian linguistic secessionism: the dangers and the derivations of a partisan use of linguistics:) Changed line 340 from:
to:
(:title El secesionismo lingüístico valenciano: los peligros y las derivas de un uso partidista de la lingüística:) Added line 437:
>>peu<< Changed lines 452-454 from:
# [[#es15back|'''^''']] [[#es15]]Versión en valenciano: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén». to:
# [[#es15back|'''^''']] [[#es15]]Versión en valenciano: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén». \\ En el plano político, el texto valenciano excluye igualmente toda evolución posible. Mientras que el estatuto vasco, catalán, gallego e incluso andaluz se reservan la posibilidad de evolucionar, gracias al recurso del adjetivo “actual”, los valencianos han optado por: «El territorio de la Comunidad Valenciana comprende el de los municipios integrados en las provincias de Alicante, Castellón y Valencia» (art. 3) [Versión original en valenciano: «El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València»]. >><< Changed lines 338-339 from:
to:
(:if userlang es:) !El secesionismo lingüístico valenciano: los peligros y las derivas de un uso partidista de la lingüística !!!![La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique (Perpiñán, 14-6 de marzo de 2002). Universidad de Perpiñán-CRILAUP. Pp. 401-9]. !!!Franck Martin (Universidad de Saint-Étienne). (Traducido del francés original) Basado en un rechazo sin matices de la “catalanidad” del valenciano, una determinación a romper el vínculo de parentesco entre el valenciano y el catalán, a defender el carácter autóctono de una “lengua valenciana” “independiente”, el secesionismo lingüístico valenciano no ha dudado en el curso de los últimos años, a invadir el terreno de la lingüística dentro de la esperanza de adquirir, si no una cierta hegemonía, sí una apariencia de legitimidad. Esta invasión, en el sentido casi psicoanalítico del término (movilización de la energía pulsional), ha conseguido ''in situ'' desacreditar todo tratamiento lingüístico serio de esta cuestión y conlleva un grave peligro tanto para el grado de difusión del catalán en Valencia como para el aprendizaje y utilización de uno de los principales rasgos de la “valencianidad”. Tres ejes nos permiten comprender esta característica y calibrar todo aquello que está en juego. Destinado a la desviación de diversas nociones de lingüística, el primero pone de manifiesto los puntos débiles del discurso secesionista valenciano. Un segundo eje permite descubrir dos de las principales motivaciones de los secesionistas, un antivalencianismo latente pero cierto, y un anticatalanismo exacerbado. En último término, basado sobre algunas incidencias mayores de esta corriente, un último conjunto de reflexiones nos permite aportar algunos elementos de respuesta a una de las principales preocupaciones valencianas del momento: la reciente creación de una entidad específicamente valenciana, la “Academia Valenciana de la Lengua”: ¿puede ser ella la solución a un conflicto difícil, mientras que Barcelona y Mallorca trabajan en un desarrollo coordinado de la lengua catalana? Paralelamente a un enfoque auténticamente revisionista de la Historia valenciana con una reescritura partidista de la Reconquista, una interpretación hagiográfica del Siglo de Oro valenciano, una presentación errónea de la denominación histórica del catalán de Valencia, una lectura falaz del éxito de las ''[[(Wikipedia:)Normes de Castelló]]'', o incluso un desvío de la historiografía local, en materia de lingüística, los secesionistas tienen tendencia de entrada a presentar de una manera exagerada las modalidades valencianas de la lengua catalana: «[...] el Valenciano y el catalán tienen tantas diferencias morfológicas, sintácticas y sobre todo fonéticas, aparte de un rico vocabulario propio y diferenciado, que honestamente no pueden ser considerados por los lingüistas como la misma lengua [...]el valenciano y catalán son dos lenguas distintas [...] y por consiguiente es tan absurdo querer unificar el valenciano y el catalán como sería querer unificar el castellano y el francés”.» [[#es01|#]] [[#es01back]] Evidentemente existen las modalidades lingüísticas del catalán de Valencia. Ellas han sido y continúan siendo objeto de numerosos estudios. Se trata en cualquiera de los casos de regionalismos debidos, esencialmente, a dos procesos de impregnación ligados a la historia de la Comunidad, una “arabización” y una “castellanización” más intensas que en el territorio catalán: «Se consideran como características del valenciano la desinencia ''–e'' de la primera persona singular del presente de indicativo de la primera conjugación (''jo cante'') frente a la desinencia ''–o'', propia de las hablas de Cataluña (''jo canto''); [...] la conservación de la ''–r'' final, la cual cae en el catalán; [...] la distinción de la ''/v/'' i ''/b/'' en la Plana de Castellón y en todas las comarcas valencianohablantes situadas al sur del Júcar [...]”.» [[#es02|#]] [[#es02back]] De la misma manera que un belga francófono no tiene razones pertinentes para afirmar que se expresa en una lengua independiente a la de sus amigos franceses, un valenciano no puede de la misma manera reivindicar una ausencia de parentesco entre valenciano y catalán. Esto sería el inicio de un caos enorme, que los secesionistas consideran no obstante sin ningún miedo: «[...] el día que [los andaluces o hispanoamericanos] tengan conciencia de hablar una lengua suficientemente distinta a la castellana, ningún lingüista podrá negarlos el derecho a normativizar su lengua y proclamar su independencia y escribir gramáticas y diccionarios propios [...]”.» [[#es03|#]] [[#es03back]] Para completar esta primera aproximación, diversos secesionistas han dedicado otros trabajos a dos nociones propias de la lingüística, lengua y dialecto. Aunque es una cosa difícil definir cada entidad, una objeción de este tipo no sería suficiente para establecer una partición de la lengua catalana. Entre los ejemplos más significativos figuran los trabajos de José Ángeles Castelló. Recurriendo al criterio de la intercomprensión para disociar lengua y dialecto, este autor multiplica las formulaciones perentorias y privilegia la observación empírica a todo razonamiento: «[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]» [[#es04|#]] [[#es04back]] El reciente estudio de Chimo Lanuza Ortuño constituye otro ejemplo. Autor de ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica'', este último se refiere a prestigiosos lingüistas. Si la evolución del discurso tiende a hacer creíbles sus propuestas, cada referencia da lugar a interpretaciones predeterminadas. De esta manera, después de citar al lingüista americano William J. Entwistle: «[...] se dice habitualmente de un dialecto que posee un centro geográfico de irradiación, [...] que se encuentra asociado a una clase de organización social, [y] que se sitúa en una relación de dependencia evidente respecto al centro lingüístico» [[#es05|#]] [[#es05back]] obtiene conclusiones con ayuda de un procedimiento muy usado por los secesionistas, la introducción de una formulación genérica que permite substituir el razonamiento por la argumentación: «Es fácilmente observable la realidad de esta definición: es completamente imposible aplicarla al valenciano [...] para poder decir que el valenciano es dialecto del catalán, sería necesaria la existencia en Cataluña de un centro lingüístico de fuerte influencia sobre las zonas dialectales. Pero no es éste el caso: ni Barcelona ni ninguna otra ciudad catalana rige cultural ni lingüísticamente a Valencia» [[#es06|#]] [[#es06back]] Pero lo más condenable de esto debe situarse en otro nivel. Chimo Lanuza Ortuño se guarda de precisar que Entwistle ha titulado su obra ''Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués'', sin citar el valenciano y aún menos la “lengua valenciana”. Omite igualmente evocar el mapa lingüístico en que el lingüista americano nos presenta Cataluña y la parte “valencianófona” dentro de un solo y mismo conjunto llamado “catalán”. Él olvida, en definitiva, esta conclusión rotunda de Entwistle: «[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]». [[#es07|#]] [[#es07back]] Refiriéndose a una parte solamente de los trabajos de Entwistle, sacando las citas que hace de estos trabajos de su contexto inicial, y ocultando una de las argumentaciones de la obra, Chimo Lanuza Ortuño presenta así a Entwistle como un posible defensor del secesionismo, mientras que sus trabajos están redactados con un espíritu bien contrario. En este sentido, el secesionismo valenciano no sería considerado exactamente sino como un ejercicio de retórica lleno de una gran parcialidad. Corresponde a un revisionismo cultural, motivado sin duda por un rechazo incondicional al término dialecto (comúnmente investido de una carga peyorativa), pero también por dos otros conjuntos que ciertamente sobrepasan el estricto cuadro de la lingüística. Bajo cubierta de un valencianismo progresista, diversos secesionistas están animados por un antivalencianismo latente, pero claramente perceptible, una oposición feroz a la expresión de ciertos rasgos diferenciales valencianos, en el primer rango de los cuales figura la propia lengua regional. El reconocimiento de una lengua “independiente” se concibe dentro del propósito de reducir el valenciano a una cosa anecdótica, de marginalizarlo, de folklorizarlo. El ''habitus'' lingüístico mayoritario de los secesionistas es, en este sentido, significativo. Muchos escriben en castellano antes que en valenciano y algunos confiesan, en privado, eso sí, no dominar ni incluso querer aprender la lengua regional que ellos pretenden no obstante defender cotidianamente. Son también numerosos los que relegan el valenciano a un segundo rango, como por ejemplo Eliseo Palomares que escribía no hace demasiado respecto al tema de las célebres “Fallas”, y también respecto a la toponimia local dentro de ellas: «Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivalentes aborígenes». [[#es08|#]] [[#es08back]] Podemos citar, en fin, otro ejemplo, en 1982, los autores de una campaña informativa utilizaron la célebre “paella” valenciana para prevenir a la población tentada de cocinar este plato al aire libre contra los riesgos de incendio. Con toda ingenuidad, los publicitarios habían insertado dentro de su anuncio dos eslóganes: «Ciertas paellas matan/La paella es el plato más caro del verano». [[#es09|#]] [[#es09back]] Considerando este texto como un atentado a la identidad valenciana, los secesionistas solicitaron su prohibición, haciendo especial hincapié en usar en su argumentación el término “autóctono”, tomado así para afirmar una independencia del valenciano: «Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano». [[#es10|#]] [[#es10back]] Argumentando sobre la protección de un patrimonio cultural, los secesionistas pretenden así favorecer una “autoctonización” de ciertos rasgos diferenciales, de entre los cuales tenemos la lengua regional. Ellos aspiran, a menudo secretamente, a relegar esta parte tangible de la “valencianidad” a una cultura de bajo nivel, aborigen y exótica, dentro del proceso descrito por Robert Lafont en el caso del occitano en 1967: «En la ''côte d’Azur'', la multiplicación de nombres provenzales de pueblos [...], las representaciones folklóricas, acompañan [...] la ruina de la lengua autóctona [...] Es éste el proceso más grave: la indigenización de las poblaciones [...] Desculturación y exotismo son siempre sinónimos». [[#es11|#]] [[#es11back]] El secesionismo puede ser así presentado como más insidioso que toda política discriminatoria. De entrada es más aceptable que la censura, pero no regatea esfuerzos en poner un término, un freno, al proceso de normalización. Otro conjunto de motivaciones es un anticatalanismo exacerbado hacia dos grupos idénticamente estigmatizados: los catalanes, catalanistas o no, y los valencianos partidarios de la unidad lingüística. Buscando sus raíces en la historia común y diferenciada de los dos territorios vecinos, este anticatalanismo tomó cuerpo en el momento clave de la expresión del valencianismo, la publicación de ''Nosaltres els Valencians'' de Joan Fuster en 1962. Si, después de venticinco años de franquismo, este estudio puso de relieve la adscripción de la población a un conjunto singular, dotado de una lengua en perdición, la afección de Fuster por los “Países Catalanes” dio a este anticatalanismo la ocasión de expresarse con virulencia. Así, el 1962, Diego Sevilla Andrés escribió en respuesta a la publicación de Joan Fuster: «[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes». [[#es12|#]] [[#es12back]] Nutrido por un movimiento específicamente valenciano, el “blaverismo”, en referencia a la franja de color azul del emblema oficial de la Comunidad (la “Senyera”), este anticatalanismo se expresó pronto en todo su horror. Aprovechándose de las incertidumbres políticas del período preautonomista, los “blaveros” procedieron a una instrumentalización del valenciano, una desviación destinada a servir a una ideología de extrema derecha: «[...] el anticatalanismo juega el papel de columna vertebral [...] por primera vez [se convierte en] el eje vertebrador de un movimiento sociopolítico fascista [...] La singularidad del discurso fascista valenciano radica en el hecho de que su víctima preferencial es un sujeto endógeno, son los catalanistas». [[#es13|#]] [[#es13back]] Desde entonces nació una auténtica fobia, que combinaba miedo y menosprecio a encontrar toda expresión unitaria. Mientras que los catalanes fueron considerados como invasores, la clase universitaria local fue asimilada a una quinta columna, un caballo de Troya dirigido desde Barcelona para mejor asegurar una nueva “re-Reconquista” del territorio y aniquilar toda expresión de la “valencianidad”. Fueron impedidas diversas manifestaciones culturales, muchas librerías fueron saqueadas, y ciertos intelectuales fueron incomodados y al final agredidos, bajo la excusa que defendían la unidad. Para intentar parar estas prácticas, los universitarios publicaron diversos trabajos que alertaban a la opinión pública sobre los peligros de una partición: «Una segregación idiomática no beneficiaría a nadie y sobre todo perjudicaría los más débiles». [[#es14|#]] [[#es14back]] Pero esto fue sin contar con la determinación de la extrema derecha valenciana. Gracias al apoyo de algunos órganos de prensa poco escrupulosos, de entre los cuales destaca el diario ''Las Provincias'', ésta ha sabido sacar provecho de este tema de la lengua, querido por todo pueblo, para tratar de engañar a numerosos valencianos y asegurar una cierta perennidad del conflicto. De esta manera, diversos ideólogos continúan teorizando sobre la idiosincrasia valenciana, los fundamentos y la inmanencia de la “valencianidad”, y recurren a la noción de la “raciología valenciana” o “levantina” para afirmar mejor la existencia de una distinción “fisiológica” entre valencianos y catalanes. Diversas manifestaciones con eslóganes evocadores (¡Todos contra Cataluña!, ¡Todos contra Cacaluña!) continúan igualmente siendo organizadas para defender el carácter autóctono de una lengua “independiente”, o pedir el cierre del canal televisivo catalán TV3, considerado por algunas mentalidades tristes como “extranjero” e “incomprensible”. En definitiva, además de la profanación de la tumba de Joan Fuster en 1997, de acuerdo a uno de los grandes mitos “autoctonistas” según el cual la población sería heredera de una “sangre árabe” antes que de una “sangre catalana”, aún se puede oir “antes moros que catalanes”, mientras que, en las bibliotecas, aún se continúan deteriorando salvajemente obras que presentan el valenciano como una variante del catalán, o que asocian Ausiàs Marc a la literatura catalana. Principal motivo del secesionismo, el anticatalanismo valenciano ha conservado así toda su virulencia. Si bien es cierto que no puede exagerarse, tampoco puede ser ignorado, ya que revela el sentido y la naturaleza del conflicto lingüístico valenciano. Sobre todo, reclama una atención inmediata, pues su incidencia es grande, tanto sobre el plano lingüístico como sobre el plano identitario. En el plano lingüístico, la autonomización del territorio en 1982 y el desarrollo de un arsenal legislativo han dinamizado indiscutiblemente el progreso del valenciano. La población ha sabido movilizarse para llegar, no a una normalización lingüística completa ciertamente, pero sí a una mejora de sus competencias, a un uso creciente del valenciano en diversos contextos de comunicación y, haciendo esto, a una aprehensión sin una depreciación excesiva. No obstante, subsisten algunos límites, directamente ligados a la presión de los secesionistas y a diversas batallas que estos últimos han conseguido conducir a su favor (además de la de la simbología). El Estatuto de Autonomía de 1982 es un primer ejemplo. Mientras que su homólogo balear hace expresa referencia al catalán (“La lengua catalana, propia de las Islas Baleares, tendrá, junto al castellano, el carácter de lengua oficial”), el texto valenciano se contenta con un imprecisa y nebulosa definición que, gracias al término “idioma”, no excluye la posibilidad de considerar el valenciano como lengua “independiente” (“Los dos idiomas oficiales de la Comunidad Valenciana son el valenciano y el castellano”). Más adelante, mientras que el Estatuto catalán contempla un desarrollo extraautonómico, el texto valenciano excluye toda relación con la cultura y la lengua de otras partes de la península, mediante una formulación igualmente imprecisa, que mezcla los términos “País Valenciano” y “Reino de Valencia” en su preámbulo: «Aprobada la Constitución española, es, en su marco, donde la tradición valenciana proveniente del histórico Reino de Valencia se encuentra con la concepción moderna del País Valenciano, dando origen a la autonomía valenciana como integradora de las dos corrientes de opinión que enmarcan lo valenciano en el estricto marco geográfico que comprende». [[#es15|#]] [[#es15back]] Otro ejemplo lo podemos encontrar en la Ley de Uso y Enseñanza del Valenciano (LUEV) de 1983, piedra angular de la política lingüística local. Influenciada por los secesionistas, una parte de la clase política ha presionado de nuevo para excluir toda referencia a la lengua catalana, prefiriendo usar fórmulas equívocas (“lengua histórica y propia de nuestro pueblo”, “nuestro signo de identidad más singular”), e incluso la denominación “lengua valenciana”, protestada por los universitarios (“La lengua valenciana es una parte substancial del patrimonio cultural de toda nuestra sociedad”). Sobre todo, contrariamente a su ley homóloga catalana, que hace referencia a una “comunidad lingüística” y que contempla un intercambio en catalán de toda documentación pública (“Formada en su territorio y compartida con otros territorios, con los cuales forma una comunidad lingüística que ha aportado a lo largo de los siglos una preciosa contribución a la cultura, la lengua catalana.../Los mandatarios públicos deberán expedir en castellano las copias que tendrán efecto fuera de los territorios que tienen la lengua catalana por lengua oficial”), el legislador valenciano se contenta con mencionar: «[...] serán redactadas en castellano las copias o los certificados de los documentos que deberán tener efecto fuera del territorio de la Comunidad Valenciana». [[#es16|#]] [[#es16back]] Dentro de este marco, se comprende que la “(re)valencianización” del territorio no se haya podido beneficiar del impulso necesario a una auténtica normalización. En vez de sacar provecho de manera conjunta de las medidas eficientes desarrolladas en Cataluña y las Islas Baleares, en los textos y en consecuencia en la práctica, el catalán de Valencia fue víctima de una política, no exactamente timorata, sino aislacionista, un auténtico repliegue contrario a todo progreso cuantitativo razonado. En el plano identitario, las incidencias fueron y continúan siendo demasiado pesadas. La primera es una extrema confusión, un problema identitario mayor. Mientras que al final de cuarenta años de franquismo, la población podía pretender una aprehensión más justa de sus rasgos diferenciales, ella fue insertada en un auténtico caos, un desorden sin nombre que hacía difícil toda aproximación a la “valencianidad”. Para intentar descubrirse a sí mismos, algunos valencianos han comenzado a estudiar lo que ellos pensaban o deseaban que fuera su “valencianidad”, tirando mano si ha sido preciso del pasado en vez de interrogarse sobre su futuro. No obstante, ellos se toparon y se topan cotidianamente con diversas obras que teorizan de manera errónea sobre sus referentes identitarios, a menudo en un catalán “contranormativizado”, una lengua de laboratorio que responde a unas reglas ortográficas contrarias a toda codificación académica rigurosa. Otra incidencia notoria es la emergencia y la consolidación de un ostracismo frente al encuentro de toda expresión de la “catalanidad”. Conducida en nombre de un valencianismo a veces denominado “puro”, la defensa de una “lengua valenciana independiente” se ha basado en una ideología racista y xenófoba que corroe continuamente las relaciones catalano-valencianas. Los secesionistas han recorrido y recurren continuamente a la lingüística para servir a una causa contraria a la más bella y generosa función de toda lengua, el entendimiento entre los individuos. Otra incidencia afecta, en fin, al posicionamiento del valenciano en el espacio identitario local. Nutridas por los secesionistas, las tensiones de estos últimos años se han concretado de tal manera en la lengua regional que ésta se ha convertido en un elemento clave en el reconocimiento y la afirmación de la identidad valenciana. Dominado o no, el valenciano se ha convertido en el verbo “ser” de la “valencianidad”, en su elemento de objetivación más explícito. Aunque esto es favorable en principio a su impulso, esta constatación deja entrever una incidencia más criticable, una tendencia a considerar dos grados de “valencianidad” y en consecuencia dos grados de valencianos: unos valencianos auténticamente valencianos, ya que son “valencianófonos”, y unos valencianos de segunda clase, ya que son “no-valencianófonos”. Es esto una característica singular de la historia local: mientras que la práctica del castellano se mantiene preeminente, la lengua que sirve de vector de identidad es la más débilmente difundida. Pero es esto una consecuencia del conflicto: si el valenciano se ha convertido en elemento preeminente dentro de la enunciación de la “valencianidad”, ¿puede servir de rasgo principal de una “valencianidad” auténtica (una “plusvalencianidad”)? Como cada conjunto es idénticamente depositario de los rasgos diferenciales valencianos, teniendo presente la configuración sociolingüística del territorio después de la Reconquista, considerar el valenciano como un elemento diacrítico de tan gran importancia, ¿no implica el riesgo de compartimentar la población, de engendrar nuevas discriminaciones? Adoptados en 1998, el “Pacto Lingüístico” y la “Ley de Creación de la Academia Valenciana de la Lengua” han dejado entrever una resolución posible del conflicto, partiendo de la base del reconocimiento creciente de las especificidades valencianas sin sistematización de su “catalanidad”. El mismo “Pacto Lingüístico” nos indica, por otra parte, una toma de consciencia de los efectos funestos de les querellas “valenciano-valencianas”. No obstante, la situación actual continúa preocupante. Si los valencianos han llegado a nombrar al fin a sus primeros académicos, esta nominación ha necesitado más de tres años, durante los cuales el catalán de Valencia no ha sido objeto de ninguna rehabilitación significativa, mientras que, aprovechando la explosión de nuevas tecnologías, los secesionistas no han cesado de difundir sus obras “contranormativizadas”. Sobre todo, institucionalizar una Academia estrictamente valenciana, mientras que Barcelona y Mallorca permanecen bajo la tutela del Instituto de Estudios Catalanes [Institut d’Estudis Catalans (IEC)], plantea numerosos interrogantes: semejante empresa, ¿no comporta el riesgo de dotar el secesionismo de una cierta legitimidad, de perpetuar la política aislacionista de Valencia y, a largo plazo, de conducir al agotamiento al catalán de Valencia? Debido a la ausencia a toda referencia a la unidad de la lengua dentro del “Pacto”, aunque se denominó AVL en lugar de ALV, ¿esta nueva institución no implica el riesgo de conducir a una partición lenta pero irrevocable de la lengua catalana? Ya que si los trabajos de la AVL no desobstruyen esta realidad, no oficializan poco a poco una codificación propia al territorio valenciano, ¿cuál sería su razón de ser? De toda manera, lejos de la unanimidad de los lingüistas, el valenciano se ha convertido en una apuesta política portadora de dos concepciones identitarias: la edificación de una autoctonía valenciana susceptible de prorrogar la diglosia, o una emancipación pancatalanista que puede favorecer la normalización. Defender la “catalanidad” del valenciano es una manera de orientar la Comunidad hacia Cataluña en el plano lingüístico, pero también cultural, económico, incluso político, de inscribir Valencia en un espacio más vasto, el de los “Países Catalanes”. De manera inversa, postular la independencia de una “lengua valenciana” corresponde a una afirmación de una identidad singular, una objeción a todo entendimiento con Cataluña. ¿Cuál de las dos tendencias triunfará? Si ciertos temores respecto a la posible existencia de estos “Países Catalanes” podrían estar justificados, si es exacto que algunos discursos emitidos desde Cataluña manifiestan un cierto apetito catalán que abraza rápidamente la frontera de las dos autonomías vecinas, mediante una política razonable, ¿no tendría Valencia la posibilidad de inscribirse y afirmarse dentro de un espacio “catalanófono” sin asistir a una disipación de sus rasgos diferenciales? Si es bien cierto que la Comunidad Valenciana, Cataluña y las Islas Baleares comparten las tres una misma lengua, rica en cada sitio en numerosos particularismos, ¿es ilusorio considerar el funcionamiento de estos “Países Catalanes” dentro del respeto de una identidad específicamente valenciana, y balear? Más allá de la acción intrínseca de la AVL, dentro de los meses que vienen, el futuro del valenciano depende, más que nunca, de la respuesta a estos interrogantes. %warning% 2002 © Franck Martin. Este material está protegido explícitamente contra cualquier uso, copia y redistribución. Para la presente reproducción se cuenta con el permiso expreso del autor. ---- # [[#es01back|'''^''']] [[#es01]]Guinot i Galan, Josep Maria. ''En Torn de la Llengua Valenciana''. Valencia. Ayuntamiento de Valencia/GAV. Fecha no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Texto redactado en una norma ortográfica no oficial]: «[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances». # [[#es02back|'''^''']] [[#es02]]Universidad de Valencia. ''Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents''. Valencia. Facultad de Filología. 1998. Pp. 50-1: «Es consideren com a característiques del valencià la desinència ''–e'' de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (''jo cante'') enfront de la desinència ''–o'', pròpia dels parlars de Catalunya (''jo canto''); [...] la conservació de la ''–r'' final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la ''/v/'' i ''/b/'' a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]». # [[#es03back|'''^''']] [[#es03]]Guinot i Galan, Josep Maria. ''Op. cit.'' Pp. 19, 32. [Texto redactado en una norma ortográfica no oficial]: «[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]». # [[#es04back|'''^''']] [[#es04]]Ángeles Castelló, José María. ''Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana''. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6. # [[#es05back|'''^''']] [[#es05]]Entwistle, William J. Citado dentro de Lanuza Ortuño, Chimo. ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica''. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. # [[#es06back|'''^''']] [[#es06]]Lanuza Ortuño, Chimo. ''Op. cit.'' P. 42. [Texto redactado en una norma ortográfica no oficial]: «Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia». # [[#es07back|'''^''']] [[#es07]]Entwistle, William J. ''Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués''. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traducido por F. Villar. Título original: ''The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque''. # [[#es08back|'''^''']] [[#es08]]''Las Provincias'', 28 de febrero de 1988. P. 34. # [[#es09back|'''^''']] [[#es09]]Sánchez Ferlosio, Rafael. ''“La homilía del ratón”''. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#es10back|'''^''']] [[#es10]]Ignacio Gil Lázaro, diputado del Grupo Parlamentario Popular. Citado dentro de Sánchez Ferlosio, Rafael. ''“La homilía del ratón”''. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#es11back|'''^''']] [[#es11]]Lafont, Robert. ''La révolution régionaliste''. Paris. Gallimard. 1967. P. 208: «Sur la côte d’Azur, la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’indigenisation des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes». # [[#es12back|'''^''']] [[#es12]]Sevilla Andrés, Diego. «Burguesía y separatismo». ''Levante''. 22 de diciembre de 1962. Citado dentro de Cucó, Alfons; Romero, Joan. «Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats». ''L’Avenç''. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. # [[#es13back|'''^''']] [[#es13]]Bello Serrat, Vicent. ''La pesta blava''. Valencia. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5 : «[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, ''són els catalanistes''». Serie “La Unitat” nº 130. \\ La desviación de ciertos referentes identitarios, de entre los cuales está la lengua regional, por una corriente de extrema derecha, no es una especificidad valenciana. En Bretaña, en cada elección regional, los carteles del Frente Nacional toman como eslogan: “Bretón, defiende tu identidad!”, y este partido organiza muchos debates para favorecer una “mejor difusión de la lengua bretona”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. # [[#es14back|'''^''']] [[#es14]]Universidad de Valencia. ''Informe sobre la llengua del País Valencià''. Valencia. Facultad de Filología. 1978. P. 36: «Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils». # [[#es15back|'''^''']] [[#es15]]Versión en valenciano: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén». En el plano político, el texto valenciano excluye igualmente toda evolución posible. Mientras que el estatuto vasco, catalán, gallego e incluso andaluz se reservan la posibilidad de evolucionar, gracias al recurso del adjetivo “actual”, los valencianos han optado por: «El territorio de la Comunidad Valenciana comprende el de los municipios integrados en las provincias de Alicante, Castellón y Valencia» (art. 3) [Versión original en valenciano: «El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València»]. Changed lines 336-340 from:
# [[#en15back|'''^''']] [[#en15]] Valencian version: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”. In the political field, the Valencian text also rules out all possible evolution. While the Basque, Catalan, Galician and even Andalusian statute books keep the possibility of further development, with the use of the adjective “present”, the Valencians have chosen this option: “The Valencian Community territory includes the towns and cities of the provinces of Alicante, Castellón and Valencia” (art.3). [Spanish version: “El territorio de la Comunitad Valenciana comprende el de los municipios integrados en les provincias de Alicante, Castellón y Valencia” (art. 3)]. [Valencian version: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3)]. to:
# [[#en15back|'''^''']] [[#en15]] Valencian version: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”. \\ In the political field, the Valencian text also rules out all possible evolution. While the Basque, Catalan, Galician and even Andalusian statute books keep the possibility of further development, with the use of the adjective “present”, the Valencians have chosen this option: “The Valencian Community territory includes the towns and cities of the provinces of Alicante, Castellón and Valencia” (art.3). [Spanish version: “El territorio de la Comunitad Valenciana comprende el de los municipios integrados en les provincias de Alicante, Castellón y Valencia” (art. 3)]. [Valencian version: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3)]. Changed lines 336-339 from:
# [[#en15back|'''^''']] [[#en15]] Valencian version: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”. to:
# [[#en15back|'''^''']] [[#en15]] Valencian version: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”. In the political field, the Valencian text also rules out all possible evolution. While the Basque, Catalan, Galician and even Andalusian statute books keep the possibility of further development, with the use of the adjective “present”, the Valencians have chosen this option: “The Valencian Community territory includes the towns and cities of the provinces of Alicante, Castellón and Valencia” (art.3). [Spanish version: “El territorio de la Comunitad Valenciana comprende el de los municipios integrados en les provincias de Alicante, Castellón y Valencia” (art. 3)]. [Valencian version: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3)]. Changed lines 13-14 from:
Basat en un rebuig sense matisos de la “catalanitat” del valencià, una determinació a trencar el vincle de parentela entre el valencià i el català, a defensar el caràcter autòcton d’una “llengua valenciana” “independent”, el secessionisme lingüístic valencià no ha pas dubtat al llarg dels darrers anys, a envair el terreny de la lingüística dins de l’esperança d’adquirir, si no una certa hegemonia, sí una façana de legitimitat. Aquesta invasió, en el sentit quasi psicoanalític del terme (mobilització de l’energia pulsional), ha aconseguit in situ desacreditar tot tractament lingüístic seriós d’aquesta qüestió i dur un greu perill tant al grau de difusió del català a València com a l’aprenentatge i utilització d’un dels principals trets de la “valencianitat”. Tres eixos ens permeten comprendre aquesta característica i mesurar tot allò que està en joc. Destinat a la desviació de diverses nocions de lingüística, el primer palesa les febleses del discurs secessionista valencià. Un segon eix permet descobrir dos de les principals motivacions dels secessionistes, un antivalencianisme latent però cert, i un anticatalanisme exacerbat. En darrer terme, basat sobre algunes incidències majors d’aquest corrent, un darrer conjunt de reflexions ens permet d’aportar alguns elements de resposta a una de les principals preocupacions valencianes del moment: la recent creació d’una entitat específicament valenciana, “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”: pot ser ella la solució a un feixuc conflicte, mentre que Barcelona i Mallorca treballen en un desenvolupament coordinat de la llengua catalana? to:
Basat en un rebuig sense matisos de la “catalanitat” del valencià, una determinació a trencar el vincle de parentela entre el valencià i el català, a defensar el caràcter autòcton d’una “llengua valenciana” “independent”, el secessionisme lingüístic valencià no ha pas dubtat al llarg dels darrers anys, a envair el terreny de la lingüística dins de l’esperança d’adquirir, si no una certa hegemonia, sí una façana de legitimitat. Aquesta invasió, en el sentit quasi psicoanalític del terme (mobilització de l’energia pulsional), ha aconseguit ''in situ'' desacreditar tot tractament lingüístic seriós d’aquesta qüestió i dur un greu perill tant al grau de difusió del català a València com a l’aprenentatge i utilització d’un dels principals trets de la “valencianitat”. Tres eixos ens permeten comprendre aquesta característica i mesurar tot allò que està en joc. Destinat a la desviació de diverses nocions de lingüística, el primer palesa les febleses del discurs secessionista valencià. Un segon eix permet descobrir dos de les principals motivacions dels secessionistes, un antivalencianisme latent però cert, i un anticatalanisme exacerbat. En darrer terme, basat sobre algunes incidències majors d’aquest corrent, un darrer conjunt de reflexions ens permet d’aportar alguns elements de resposta a una de les principals preocupacions valencianes del moment: la recent creació d’una entitat específicament valenciana, “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”: pot ser ella la solució a un feixuc conflicte, mentre que Barcelona i Mallorca treballen en un desenvolupament coordinat de la llengua catalana? Changed lines 19-20 from:
Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]” [[#ca02|#]]. [[#ca02back]] to:
Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència ''–e'' de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (''jo cante'') enfront de la desinència ''–o'', pròpia dels parlars de Catalunya (''jo canto''); [...] la conservació de la ''–r'' final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la ''/v/'' i ''/b/'' a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]” [[#ca02|#]]. [[#ca02back]] Added lines 232-339:
(:if userlang en:) !“The Valencian linguistic secessionism: the dangers and the derivations of a partisan use of linguistics” !!!![''La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique'' (Perpignan, 14-6th March 2002). University of Perpignan-CRILAUP. Pp. 401-9] !!!By Franck Martin (University of Saint-Étienne) (Translated from the original French version) Based on an absolute refusal of the “Catalan features” of Valencian, on the firm resolution to break the family ties between Valencian and Catalan, on the defense of the autochthonous character of an “independent Valencian language”, the Valencian linguistic secessionism has been keen along the years to invade the field of linguistics with the hope of obtaining a certain appearance of legitimity, or even a certain hegemony if it were possible. This invasion, in an almost psychoanalytical sense (mobilization of pulsional energy), has succeeded ''in situ'' in discrediting all serious linguistic treatment of this matter and it implies a great danger, not only for the extent of the Catalan language in Valencia, but also for the understanding and use of one of the main traits of the “Valencian condition”. Three main axes let us understand this feature and also measure all the things that are at stake. The first one is aimed to pollute some linguistic notions, but at the same time highlights the weak points of the Valencian secessionist message. A second axis helps us to discover two of the main motivations of the secessionists, a latent but undoubted antivalencianism, and a hysterical anticatalanism. In the last analysis, based on some important characters of this movement, a last ensemble of reflexions allows us to bring some elements that can explain one of the main Valencian worries of this moment: the recent creation of an specifically Valencian entity, the “Valencian Academy of Language”: can it be the solution for a difficult conflict, while Barcelona and Majorca work together in a coordinated development of the Catalan language? Together with a really negationist approach of the Valencian History (with a partisan interpretation of the Reconquest, a hagiographic interpretation of the Valencian Golden Age, a mistaken presentation of the historical denomination of the Catalan language of Valencia, a fallacious interpretation of the success of the ''[[(Wikipedia:)Normes de Castelló]]'', or even a deviation of the local historiography, in linguistic matters, the secessionists have a tendency to display at first in an exaggerated way the Valencian forms of the Catalan language: “[...] Valencian and Catalan have so many morphological, syntactical and most of all phonetic differences, together with a rich vocabulary, which is peculiar and different from others, that they can not honestly speaking be considered by the linguists as the same language [...] Valencian and Catalan are two different languages [...] and therefore the desire of unifying Valencian and Catalan is as absurd as would be the desire of unifying Spanish and French” [[#en01|#]]. [[#en01back]] The Catalan language of Valencia has its own linguistic specific forms of course. They have been (and are still being) studied by many researchers. These specific forms are in any case regionalisms coming essentially from two processes that the Valencian history has originated: an Arab and a Castilian influence which has been stronger than in the rest of the Catalan territory: “Some Valencian features are the ending ''–e'' for the first singular person of the Present Simple (''jo cante'') in front of the typical Catalan ending ''–o'' (''jo canto''); [...] the preservation of the final ''–r'', which disappears in Catalan; [...] the distinction between ''/v/'' and ''/b/'' in the Plana de Castelló and all the Valencian-speaking area placed on the south side of the river Xúquer [...]” [[#en02|#]]. [[#en02back]] Since a French-speaking Belgian has no appropriate reasons to state that he speaks a different language from the one of his French friends, a Valencian can not similarly claim an absence of relationship between Catalan and Valencian. It would be the beginning of a huge chaos, which nonetheless the secessionists are considering: “[...] When [the Andalusians or the Spanish-Americans] become conscious of speaking a language which is different from Spanish, no linguist will be able to deny them the right of setting standards for their language, of proclaiming its independence and of wrtiting their own grammar books and dictionaries [...]” [[#en03|#]]. [[#en03back]] To complement this first approach, many secessionists have devoted other works to two typical linguistic concepts: language and dialect. Even though it is difficoult to define each concept, this kind of objection would not be enough to establish such a partition of the Catalan language. Among the most relevant exemples we can find José Ángeles Castelló’s works. Appealing to the mutual understanding in order to dissociate language and dialect, this author multiplies the peremptory formulations and prefers the empirical observation rather than the reasoning: “[...] There is no justification, if we speak in linguistic terms, to consider Valencian as a dialect of any other language. This concept [...] can not stand a minimal analysis [...] It is not scientific, it is dogmatic [...] If we pay attention to a Catalan television programme, we will find a considerable list of words and expressions that the Valencian listener does not know [...] if the average Valencian speaker does not understand it, it is a clear evidence that it is another language [...] people that “half-understand” each other speak different languages [...] And I do not state that, but linguistics [...]” [[#en04|#]]. [[#en04back]] Chimo Lanuza’s recent work is another exemple. He is the author of Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica [Valencian, Language or Dialect?, a Sociolinguistics Approach], and this work refers to prestigious linguists. If the operation tends to give some credibility to his assertions, each reference gives rise to predetermined interpretations. Therefore, after quoting the American linguist William J. Entwistle: “[...] it is usually said that a dialect has a geographical irradiation centre, [...] that it is linked to a social organization class, [and] that it has an evident dependence relationship regarding the linguistic centre” [[#en05|#]]. [[#en05back]], he obtains conclusions with the help of a procedure that is commonly used by the secessionists, the introduction of a generic formulation that allows the substitution of the reasoning by the argumentation: “You can easily see the reality of this definition: it is absolutely impossible that Valencian fits it [...] in order to declare that Valencian is a Catalan dialect, we would need a strong linguistic centre in Catalonia, with a strong influence over the dialectal areas. But this is not what happens: neither Barcelona nor any other Catalan city rules whether culturally or linguistically Valencia” [[#en06|#]]. [[#en06back]] But the most regrettable thing must be placed at other level. Chimo Lanuza Ortuño does not say that Entwistle has given this title to his work: The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque, without quoting Valencian or even the “Valencian language”. He does not say a word about the linguistic map where the American linguist shows us Catalonia and the “valencianophone” part inside a sole ensemble called “Catalan”. He forgets, in short, this Entwistle’s forthright conclusion: “[the] Catalan language is still spoken in Roussillon [...] and it spreads over the whole of Catalonia and the Balearic Islands, the Valencian coast and the city of Alghero, in Sardinia [...]” [[#en07|#]]. [[#en07back]] As he makes reference only to a part of Entwistle’s works, taking the quotations he does from these works out of their original context, and hiding one of the argumentations of the book, Chimo Lanuza Ortuño presents then Entwistle as a possible defender of secessionism, while his works are written in a totally different sense. In this respect, Valencian secessionism could not be considered as a partisan rhetoric exercise. It corresponds to a cultural revisionism, which is caused undoubtedly by an unconditional refusal of the word “dialect” (which is commonly seen with a pejorative sense), but also by two other ensembles that do not have much in common with linguistics as such. Under the cover of a progressist valencianism, many secessionists are encouraged by a latent, but undoubted antivalencianism, by a radical opposition against the expression of certain Valencian features, and first of all against the regional language itself. The acknowledgement of an “independent” language is considered within the purpose of reducing Valencian to an anecdotal thing, of making it a marginal, a folklore thing. The linguistic habitus of the majority of the secessionists is, in this respect, significant. A lot of them write in Spanish rather than in Valencian and some of them confess, in private of course, that they do not know and that they not even want to learn the regional language that they pretend nonetheless to defend daily. Many of them put Valencian also in a second place, like for instance Eliseo Palomares, who wrote not long ago regarding the matter of the well-known “Fallas” and the local toponymy inside them: “What we want to point out is the fact that year in, year out we can see fewer and fewer postres that explain the meaning of the falla in Spanish [...]. Today, the fallas are not only a local but also an international festival, and we must regret that owing to a badly understood patriotism we make these totally original architecture monuments incomprehensible for a lot of foreigners [...] The ones that have the craze of translating the names of villages and streets into their equivalent names in the vernacular language are also rather politically naïve and childish” [[#en08|#]]. [[#en08back]] We can quote, finally, another exemple, when in 1982, the creators of an information campaign used the famous Valencian “paella” to warn the population against cooking this dish in the open air in order to avoid the risks of fire. Ingenuously, the publicists had inserted two slogans inside the advertisement: “Some “paellas” kill/ “Paella” is the most expensive dish of the summer” [[#en09|#]]. [[#en09back]] As they considered this text as an attack against the Valencian identity, the secessionists requested a ban, making sure they used the word “autochthonous” in their argumentation, which is classic to assert an independence of Valencian: “It despises seriously the autochthonous cultural Valencian heritage” [[#en10|#]]. [[#en10back]] Since they base their argumentation on the protection of a cultural heritage, the secessionists have the intention then to foster an “autochthonization” of some specific distinctive features (and the regional language among them). They desire, often secretly, to relegate this tangible part of the “Valencian condition” to a low-level, aborigin and exotic culture, which can be compared with the process that Robert Lafont describes in the case of the Occitan language in 1967: “On the French Riviera, the proliferation of Provençal village names [...], the folklore representations, go together with [...] the ruin of the autochthonous language [...] This is the worst process: the indigenization of the population [...] Disculturation and exotism are always synonyms” [[#en11|#]]. [[#en11back]] Therefore, secessionism can be seen as worse than any discrimination policy. At first, it is more acceptable than censorship, but it is still a powerful tool that Hill show down the normalisation process, if not stop it altogether. Another ensemble of motivations is an exacerbated anticatalanism against two groups that are equally hated: The Catalans, (whether catalanists or not), and the Valencians who are in favour of linguistic unity. Rooted in the common and unlike history of the two neighbouring territories, this anticatalanism became consistent in the key moment of the expression of the new valencianism after the Spanish Civil War, the publication of Joan Fuster’s Nosaltres els Valencians in 1962. If, after twenty-five years of francoism, this study showed the inclusion of the population inside a singular ensemble, that had a disappearing language, Fuster’s liking for the “Països Catalans” [Catalan Countries] gave this anticatalanism the chance of expressing itself violenty. So, in 1962, Diego Sevilla Andrés wrote in reference to Joan Fuster’s publication: “[...] the Valencian personality [...] deserves a somewhat more delicate treatment than the one that the new nazis [...] that speak about the Catalan Countries give her” [[#en12|#]]. [[#en12back]] Nourished by an specifically Valencian movement, “blaverism” (the name comes from the blue [blau in Catalan] strip of the official flag of the Valencian Community [the “Senyera”]), this anticatalanism expressed itself soon with a total brutality. Taking advantage of the doubts and uncertainties of the pre-autonomy period, the “blavers” began to instrumentalize Valencian, a deviation aimed at helping and aiding a far-right ideology: “[...]anticatalanism plays a key role [...] it is the first time that [it has become] the core of a fascist sociopolitical movement [...] The singularity of the Valencian fascist discourse lies in the fact that we can find its preferential victims within an endogen subject, they are the catalanists” [[#en13|#]]. [[#en13back]] Since then, a real phobia, which mixed fear and disdain to find all unitarian expression, has grown. Whereas the Catalans were considered as invaders, the local University staff was compared to a fifth column, to a Trojan horse controlled from Barcelona in order to be sure that a new “re-Reconquest” of the territory and that the annihilation of all “Valencian condition” expression, was done. Some cultural acts were forbidden, many bookshops were sacked, and some intellectuals were threatened (with the excuse that they defended the unity). In order to avoid it, the University scholars published several works, where they warned public opinion about the dangers of a partition: “An idiomatic segregation would not benefit anybody and it would harm the weakest ones most of all” [[#en14|#]]. [[#en14back]] But it was done without considering the determination of the far-right in Valencia. With the help of some unscrupulous newspapers (Las Provincias among them), the Valencian far-right has been able to take advantage of this matter around the vernacular language, which every population loves, in order to bring lots of Valencians round to their cause, and also in order to make this conflict perennial. So some ideologists still build theories around the Valencian idiosyncrasy, the bases and the immanency of the “Valencian condition”; and they use the notion of “Valencian” or “Levantine raciology” in order to affirm better the existence of a “physiological” distinction between Catalans and Valencians. Some demonstrations with curious slogans (All of us against Catalonia!, All of us against Cacaluña!) are still being organized for the defence of the autochthonous character of a so-called “independent” language, or to demand the closure of the Catalan TV channel (TV3), which is considered by some miserable minds as “foreign” or “ununderstandable”. In short, together with the desecration of Joan Fuster’s tomb in 1997, according to one of the great “autochthonist” myths that says that the Valentian population has an “Arab blood” rather than a “Catalan blood”, the sentence “we prefer to be Moors rather than Catalans” can still be heard, while in the libraries, the books that show Valencian as a dialect of Catalan, or that include Ausiàs Marc inside the Catalan literature are still being vandalised. Therefore, since it is the main reason for secessionism, the Valencian anticatalanism has kept all its virulence. If it is true of course that it can not be exaggerated, it is also true that it can not be neglected, since it shows the sense and nature of the Valencian linguistic conflict. Most of all, it demands an immediate attention, because its impact, both in the linguistic and in the identitarian field, is considerable. In the linguistic field, the Fact that the territory was granted autonomy in 1982 and the development of a series of laws have undoubtly revitalised the progress of Valencian. Even though a total linguistic normalization has not been achieved, the population has been able to reach an improvement of their linguistic aptitudes, an increasing use of Valencian in different communication contexts and, in the process, an apprehension without an excessive depreciation. Nevertheless, there are still some limits, which are directly linked to the secessionists pressure and to some battles that they have been able to win, in addition to the one of symbology. The Autonomy Statute of 1982 is the first example. While the Balearic Statute makes express reference to Catalan (“The Catalan language, which is the vernacular language of the Balearic Islands, will have, together with Spanish, the character of official language”), the Valencian text gives only a vague and obscure definition that does not rule out the possibility of considering Valencian as an “independent” language, as it uses the word “language” (“The two official languages of the Valencian Community are Valencian and Spanish”). Moreover, while the Catalan Estatute envisages an extra-autonomic development, the Valencian text excludes all relationship with the culture and the language of other parts of the Iberian Peninsula, through an equally unprecise formulation, that blends the words “Valencian Country” [“País Valencià”] and “Kingdom of Valencia” [“Regne de València”] in its preamble: “The Spanish Constitution being adopted, it is, inside its frame, where the Valencian tradition that derives from the historical Kingdom of Valencian meets with the modern conception of the Valencian Country, which gives rise to the Valencian autonomy as integrating the two opinion trends that place the Valencian features inside its strict geographical frame” [[#en15|#]]. [[#en15back]] We can find another exemple in the Law of Teaching and Usage of Valencian [Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV)] from 1983, the cornerstone of the local linguistic policy. Influenced by the secessionists, some politicians have managed to eliminate all reference to the Catalan language, and so this law uses ambiguous formulations (“historical and own language from our people”, “our more outstanding sign of identity”), or even the denomination “Valencian language”, which the University staff dislikes (“The Valencian language is an essential part of the cultural heritage of all our society”). Most of all, unlike its Catalan counterpart, which makes reference to a “linguistic community” and that envisages a total interchange in Catalan of the public documentation (“Formed in its territory and shared with other territories, with which it forms a linguistic community that has brought along the centuries a precious contribution to culture, the Catalan language.../The public authorities will have to write in Spanish the copies that will take effect outside the territories where the Catalan language is official”), the Valencian legislator has enough to state: “[...] the copies or the certificates of the documents that will take effect outside the territory of the Valencian Community will be written in Spanish”. Within this frame we can understand that the “(re)valencianization” of the territory has not been able to take advantage of the necessary momentum that a real normalization needs. Instead of taking advantage of the joint efficient mesures which were developed in Catalonia and the Balearic Islands, in the texts and as a result in practice, the Catalan language of Valencia was a victim of a policy that we can define, not exactly as timid, but as isolationist, a real withdrawal which can be seen as contrary to any quantitative reasonable progress. In the identitarian field, the derivations were and are still being too heavy. The first one is an extreme confusion, a major identitarian problem. While after forty years of francoism, the population could try to achieve a fairer apprehension of their differentiating features, it was plunged into a real chaos, into a huge disorder that made all approach to the “Valencian condition” difficult. In order to try to discover themselves, some Valencians have begun to study what they thought or desired that their “Valencian condition” could be, remembering the past rather than asking themselves about the future. Nonetheless, they met then, and they meet every day with some books that theorize wrongly about their identitarian references, which are often written in a “counternormalized” Catalan, a laboratory language that follows a kind of spelling rules that we can consider that are absolutely against a serious academic codification. Another important consequence is the appearance and consolidation of an ostracism in front of all expression of “Catalan condition”. Led in the name of a valencianism sometimes designed as “pure”, the defence of an “independent Valencian language” has been based on a racist and xenophobic ideology that corrodes constantly the Catalan-Valencian relations. The secessionists have used, and they use constantly, linguistics for an aim which is contrary to the most beautiful and generous function of every language: the understanding among individuals. Another consequence affects, in short, the placement of Valencian within the local identitarian space. Supported by the secessionists, since last years’ tensions have had the regional language in its core, it has become the key element for the recognition and affirmation of the Valencian identity. Whether spoken with fluency or not, Valencian has become the cornerstone of the “Valencian condition”, its most explicit objectivation element. Although it can favour its drive at first, this fact allows us to point out a more criticizable consequence, a tendency to considerate two degrees of “Valencian condition” and therefore, two degrees of Valencians: the ones really Valencians, as they are “valencianophones”, and the second-class Valencians, as they are “non-valencianophones”. This is a singular feature of local history: whereas Spanish has the first place as to usage, the language that determines the identity is the least spread. But this is a consequence of the conflict: if Valencian has become the most important element in order to define the “Valencian condition”, can it be the most important element of a real “Valencian condition” (a “plus-Valencian” condition)? Since each group of the population has exactly the same right to claim that they are the owners of the different Valencian features, according to the sociolinguistic configuration of the territory after the Reconquest, if we consider Valencian as a so important diacritical element, does it not imply the risk of dividing the population, of creating new discriminations? Approved in 1998, the “Linguistic Agreement” and the “Constitution Law of the Valencian Academy of Language” has opened a possible solution for the conflict, taking as a point of departure the increaing admission of the Valencian specific forms without systematazing its “Catalan condition”. The “Linguistic Agreement” itself shows us a certain awareness about the fatal effects of the “Valencian-Valencian” quarrels. Nonetheless, the present situation remains worrying. If the Valencians have managed to nominate finally their first academicians, more than three years have been necessary, while no significative rehabilitation of the Catalan language of Valencia has been undertaken during these years. And if it were not enough, the secessionists have spread unceasingly their counternormativized works, taking profit at the same time of the development of new technologies. Most of all, the institutionalization of a strictly Valencian academy, while Barcelona and Majorca work together within the scope of the Catalan Studies Institute [Institut d’Estudis Catalans (IEC)], leaves many questions without an easy answer: such an enterprise, does it not imply the risk of giving a certain legitimity to secessionism?, of continuing the isolationist Valencian policy?, of exhausting the Catalan language in Valencia in the long term? Owing to the absence of all reference to the unity of the Catalan language inside the “Agreement”, even though it was called AVL (Valencian Academy of Language [Acadèmia Valenciana de la Llengua]) instead of ALV (Academy of the Valencian Language [Acadèmia de la Llengua Valenciana]), does this new institution not imply the risk of a slow but irreversible partition of the Catalan language? Because if the AVL’s achievements do not lead to this reality, if they do not make little by little a peculiar Valencian codification official, what sense would this institution have? Anyway, beyond the unanimity of linguists, Valencian has become a political matter that carries two opposite identitarian conceptions: whether the construction of a Valencian autochthonous identity, which is in this case likely to prolong the diglossy; or a pancatalanist emancipation that can help the linguistic normalization. The defence of the “Catalan condition” of Valencian is a way to direct the Valencian Community towards Catalonia in the linguistic field, but also in the cultural, economic and even political field. It is a way to insert Valencia inside a more space, the one of the “Catalan Countries”. On the contrary, the defence of the independence of the “Valencian language” corresponds to an affirmation of a singular identity, to an objection to all possible agreement with Catalonia. Which one of the two positions will win? If some fears regarding the possible existence of these “Catalan Countries” could be justified, if it is true that some discourses that come from Catalonia show a certain Catalan greed that grasps quickly the frontiers of the two neighbouring autonomies, with a reasonable policy, could Valencia not have the possibility of entering and affirming itself within a “catalanophone” area without a dissipation of its differential features? If it is obvious that the Valencian Community, Catalonia and the Balearic Islands share the same language, which is in every region full of lots of particularisms, would it be illusory to considerate that these “Catalan Countries” could not exist within the respect of an specifically Valencian and Balearic identity? Beyond the intrinsic action of the AVL, in the months to come, the future of Valencian depends more than ever on the answer to these questions. %warning% 2002 © Franck Martin. It is forbidden any use, copy or distribution of this material. The author has expressly authorized this reproduction. ---- >>peu<< # [[#en01back|'''^''']] [[#en01]] Guinot i Galan, Josep Maria. ''En Torn de la Llengua Valenciana''. València. Ajuntament de València/GAV. Non-specified date. Pp. 9-10, 19-22, 32. [This text has been written with a non-official orthographical norm]: “[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances”. # [[#en02back|'''^''']] [[#en02]] University of València. ''Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents''. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència ''–e'' de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (''jo cante'') enfront de la desinència ''–o'', pròpia dels parlars de Catalunya (''jo canto''); [...] la conservació de la ''–r'' final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la ''/v/'' i ''/b/'' a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]”. # [[#en03back|'''^''']] [[#en03]] Guinot i Galan, Josep Maria. ''Op. cit.'' Pp. 19, 32. [This text has been written with a non-official orthographical norm]: “[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]”. # [[#en04back|'''^''']] [[#en04]] Ángeles Castelló, José María. ''Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana''. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6: “[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]”. # [[#en05back|'''^''']] [[#en05]] Entwistle, William J. Quoted by Lanuza Ortuño, Chimo. ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica''. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. # [[#en06back|'''^''']] [[#en06]] Lanuza Ortuño, Chimo. ''Op. cit.'' P. 42. [This text has been written with a non-official orthographical norm]: “Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia”. # [[#en07back|'''^''']] [[#en07]] Entwistle, William J. ''Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués''. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Translated by F. Villar. Original title: ''The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque''. # [[#en08back|'''^''']] [[#en08]] ''Las Provincias'', 28th February 1988. P. 34: “Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes”. # [[#en09back|'''^''']] [[#en09]] Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25: “Ciertas paellas matan/La paella es el plato más caro del verano”. # [[#en10back|'''^''']] [[#en10]] Ignacio Gil Lázaro, Spanish deputy of the Popular Parliamentary Group. Quoted by Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25 : “Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano”. # [[#en11back|'''^''']] [[#en11]] Lafont, Robert. ''La révolution régionaliste''. Paris. Gallimard. 1967. P. 208: “Sur la côte d’Azur, la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’indigenisation des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes”. # [[#en12back|'''^''']] [[#en12]] Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. ''Levante''. 22th December 1962. Quoted by Cucó, Alfons; Romero, Joan. “Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”. ''L’Avenç''. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. # [[#en13back|'''^''']] [[#en13]] Bello Serrat, Vicent. ''La pesta blava''. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5 : “[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, són els catalanistes”. “La Unitat” collection. Nº 130. \\ The wilful misinterpretation of some identitarian references by an extreme right tendency (and the regional language among them), is not a Valencian specificity. In Brittany, for each regional election, the Front National posters have this slogan: “Breton, defend your identity!”, and this party organizes many debates with the aim of “a better distribution of the Breton language”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. # [[#en14back|'''^''']] [[#en14]] University of València. ''Informe sobre la llengua del País Valencià''. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36: “Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils”. # [[#en15back|'''^''']] [[#en15]] Valencian version: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”. \\ In the political field, the Valencian text also rules out all possible evolution. While the Basque, Catalan, Galician and even Andalusian statute books keep the possibility of further development, with the use of the adjective “present”, the Valencians have chosen this option: “The Valencian Community territory includes the towns and cities of the provinces of Alicante, Castellón and Valencia” (art.3). [Spanish version: “El territorio de la Comunitad Valenciana comprende el de los municipios integrados en les provincias de Alicante, Castellón y Valencia” (art. 3)]. [Valencian version: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3)]. Changed lines 91-92 from:
%warning% to:
%warning% 2002 © '''Franck Martin'''. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor. Changed lines 209-210 from:
%warning% to:
%warning% 2002 © '''Franck Martin'''. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur. Changed lines 91-92 from:
%warning% [-2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.-] to:
%warning% [--2002 © '''Franck Martin'''. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.--] Changed lines 209-210 from:
%warning% [--2002 © Franck Martin. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur.--] to:
%warning% [--2002 © '''Franck Martin'''. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur.--] Changed lines 95-109 from:
# [[#ca01back|'''^''']] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca02back|^]] [[#ca02]]Universitat de València. Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1. # [[#ca03back|^]] [[#ca03]] Guinot i Galan, Josep Maria. Op. cit. Pp. 19, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca04back|^]] [[#ca04]] Ángeles Castelló, José María. Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6. # [[#ca05back|^]] [[#ca05]] Entwistle, William J. Citat dins Lanuza Ortuño, Chimo. Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. # [[#ca06back|^]] [[#ca06]] Lanuza Ortuño, Chimo. Op. cit. P. 42. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca07back|^]] [[#ca07]] Entwistle, William J. Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traduït per F. Villar. Títol original: The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque. # [[#ca08back|^]] [[#ca08]] Las Provincias, 28 de febrer de 1988. P. 34. # [[#ca09back|^]] [[#ca09]] Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca10back|^]] [[#ca10]] Ignacio Gil Lázaro, diputat del Grup Parlamentari Popular. Citat dins Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca11back|^]] [[#ca11]] Lafont, Robert. La révolution régionaliste. Paris. Gallimard. 1967. P. 208. Traduït de l’original francès, vol dir: “A la Costa Blava, la multiplicació dels noms provençals de poblets [...], les representacions folklòriques, acompanyen [...] la ruïna de la llengua autòctona [...] Aquest és el procés més greu: la indigenització de les poblacions [...] Desculturació i exotisme són sempre sinònims”. # [[#ca12back|^]] [[#ca12]] Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. Levante. 22 de desembre de 1962. Citat dins Cucó, Alfons; Romero, Joan. “Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”. L’Avenç. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. # [[#ca13back|^]] [[#ca13]] Bello Serrat, Vicent. La pesta blava. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5. Sèrie “La Unitat” nº 130. La desviació de certs referents identitaris, d’entre els quals està la llengua regional, per un corrent d’extrema dreta, no és pas una especificitat valenciana. A Bretanya, en cada elecció regional, els cartells del Front Nacional prenen per eslògan: “Bretó, defensa la teua identitat!”, i aquest partit organitza molts debats per a favorir una “millor difusió de la llengua bretona”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. # [[#ca14back|^]] [[#ca14]] Universitat de València. Informe sobre la llengua del País Valencià. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36. # [[#ca15back|^]] [[#ca15]] En el pla polític, el text valencià exclou igualment tota evolució possible. Mentre que l’estatut basc, català, gallec i inclús andalús es reserven la possibilitat d’evolucionar, gràcies al recurs de l’adjectiu “actual”, els valencians han optat per: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3). to:
# [[#ca01back|'''^''']] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. ''En Torn de la Llengua Valenciana''. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca02back|'''^''']] [[#ca02]]Universitat de València. ''Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents''. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1. # [[#ca03back|'''^''']] [[#ca03]] Guinot i Galan, Josep Maria. ''Op. cit.'' Pp. 19, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca04back|'''^''']] [[#ca04]] Ángeles Castelló, José María. ''Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana''. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6. # [[#ca05back|'''^''']] [[#ca05]] Entwistle, William J. Citat dins Lanuza Ortuño, Chimo. ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica''. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. # [[#ca06back|'''^''']] [[#ca06]] Lanuza Ortuño, Chimo. ''Op. cit.'' P. 42. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca07back|'''^''']] [[#ca07]] Entwistle, William J. ''Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués''. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traduït per F. Villar. Títol original: ''The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque''. # [[#ca08back|'''^''']] [[#ca08]] ''Las Provincias'', 28 de febrer de 1988. P. 34. # [[#ca09back|'''^''']] [[#ca09]] Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca10back|'''^''']] [[#ca10]] Ignacio Gil Lázaro, diputat del Grup Parlamentari Popular. Citat dins Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca11back|'''^''']] [[#ca11]] Lafont, Robert. ''La révolution régionaliste''. Paris. Gallimard. 1967. P. 208. Traduït de l’original francès, vol dir: “A la Costa Blava, la multiplicació dels noms provençals de poblets [...], les representacions folklòriques, acompanyen [...] la ruïna de la llengua autòctona [...] Aquest és el procés més greu: la ''indigenització'' de les poblacions [...] Desculturació i exotisme són sempre sinònims”. # [[#ca12back|'''^''']] [[#ca12]] Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. ''Levante''. 22 de desembre de 1962. Citat dins Cucó, Alfons; Romero, Joan. ''“Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”''. ''L’Avenç''. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. # [[#ca13back|'''^''']] [[#ca13]] Bello Serrat, Vicent. ''La pesta blava''. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5. Sèrie “La Unitat” nº 130. La desviació de certs referents identitaris, d’entre els quals està la llengua regional, per un corrent d’extrema dreta, no és pas una especificitat valenciana. A Bretanya, en cada elecció regional, els cartells del Front Nacional prenen per eslògan: “Bretó, defensa la teua identitat!”, i aquest partit organitza molts debats per a favorir una “millor difusió de la llengua bretona”. ''Vide'' Favereau, Francis. ''Bretagne contemporaine: langue, culture, identité''. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. # [[#ca14back|'''^''']] [[#ca14]] Universitat de València. ''Informe sobre la llengua del País Valencià''. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36. # [[#ca15back|'''^''']] [[#ca15]] En el pla polític, el text valencià exclou igualment tota evolució possible. Mentre que l’estatut basc, català, gallec i inclús andalús es reserven la possibilitat d’evolucionar, gràcies al recurs de l’adjectiu “actual”, els valencians han optat per: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3). Changed lines 112-114 from:
to:
Changed lines 209-210 from:
%warning% [-2002 © Franck Martin. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur.-] to:
%warning% [--2002 © Franck Martin. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur.--] Changed lines 213-228 from:
to:
>>peu<< # [[#fr01back|'''^''']] [[#fr01]] Josep Maria GUINOT I GALAN, ''En Torn a la Llengua valenciana'', València, Ajuntament de València/Grup d’Acció Valencianista, date non spécifiée, pp. 9-10, 19-22, 32 (texte rédigé dans une norme orthographique non-officielle): «[...] el Valencià i el catala [...] tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...] el valencià i el catala són dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab lo frances». # [[#fr02back|'''^''']] [[#fr02]]UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, ''Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents''. València. Facultat de Filologia. 1998. pp. 50-1: «Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (''jo cante'') enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (''jo canto''); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ [...] a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]». # [[#fr03back|'''^''']] [[#fr03]]Josep Maria GUINOT I GALAN, ''op. cit.'', pp. 19, 32 (texte rédigé dans une norme ortographique non-officielle): «[...] el dia que [els andalusos o hispano-americans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]». # [[#fr04back|'''^''']] [[#fr04]]José ÁNGELES CASTELLÓ, ''Fundamentación metodológica de la Lengua Valenciana'', Valencia, Academia de Cultura Valenciana, 1993, pp. 13-14, 30-31, pp. 35-36: «[...] nada justifica, en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de la televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida en que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]». # [[#fr05back|'''^''']] [[#fr05]]William J. Entwistle, cité dans Chimo LANUZA ORTUÑO, ''Valencià, ¿Llengua o Dialecte? Una aproximacio desde la sociollinguistica'', Valencia, Lo Rat Penat, 1994, p. 42. # [[#fr06back|'''^''']] [[#fr06]]Chimo LANUZA ORTUÑO, ''op. cit.'', p. 42 (texte rédigé dans une norme ortographique non-officielle): «Es facilement observable la realitat d’esta definicio : es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necesaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no es est el cas: ni Barcelona, ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia». # [[#fr07back|'''^''']] [[#fr07]]William J. ENTWISTLE, ''Las Lenguas de España: Castellano, Catalán, Vasco y Gallego-portugués'', Madrid, Istmo, 1978, pp. 24, 122, 127-128, 134-135 (Col. Fundam., nº 31, traducido por F. Villar de: The Spanish language, together with Portuguese, Catalan and Basque): «[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las Islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]». # [[#fr08back|'''^''']] [[#fr08]]Las Provincias, 28 de febrero de 1988, p. 34: «Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...] Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivalentes aborígenes [...] ». # [[#fr09back|'''^''']] [[#fr09]]Rafael SÁNCHEZ FERLOSIO, ''La homilía del ratón'', Madrid, El País, 1986, p. 25: «Hay paellas que matan/La paella es el plato más caro del verano». # [[#fr10back|'''^''']] [[#fr10]]Ignacio Gil Lázaro, député du Groupe Parlamentaire Populaire, cité dans: Rafael SÁNCHEZ FERLOSIO, ''La homilía del ratón'', Madrid, El País, 1986, p. 25: «Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano». # [[#fr11back|'''^''']] [[#fr11]]Robert LAFONT, ''La révolution régionaliste'', Paris, Gallimard, 1967, p. 208. # [[#fr12back|'''^''']] [[#fr12]]Diego Sevilla Andrés, «Burguesía y separatismo», ''Levante'', 22 de diciembre de 1962, cité dans: Alfons CUCÓ, Joan ROMERO, «Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats», ''L’Avenç'', Barcelona, 1977 (Revista d’Història, nº 5), pp. 37-44: « [...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes [...]». # [[#fr13back|'''^''']] [[#fr13]]Vicent BELLO SERRAT, ''La pesta blava'', València, Eliseu Climent/3i4, 1988, pp. 18, 23, 30-4, 42-5. [Sèrie “La Unitat” nº 130] : «[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [il devient] l’eix vertebrador d’un moviement socio-polític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, són els catalanistes». Le détournement de certains référents identitaires, dont la langue régionale, par un courant d’extrême-droite n’est pas une spécificité valencienne. En Bretagne, à chaque élection régionale, les affiches du “Front National” prennent pour slogan: “Breton, défends ton identité!”, et nombre de débats sont organisés par ce parti pour favoriser une “meilleure diffusion de la langue bretonne”. Voir: Francis FAVEREAU, ''Bretagne contemporaine: langue, culture, identité'', Morlaix-Montroules, Embannadurioù Skol Vreizh, 1993, p. 124. # [[#fr14back|'''^''']] [[#fr14]]UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, ''Informe sobre la llengua del País Valencià'', València, Universitat, 1978 (Facultat de Filologia), p. 36: «Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils». # [[#fr15back|'''^''']] [[#fr15]]Au plan politique, le texte valencien exclut également toute évolution possible. Tandis que les Statuts basque, catalan, galicien, et même andalou, se sont gardés la possibilité d’évoluer, grâce au recours à l’adjectif “actuel”, les Valenciens ont opté pour: “El territorio de la Comunidad Autónoma comprende el de los municipios integrados en las provincias de Alicante, Castellón y Valencia» (art. 3). # [[#fr16back|'''^''']] [[#fr16]]«[...] se redactarán en castellano las copias o certificaciones de aquellos documentos que hayan de surtir efecto fuera del territorio de la Comunidad Valenciana». >><< (:if:) %trail% <<|Índex|>> Changed line 95 from:
# [[#ca01back|^]] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. to:
# [[#ca01back|'''^''']] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. Changed line 94 from:
>> to:
>>small<< Changed lines 123-124 from:
Parallèlement à une approche authentiquement révisionniste de l’Histoire valencienne avec, pour points d’orgue, une ré-écriture partisane de la Reconquête, une interprétation hagiographique du Siècle d’Or valencien, une présentation erronée de la dénomination historique du catalan de Valence, une lecture fallacieuse du succès des to:
Parallèlement à une approche authentiquement révisionniste de l’Histoire valencienne avec, pour points d’orgue, une ré-écriture partisane de la Reconquête, une interprétation hagiographique du Siècle d’Or valencien, une présentation erronée de la dénomination historique du catalan de Valence, une lecture fallacieuse du succès des [[(Wikipedia:)Normes de Castelló]], ou encore un détournement de l’historiographie locale, en matière de linguistique, les sécessionnistes se sont tout d’abord attachés à présenter de façon outrancière les modalités valenciennes de la langue catalane: Changed lines 94-95 from:
to:
>>[-<< # [[#ca01back|^]] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. Changed lines 110-111 from:
to:
>><< Changed line 4 from:
(:title El to:
(:title El present desgavell lingüístic blaver:) Changed line 95 from:
# [[#ca01back|^]] [[#ca01]] to:
# [-[[#ca01back|^]] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].-] Changed lines 122-123 from:
Parallèlement à une approche authentiquement révisionniste de l’Histoire valencienne avec, pour points d’orgue, une ré-écriture partisane de la Reconquête, une interprétation hagiographique du Siècle d’Or valencien, une présentation erronée de la dénomination historique du catalan de Valence, une lecture fallacieuse du succès des to:
Parallèlement à une approche authentiquement révisionniste de l’Histoire valencienne avec, pour points d’orgue, une ré-écriture partisane de la Reconquête, une interprétation hagiographique du Siècle d’Or valencien, une présentation erronée de la dénomination historique du catalan de Valence, une lecture fallacieuse du succès des “[[(Wikipedia:)Normes de Castelló]]”, ou encore un détournement de l’historiographie locale, en matière de linguistique, les sécessionnistes se sont tout d’abord attachés à présenter de façon outrancière les modalités valenciennes de la langue catalane: Changed lines 126-144 from:
\\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ to:
Assurément, les modalités linguistiques du catalan de Valence existent. Elles ont fait et continuent de faire l’objet de nombreuses études. Il s’agit toutefois de régionalismes dus, pour l’essentiel, à deux processus d’imprégnation liés à l’histoire de la Communauté, une “arabisation” et une “castillanisation” plus intenses qu’en territoire catalan: «[...] la désinence –e de la première personne du singulier du présent de l’indicatif de la première conjugaison (''jo cante'') face à la désinence –o propre aux parlers de Catalogne (''jo canto''): [...] la conservation du –r final, qui tombe en catalan; [...] ou encore la distinction entre /v/ et /b/ dans la plaine de Castellon et dans toutes les “comarques” “valencianophones” situées au sud du Xúquer [...]» [[#fr02|#]]. [[#fr02back]] Pas davantage qu’un Belge francophone n’a de raisons pertinentes d’affirmer qu’il s’exprime dans une langue indépendante de celle de ses amis français, un Valencien ne peut ainsi revendiquer une absence de parenté entre valencien et catalan. Ce serait le début d’un gigantesque chaos, pourtant envisagé sans crainte par les sécessionnistes: «[...] le jour où [les andalous ou les hispano-américains] auront conscience de parler une langue assez distincte de la langue castillane, aucun linguiste ne pourra leur nier le droit de normativiser leur langue, de proclamer son indépendance, et d’écrire des grammaires et des dictionnaires propres [...]» [[#fr03|#]]. [[#fr03back]] Pour compléter cette première approche, divers sécessionnistes ont consacré d’autres travaux à deux notions propres à la linguistique, langue et dialecte. Bien qu’il demeure difficile de définir chaque entité, pareille difficulté ne saurait suffire à prôner une partition de la langue catalane. Parmi les exemples les plus significatifs figurent les travaux de José Ángeles Castelló. Recourant au critère d’intercompréhension pour dissocier langue de dialecte, ce dernier multiplie les formulations péremptoires et privilégie l’observation empirique à tout raisonnement : «[…] rien ne justifie, en termes linguistiques, la considération du valencien comme dialecte d’aucune autre langue. C’est un concept […] qui ne resiste à aucune analyse […] Il n’es pas scientifique, il est dogmatique […] Une attention minimum à une émission de la télévision catalane fournit une liste considérable de vocables et de tournures inconnus de l’auditeur valencien […] dans la mesure où le locuteur valencien moyen ne comprend pas, c’est la preuve irréfutable qu’il s’agit d’une autre langue […] des personnes se comprenant à moitié parlent des langues distinctes […] Et ce n’est pas moi qui le dit, c’est la linguistique […]» [[#fr04|#]]. [[#fr04back]] La récente étude de Chimo Lanuza Ortuño constitue un autre exemple. Auteur de ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollinguistica'', ce dernier se réfère à de prestigieux linguistes. Si la démarche tend à crédibiliser son propos, chaque référence donne lieu à des interprétations pré-déterminées. Ainsi, lorsqu’il cite le linguiste américain William J Entwistle : «[..] l’on dit habituellement d’un dialecte qu’il possède un centre géographique d’irradiation, […] qu’il se trouve associé à une classe d’organisation sociale, [et] qu’il se situe dans un rapport de dépendance évidente au regard d’un centre linguistique […]» [[#fr05|#]]. [[#fr05back]] il conclut à l’aide d’un procédé très prisé par les sécessionnistes, l’introduction d’une formulation générique permettant de substituer l’argumentation au raisonnement : «La réalité de cette définition est facilement observable : il est complètement impossible de l’appliquer au valencien […] pour pouvoir dire que le valencien est un dialecte du catalan, il serait nécessaire qu’il existe en Catalogne un centre linguistique de forte influence sur les zones dialectales […] ceci n’est pas les cas : ni Barcelone, ni aucune autre ville catalane ne régit culturellement ou linguistiquement Valence» [[#fr06|#]]. [[#fr06back]] Mais le plus condamnable se situe à un autre niveau. Chimo Lanuza Ortuño se garde de préciser qu’Entwistle a intitulé son ouvrage ''Las Lenguas de España : Castellano, Catalán, Vasco y Gallego-portugués'', sans citer le valencien et encore moins la “langue valencienne”. Il omet également d’évoquer la carte du linguiste américain présentant la Catalogne et la partie "valencianophone" dans un seul même ensemble appelé "catalan". Enfin, il oublie cette conclusion pourtant sans appel d’Entwistle : « [le] catalan se parle encore dans le Roussillon […] et occupe toute la Catalogne et les Îles Baléares, la côte valencienne, et la ville d’Alghero en Sardaigne […] » [[#fr07|#]]. [[#fr07back]] En se référant à une partie seulement des travaux d’Entwistle, en la détournant de son contexte initial, et en occultant l’une des argumentations de l’œuvre, Chimo Lanuza Ortuño présente ainsi Entwistle comme un possible défenseur du sécessionnisme, alors que ses travaux sont rédigés dans un esprit contraire. En ce sens, le sécessionnisme valencien ne saurait être considéré comme un exercice de rhétorique empreint d’une trop grande partialité. Il correspond à un révisionnisme culturel, motivé sans doute par un rejet inconditionné du terme dialecte (communément investi d’une charge péjorative), mais aussi par deux autres ensembles qui, assurément, dépassent le strict cadre de la linguistique. Sous couvert d’un valenciannisme progressiste, divers sécessionnistes sont animés par un antivalencinisme latent, mais certain, une opposition farouche à l’expression de certains traits différentiels valenciens, au premier rang desquels la langue régionale elle-même. La reconnaissance d’une langue “indépendante” est conçue dans le but de réduire le valencien à une peau de chagrin, le marginaliser, le folkloriser. L’''habitus'' linguistique majoritaire des sécessionnistes est, à cette encontre, significatif. Beaucoup écrivent en castillan plutôt qu’en valencien et certains avouent, à mots couverts, ne pas maîtriser ni même vouloir apprendre la langue régionale qu’ils prétendent défendre quotidiennement. Ils sont également nombreux à reléguer le valencien à un rang second, tel Eliseo Palomares qui écrivait il y a peu au sujet des célèbres "Fallas", puis de la toponymie locale : «Nous entendons insister sur le fait que, chaque année, le nombre d’affiches expliquant le sens des "Fallas" en castillan est en diminution [...] Aujourd’hui, les "Fallas" sont, non seulement une fête locale, mais aussi une fête nationale et même internationale, et il est regrettable qu’en raison d’un patriotisme mal compris, nous rendions incompréhensible pour beaucoup ces monuments très originaux d’architecture [...] De même, pèchent par infantilisme politique ceux qui ont pris la manie de changer le nom des villages et des rues par leurs équivalents aborigènes» [[#fr08|#]]. [[#fr08back]] Enfin, autre exemple, en 1982, les auteurs d’une campagne d’information utilisèrent la célèbre "Paella" valencienne pour mettre en garde la population tentée de cuisiner ce plat en plein air contre les risques d’incendie. En toute ingénuité, les publicitaires avaient inséré dans leur annonce deux accroches : «Certaines "Paellas" tuent. / La "Paella" est le plat le plus cher de l’été» [[#fr09|#]]. [[#fr09back]] Considérant ce texte comme une atteinte à l’identité valencienne, les sécessionnistes en demandèrent l’interdiction en prenant soin d’user dans leur argumentaire du terme "autochtone" si prisé pour affirmer une indépendance du valencien : «Il méprise gravement le patrimoine culturel autochtone valencien» [[#fr10|#]]. [[#fr10back]] Arguant de la protection d’un patrimoine culturel, les sécessionistes entendent ainsi favoriser une “autochtonisation” de certains traits différentiels, dont la langue régionale. Ils aspirent, souvent secrètement, à reléguer cette part tangible de la "valencianité" à une culture de bas étage, aborigène et exotique, conformément au processus dépeint par Robert Lafont dans le cas de l’occitan, en 1967 : «Sur la côte d’Azur, la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave : l’''indigénisation'' des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes» [[#fr11|#]]. [[#fr11back]] Le sécessionnisme peut ainsi être présenté comme plus insidieux que toute politique discriminatoire. De prime abord plus acceptable que la censure, il n’en demeure pas moins un levier puissant permettant de mettre, sinon un terme, un frein, au processus de normalisation. Un autre ensemble de motivations est un anticatalanisme exacerbé orienté vers deus groupes identiquement stigmatisés : les Catalans, catalanistes ou non, et les Valenciens partisans de l’unité linguistique. Plongeant ses racines dans l’histoire commune et différenciée des deux territoires voisins, cet anticatalanisme prit corps à un moment-clef de l’expression du valencianisme, la publication de ''Nosaltres els Valencians'' de Joan Fuster en 1962. Si, après vingt-cinq années de franquisme, cette étude mit en exergue le degré d’adscription de la population à un ensemble singulier, doté d’une langue en perdition, l’attachement de l’essayiste aux "Pays Catalans " donna à cet anticatalanisme l’occasion de s’exprimer avec virulence. Ainsi, dès 1962, Diego Sevilla Andrés écrivit en réponse à la publication de Joan Fuster : «[...] la personalité valencienne [...] requiert un traitement un peu plus délicat que celui que lui confèrent ces nouveaux nazis [...] qui parlent de Pays Catalans» [[#fr12|#]]. [[#fr12back]] Nourri par un mouvement spécifiquement valencien, le "blaverisme" en référence à la frange de couleur bleue ("blau") de l’emblème officiel de la Communauté (la “Senyera”), cet anticatalanisme s’exprima ensuite dans toute son horreur. Profitant des incertitudes politiques de la période pré-autonomique, les "blaveristes" procédèrent à une instrumentalisation du valencien, un dévoiement destiné à servir une idéologie d’extrême-droite : «[...] l’anticatalanisme joue le rôle de colonne vertébrale [...] pour la première fois, il [devient] l’axe vertébrateur d’un mouvement socio-politique fasciste [...] sa victime préférée est un sujet endogène, ''ce sont les catalanistes'' [...]» [[#fr13|#]]. [[#fr13back]] Dès lors naquit une authentique phobie, combinant crainte et mépris à l’encontre de toute expression unitaire. Cependant que les Catalans furent considérés comme des envahisseurs, la classe universitaire locale fut assimilée à une cinquième colonne, un cheval de Troyes dépêché de Barcelone pour mieux assurer une nouvelle “re-Reconquête” du territoire et annihiler toute expression de la “valencianité”. Diverses manifestations culturelles furent empêchées, plusieurs librairies saccagées, et certains intellectuels inquiétés puis agressés, au motif de défendre l’unité. Pour tenter d’enrayer de telles pratiques, les Universitaires publièrent divers travaux alertant l’opinion sur les dangers d’une partition : «Une ségrégation idiomatique ne profiterait à personne et, surtout, porterait préjudice aux plus faibles» [[#fr14|#]]. [[#fr14back]] Ce fut sans compter sur la détermination de l’extrême-droite valencienne. Grâce au soutien de divers organes de presse peu regardants, dont le quotidien ''Las Provincias'', celle-ci a su profiter de ce thème de la langue, cher à toute population pour cinconvenir de nombreux Valenciens et assurer une certaine pérennité au conflit. Ainsi, divers idéologues continuent de théoriser sur l’idiosyncrasie valencienne, les fondaments et l’immanence de la “valencianité”, et recourent à la notion de “raciologie valencienne” ou “lévantine” pour affirmer l’existence d’une distinction “physiologique” entre Valenciens et Catalans. Diverses manifestations aux slogans évocateurs (¡Todos contra Cataluña ! ¡Todos contra Cacaluña !...) continuent également d’être organisés pour défendre l’autochtonie d’une langue “indépendante”, ou exiger la fermeture du canal télévisuel catalan TV3, considéré par quelques esprits chagrins comme “étranger” et “incompréhensible”. Enfin, outre la profanation de la tombe de Joan Fuster en 1997, conformément à l’un des grands mythes “autochtonistes” selon lequel la population serait l’héritière d’un “sang arabe” bien davantage que d’un “sang catalan”, il est encore possible d’entendre “antes moros que catalanes”, tandis que, dans les bibliothèques, chaque ouvrage continue d’être sauvagement détérioré, dès lors qu’il présente le valencien comme une variante du catalan, dès lors qu’Ausiàs March est associé à une littérature catalane. Principal moteur du sécessionnisme, l’anticatalanisme valencien a ainsi conservé toute sa virulence. S’il ne saurait être présenté avec exagération, il ne peut être déconsidére car il révèle le sens et la nature du conflit linguistique valencien. Surtout, il appelle une attention de tous les instants car son incidence est grande, tant sur le plan linguistique que sur le plan identitaire. Sur le plan linguistique, l’autonomisation du territoire en 1982 et le déploiement d’un arsenal législatif ont indéniablement dynamisé l’essor du valencien. La population a su se mobiliser pour parvenir, non pas à une normalisation achevée, mais à une amélioration de ses compétences, à un usage croissant du valencien dans divers contextes de communication et, ce faisant, à une appréhension sans dépréciation démesurée. Toutefois, plusieurs limites subsistent, directement liées à la pression des sécessionnistes et à diverses batailles que ces derniers sont parvenus à remporter (outre celle de la symbologie). Le Statut d’Autonomie de 1982 constitue un premier exemple. Alors que son homologue baléare fait nommément référence au catalan (« La langue catalane, propre des Îles Baléares, aura, aux côtés de la castillane, le caractère de langue officielle »), le texte valencien se contente d’un flou définitoire qui, grâce au terme “idiome” , n’exclut pas la possibilité de considérer le valencien comme langue “indépendante” («Les deux idiomes officiels de la Communauté Autonome sont le valencien et le castillan »). Plus avant, tandis que le Statut catalan envisage un développement extra-autonomique, par le biais d’une formulation quasiment absconse mêlant “Pays Valencien” et “Royaume de Valence”, le texte valencien exclut toute relation avec la culture d’autres parties de la péninsule : « La Constitution espagnole étant approuvée, c’est dans son cadre que la tradition valencienne, issue de l’historique Royaume de Valence, se situe avec, pour conception moderne, celle du Pays Valencien, donnant naissance à l’autonomie valencienne, comme entité intégrante de deux courants d’opinion qui inscrivent “lo valenciano” [ensemble des marqueurs et référents identitaires valenciens] dans un concept culturel propre dans le strict cadre géographique qu’il comprend » [[#fr15|#]]. [[#fr15back]] Un autre exemple figure dans la Loi d’Usage et d’Enseignement du Valencien (LUEV) de 1983, pierre angulaire de la politique linguistique locale. Influencée par les sécessionnistes, une partie de la classe politique est de nouveau parvenue à exclure toute référence à la langue catalane, préférant user de formules ésquivoques (“langue historique et propre de notre peuple”, “notre signe d’identité le plus singulier”), voire de la dénomination “langue valencienne” récriée par les Universitaires (« La langue valencienne est une partie substantielle du patrimoine culturel de toute notre société »). Surtout, contrairement à son homologue catalan faisant référence à une “communauté linguistique” et envisageant, en son sein, un échange en catalan de toute documentation publique (« Forgée sur son territoire et ensuite partagée avec d’autres terres, avec lesquelles elle forme une communauté linguistique qui a apporté tout au long des siècles une précieuse contribution à la culture, la langue catalane.../Les mandataires publics devront expédier en castillan les copies qui prendront effet en dehors des territoires ayant le catalan pour langue officielle »), le législateur valencien s’est contenté de mentionner : « [...] seront rédigés en castillan les copies ou les certificats des documents qui devront prendre effet en dehors du territoire de la Communauté valencienne » [[#fr16|#]]. [[#fr16back]] Dans ce cadre, on comprend que la “(re)valencianisation” du territoire n’ait pu bénéficier de l’élan nécessaire à une authentique normalisation. En lieu et place de profiter des mesures efficientes conjointement déployées en Catalogne et aux Îles Baléares, dans les textes et donc la pratique, le catalan de Valence fut victime d’une politique, non pas timorée, mais isolationniste, un authentique repli contraire à tout essor quantitatif raisonné. Au plan identitaire, les incidences furent et continuent d’être très lourdes. La première est une extrême confusion, un trouble identitaire majeur. Alors qu’au terme de quarante années de franquisme, la population pouvait prétendre à une appréhension plus juste de ses traits différentiels, elle fut immergée au coeur d’un authentique chaos, un désordre sans nom rendant difficile toute approche de la “valencianité”. Pour tenter de se repérer, quelques Valenciens ont entrepris d’étudier ce qu’ils pensaient ou souhaitaient être leur “valencianité” convoquant, au besoin, le passé plus fréquemment qu’ils n’interrogeaient leur devenir. Néanmoins, ils se sont heurtés et se heurtent quotidiennement à divers ouvrages théorisant de façon erronée sur leurs référents identitaires, le plus souvent dans un catalan “contre-normé”, une langue de laboratoire répondant à des règles ortographiques contraires à toute codification académique rigoureuse. Une autre incidence notoire est l’émergence et la consolidation d’un ostracisme à l’encontre de toute expression de la “catalanité”. Conduite au nom d’un valencianisme parfois dénommé “pur”, la défense d’une “langue valencienne indépendante” s’est basée sur une idéologie raciste et xénophobe qui continue de corroder les relations catalano-valenciennes. Les sécessionnistes ont recouru et recourent à la linguistique pour servir une cause contraire à la plus belle et généreuse fonction de toute langue, l’entente entre les individus. Enfin, une autre incidence concerne le positionnement du valencien dans l’espace identitaire local. Nourries par les sécessionnistes, les tensions de ces dernières années se sont à ce point cristallisées sur la langue régionale que celle-ci est devenue un élément-clef dans la reconnaissance et l’affirmation de l’identité valencienne. Maîtrisé ou non , le valencien est devenu le verbe “ser” de la “valencianité”, son élément d’objetivation le plus explicite. De prime abord favorable à son essor, ce constat laisse entrevoir une incidence plus critiquable, une tendance à considérer deux degrés de “valencianité” et donc deux degrés de Valenciens : des Valenciens authentiquement valenciens car “valencianophones”, et des Valenciens de seconde classe car “non-valencianophones”. C’est là un retournement singulier de l’histoire locale : cependant que la pratique du castillan demeure prééminente, la langue servant du vecteur d’identité est la plus faiblement diffusée. Mais c’est là aussi une dérive du conflit : si le valencien est devenu prééminent dans l’énonciation de la “valencianité”, peut-il servir d’étalon à une “valencianité” authentique (une “plusvalencianité”), opposée a une “valencianité” de seconde zone (une “minusvalencianité”) ? Parce que chaque ensemble est identiquement dépositaire des traits différentiels valenciens, eu égard notamment à la configuration sociolinguistique du territoire après la Reconquête, considérer le valencien comme un élément diacritique d’aussi grande importance ne risque-t-il pas de compartimenter la population, d’engendrer de nouvelles discriminations ? Adoptés en 1998, le “Pacte Linguistique” et la “Loi de Création de l’Académie Valencienne de la Langue” ont laissé entrevoir une résolution possible du conflit, sur la base d’une reconnaissance accrue des spécificités valenciennes sans systématisation de sa “catalanité”. Le “Pacte Linguistique” lui-même rend compte, par ailleurs, d’une prise de conscience des effets funestes des querelles “valenciano-valenciennes”. Néanmoins, la situation actuelle demeure préoccupante. Si les Valenciens sont parvenus à nommer leurs premiers Académiciens, cette nomination a nécessité plus de trois années, durant lesquelles le catalan de Valence n’a fait l’objet d’aucune réhabilitation significative alors que, profitant de l’explosion des nouvelles technologies, les sécessionistes n’ont cessé de diffuser leurs ouvrages “contre-normés”. Surtout, institutionnaliser une Académie strictement valencienne, cependant que Barcelone et Majorque demeurent sous la coupe de “l’Institut d’Études Catalanes”, appelle de nombreuses interrogations : pareille entreprise ne risque-t-elle pas de créditer le sécessionnisme d’un certain légitimité, de perpétuer la politique isolationniste de Valence et, à terme, de rendre exsangue le catalan de Valence ? En raison de l’absence de toute référence à l’unité de la langue catalane dans le “Pacte”, bien que dénommée AVL en lieu et place de ALV, cette nouvelle institution ne risque-t-elle pas de conduire à une partition lente mais irrévocable de la langue catalane ? Car, si les travaux de l’AVL ne débouchent pas sur cette réalité, n’officialisent pas peu à peu une codification propre au seul territoire valencien, quelle serait sa raison d’être ? De toute évidence, loin de l’unanimité des linguistes, le valencien est devenu un enjeu politique porteur de deux conceptions identitaires : l’édification d’une autochtonie valencienne susceptible de proroguer la diglossie, ou une émancipation pancatalaniste plus à même de favoriser la normalisation. Défendre la “catalanité” du valencien est une façon d’orienter la Communauté ver la Catalogne sur le plan linguistique, mais aussi culturel, économique, voire politique, d’inscrire Valence dans un espace plus vaste, celui des “Pays Catalans”. À l’inverse, prôner l’indépendance d’une “langue valencienne” correspond à une affirmation d’une identité singulière, une objection à toute entente avec la Catalogne. Laquelle de ces deux tendances l’emportera ? Si certaines craintes peuvent paraître justifiées autour de la possible existence de ces “Pays Catalans”, s’il est exact qu’émis depuis la Catalogne, quelques discours rendent compte d’un appétit catalan qui enjambe parfois trop prestement la frontière des deux autonomies voisines, par le jeu d’une politique raisonnée, Valence n’a-t-elle pas aussi la possibilité de s’inscrire et de s’affirmer dans un espace “catalanophone” sans assister à une dissipation de ses traits différentiels ? Bien que Communauté Valencienne, Catalogne et Îles Baléares partagent toutes trois, outre le castillan, une même langue, riche en chaque endroit de nombreux particularismes, est-il illusoire de considérer le fonctionnement de ces “Pays Catalans” dans le respect d’une identité spécifiquement valencienne, et baléare ? Au-delà de l’action intrinsèque de l’AVL, dans les mois qui viennent, le devenir du valencien dépend, plus que jamais, de ces interrogations. %warning% [-2002 © Franck Martin. Ce matériel est protégé expressement contre quelconque usage, copie et redistribution. Pour la présente reproduction on a l'autorisation de l'auteur.-] Changed lines 213-229 from:
to:
1 Josep Maria GUINOT I GALAN, En Torn a la Llengua valenciana, València, Ajuntament de València/Grup d’Acció Valencianista, date non spécifiée, pp. 9-10, 19-22, 32 (texte rédigé dans une norme orthographique non-officielle): «[...] el Valencià i el catala [...] tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...] el valencià i el catala són dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab lo frances». 2 UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents. València. Facultat de Filologia. 1998. pp. 50-1: «Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ [...] a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]». 3 Josep Maria GUINOT I GALAN, op. cit., pp. 19, 32 (texte rédigé dans une norme ortographique non-officielle): «[...] el dia que [els andalusos o hispano-americans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]». 4 José ÁNGELES CASTELLÓ, Fundamentación metodológica de la Lengua Valenciana, Valencia, Academia de Cultura Valenciana, 1993, pp. 13-14, 30-31, pp. 35-36: «[...] nada justifica, en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de la televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida en que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]». 5 William J. Entwistle, cité dans Chimo LANUZA ORTUÑO, Valencià, ¿Llengua o Dialecte? Una aproximacio desde la sociollinguistica, Valencia, Lo Rat Penat, 1994, p. 42. 6 Chimo LANUZA ORTUÑO, op. cit., p. 42 (texte rédigé dans une norme ortographique non-officielle): «Es facilement observable la realitat d’esta definicio : es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necesaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no es est el cas: ni Barcelona, ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia». 7 William J. ENTWISTLE, Las Lenguas de España: Castellano, Catalán, Vasco y Gallego-portugués, Madrid, Istmo, 1978, pp. 24, 122, 127-128, 134-135 (Col. Fundam., nº 31, traducido por F. Villar de: The Spanish language, together with Portuguese, Catalan and Basque): «[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las Islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]». 8 Las Provincias, 28 de febrero de 1988, p. 34: «Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...] Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivalentes aborígenes [...] ». 9 Rafael SÁNCHEZ FERLOSIO, La homilía del ratón, Madrid, El País, 1986, p. 25: «Hay paellas que matan/La paella es el plato más caro del verano». 10 Ignacio Gil Lázaro, député du Groupe Parlamentaire Populaire, cité dans: Rafael SÁNCHEZ FERLOSIO, La homilía del ratón, Madrid, El País, 1986, p. 25: «Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano». 11 Robert LAFONT, La révolution régionaliste, Paris, Gallimard, 1967, p. 208. 12 Diego Sevilla Andrés, «Burguesía y separatismo», Levante, 22 de diciembre de 1962, cité dans: Alfons CUCÓ, Joan ROMERO, «Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats», L’Avenç, Barcelona, 1977 (Revista d’Història, nº 5), pp. 37-44: « [...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes [...]». 13 Vicent BELLO SERRAT, La pesta blava, València, Eliseu Climent/3i4, 1988, pp. 18, 23, 30-4, 42-5. [Sèrie “La Unitat” nº 130] : «[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [il devient] l’eix vertebrador d’un moviement socio-polític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, són els catalanistes». Le détournement de certains référents identitaires, dont la langue régionale, par un courant d’extrême-droite n’est pas une spécificité valencienne. En Bretagne, à chaque élection régionale, les affiches du “Front National” prennent pour slogan: “Breton, défends ton identité!”, et nombre de débats sont organisés par ce parti pour favoriser une “meilleure diffusion de la langue bretonne”. Voir: Francis FAVEREAU, Bretagne contemporaine: langue, culture, identité, Morlaix-Montroules, Embannadurioù Skol Vreizh, 1993, p. 124. 14 UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, Informe sobre la llengua del País Valencià, València, Universitat, 1978 (Facultat de Filologia), p. 36: «Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils». 15 Au plan politique, le texte valencien exclut également toute évolution possible. Tandis que les Statuts basque, catalan, galicien, et même andalou, se sont gardés la possibilité d’évoluer, grâce au recours à l’adjectif “actuel”, les Valenciens ont opté pour: “El territorio de la Comunidad Autónoma comprende el de los municipios integrados en las provincias de Alicante, Castellón y Valencia» (art. 3). 16 «[...] se redactarán en castellano las copias o certificaciones de aquellos documentos que hayan de surtir efecto fuera del territorio de la Comunidad Valenciana». Changed line 4 from:
(:title El to:
(:title El secessionisme lingüístic valencià: els perills i les derives d’un ús partidista de la lingüística:) Changed lines 111-146 from:
%trail% <<|Índex|>> to:
%trail% <<|Índex|>> (:if userlang fr:) (:title Le sécessionnisme linguistique valencien: des dangers et des dérives d’un usage partisan de la linguistique:) !Le sécessionnisme linguistique valencien: des dangers et des dérives d’un usage partisan de la linguistique !!![La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique (Perpignan, 14-6 mars 2002). Université de Perpignan-CRILAUP. Pp. 401-9]. !!!!Franck Martin (Université de Saint-Etienne). Basé sur un rejet sans nuance de la “catalanité” du valencien, une détermination à rompre le lien de parenté entre valencien et catalan, à défendre l’autochtonie d’une “langue valencienne” “indépendante”, le sécessionnisme valencien n’a pas hésité, au cours de ces dernières années, à investir le terrain de la linguistique dans l’espoir d’acquérir, sinon une certaine hégémonie, une façade de légitimité. Cet investissement, dans le sens quasiment psychanalytique du terme (mobilisation de l’énergie pulsionnelle), est parvenu in situ à discréditer toute approche linguistique pourtant sérieuse et à porter gravement atteinte tant au degré de diffusion du catalan de Valence qu’à l’appréhension et l’énonciation de l’un des principaux marqueurs de la “valencianité”. Trois axes permettent de comprendre cette caractéristique et d’en mesurer tous les enjeux. Consacré au dévoiement de diverses notions de linguistique, le premier met en lumière les faiblesses du discours sécessionniste valencien. Un deuxième axe permet de lever le voile sur deux des principaux ensembles de motivations des sécesionnistes, un antivalencianisme latent mais certain, et un anticatalanisme exacerbé. Enfin, basé sur quelques incidences majeures de ce courant, un dernier ensemble de réflexions permet d’apporter quelques éléments de réponse à l’une des principales préoccupations valenciennes du moment: la récente création d’une entité spécifiquement valencienne, “l’Académie Valencienne de la Langue”, peut-elle être le sésame d’un lourd conflit, cependant que Barcelone et Majorque travaillent à un développement coordonné de la langue catalane? Parallèlement à une approche authentiquement révisionniste de l’Histoire valencienne avec, pour points d’orgue, une ré-écriture partisane de la Reconquête, une interprétation hagiographique du Siècle d’Or valencien, une présentation erronée de la dénomination historique du catalan de Valence, une lecture fallacieuse du succès des “Normes de Castelló”, ou encore un détournement de l’historiographie locale, en matière de linguistique, les sécessionnistes se sont tout d’abord attachés à présenter de façon outrancière les modalités valenciennes de la langue catalane: «[...] le Valencien et le catalan [...] ont tellement de différences morphologiques, syntactiques et surtout phonétiques, en dehors d’un riche vocabulaire propre et différencié, qu’honnêtement ils ne peuvent pas être considérés par les linguistes comme la même langue [...] valencien et catalan sont deux langues distinctes [...] et il est aussi absurde de vouloir unifier le valencien et le catalan qu’il serait de vouloir unifier le castillan et le français» [[#fr01|#]]. [[#fr01back]] \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ \\ ---- # [[#fr01back|^]] [[#fr01]][-Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].-] Changed lines 91-92 from:
%warning% 2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor. to:
%warning% [-2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.-] Changed line 95 from:
# [[#ca01back|^]] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. to:
# [[#ca01back|^]] [[#ca01]][-Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].-] Changed lines 19-22 from:
Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]” De to:
Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]” [[#ca02|#]]. [[#ca02back]] De la mateixa manera que un belga francòfon no té raons pertinents per a afirmar que s’expressa en una llengua independent a la dels seus amics francesos, un valencià no pot de la mateixa manera reivindicar una absència de parentela entre valencià i català. Això seria l’inici d’un caos gegantí, considerat no obstant sense por pels secessionistes: “[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]” [[#ca03|#]]. [[#ca03back]] Changed lines 25-26 from:
“[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]” to:
“[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]” [[#ca04|#]]. [[#ca04back]] Changed lines 29-32 from:
“[...] es diu habitualment d’un dialecte que posseeix un centre geogràfic d’irradiació, [...] que es troba associat a una classe d’organització social, [i] que se situa en una relació de dependència evident respecte al centre lingüístic” “Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia” to:
“[...] es diu habitualment d’un dialecte que posseeix un centre geogràfic d’irradiació, [...] que es troba associat a una classe d’organització social, [i] que se situa en una relació de dependència evident respecte al centre lingüístic” [[#ca05|#]][[#ca05back]], treu conclusions amb ajuda d’un procediment molt usat pels secessionistes, la introducció d’una formulació genèrica que permet de substituir el raonament per l’argumentació: “Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia” [[#ca06|#]]. [[#ca06back]] Changed lines 35-36 from:
“[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]” to:
“[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]” [[#ca07|#]]. [[#ca07back]] Changed lines 41-46 from:
“Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes” Podem Considerant to:
“Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes” [[#ca08|#]]. [[#ca08back]] Podem citar, en fi, un altre exemple, en 1982, els autors d’una campanya informativa utilitzaren la cèlebre “paella” valenciana per a prevenir la població temptada de cuinar aquest plat a l’aire lliure contra els riscos d’incendi. En tota ingenuïtat, els publicitaris havien inserit dins de llur anunci dos eslògans: “Certes paelles maten/La paella és el plat més car de l’estiu” [[#ca09|#]]. [[#ca09back]] Considerant aquest text com un atemptat a la identitat valenciana, els secessionistes demanaren la seua prohibició, tenint cura d’usar en la seua argumentació el terme “autòcton”, pres així per a afirmar una independència del valencià: “Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano” [[#ca10|#]]. [[#ca10back]] Changed lines 49-50 from:
“Sur la ''côte d’Azur'', la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’''indigenisation'' des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes” to:
“Sur la ''côte d’Azur'', la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’''indigenisation'' des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes” [[#ca11|#]]. [[#ca11back]] Changed lines 55-56 from:
“[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes” to:
“[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes” [[#ca12|#]]. [[#ca12back]] Changed lines 59-60 from:
“[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, ''són els catalanistes''”[[#ca13|#]] to:
“[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, ''són els catalanistes''” [[#ca13|#]]. [[#ca13back]] Changed lines 65-66 from:
“Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils” to:
“Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils” [[#ca14|#]]. [[#ca14back]] Changed lines 73-74 from:
“Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”[[#ca15|#]] to:
“Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén” [[#ca15|#]] [[#ca15back]] Changed lines 97-126 from:
# # # # # # # # # # # # # to:
# [[#ca03back|^]] [[#ca03]] Guinot i Galan, Josep Maria. Op. cit. Pp. 19, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca04back|^]] [[#ca04]] Ángeles Castelló, José María. Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6. # [[#ca05back|^]] [[#ca05]] Entwistle, William J. Citat dins Lanuza Ortuño, Chimo. Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. # [[#ca06back|^]] [[#ca06]] Lanuza Ortuño, Chimo. Op. cit. P. 42. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca07back|^]] [[#ca07]] Entwistle, William J. Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traduït per F. Villar. Títol original: The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque. # [[#ca08back|^]] [[#ca08]] Las Provincias, 28 de febrer de 1988. P. 34. # [[#ca09back|^]] [[#ca09]] Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca10back|^]] [[#ca10]] Ignacio Gil Lázaro, diputat del Grup Parlamentari Popular. Citat dins Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. # [[#ca11back|^]] [[#ca11]] Lafont, Robert. La révolution régionaliste. Paris. Gallimard. 1967. P. 208. Traduït de l’original francès, vol dir: “A la Costa Blava, la multiplicació dels noms provençals de poblets [...], les representacions folklòriques, acompanyen [...] la ruïna de la llengua autòctona [...] Aquest és el procés més greu: la indigenització de les poblacions [...] Desculturació i exotisme són sempre sinònims”. # [[#ca12back|^]] [[#ca12]] Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. Levante. 22 de desembre de 1962. Citat dins Cucó, Alfons; Romero, Joan. “Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”. L’Avenç. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. # [[#ca13back|^]] [[#ca13]] Bello Serrat, Vicent. La pesta blava. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5. Sèrie “La Unitat” nº 130. La desviació de certs referents identitaris, d’entre els quals està la llengua regional, per un corrent d’extrema dreta, no és pas una especificitat valenciana. A Bretanya, en cada elecció regional, els cartells del Front Nacional prenen per eslògan: “Bretó, defensa la teua identitat!”, i aquest partit organitza molts debats per a favorir una “millor difusió de la llengua bretona”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. # [[#ca14back|^]] [[#ca14]] Universitat de València. Informe sobre la llengua del País Valencià. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36. # [[#ca15back|^]] [[#ca15]] En el pla polític, el text valencià exclou igualment tota evolució possible. Mentre que l’estatut basc, català, gallec i inclús andalús es reserven la possibilitat d’evolucionar, gràcies al recurs de l’adjectiu “actual”, els valencians han optat per: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3). Changed lines 17-18 from:
“[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances” to:
“[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances” [[#ca01|#]]. [[#ca01back]] Changed lines 95-98 from:
# # to:
# [[#ca01back|^]] [[#ca01]]Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. # [[#ca02back|^]] [[#ca02]]Universitat de València. Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1. Added lines 1-129:
%rfloat% (:selectlang:) %trail% <<|[[Índex]]|>> (:if userlang ca:) (:title El present desgavell lingüístic blaver:) !“El secessionisme lingüístic valencià: els perills i les derives d’un ús partidista de la lingüística” !!![La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique (Perpinyà, 14-6 de març de 2002). Universitat de Perpinyà-CRILAUP. Pp. 401-9]. !!!!Franck Martin (Universitat de Saint-Étienne) (Traduït del francès original) Basat en un rebuig sense matisos de la “catalanitat” del valencià, una determinació a trencar el vincle de parentela entre el valencià i el català, a defensar el caràcter autòcton d’una “llengua valenciana” “independent”, el secessionisme lingüístic valencià no ha pas dubtat al llarg dels darrers anys, a envair el terreny de la lingüística dins de l’esperança d’adquirir, si no una certa hegemonia, sí una façana de legitimitat. Aquesta invasió, en el sentit quasi psicoanalític del terme (mobilització de l’energia pulsional), ha aconseguit in situ desacreditar tot tractament lingüístic seriós d’aquesta qüestió i dur un greu perill tant al grau de difusió del català a València com a l’aprenentatge i utilització d’un dels principals trets de la “valencianitat”. Tres eixos ens permeten comprendre aquesta característica i mesurar tot allò que està en joc. Destinat a la desviació de diverses nocions de lingüística, el primer palesa les febleses del discurs secessionista valencià. Un segon eix permet descobrir dos de les principals motivacions dels secessionistes, un antivalencianisme latent però cert, i un anticatalanisme exacerbat. En darrer terme, basat sobre algunes incidències majors d’aquest corrent, un darrer conjunt de reflexions ens permet d’aportar alguns elements de resposta a una de les principals preocupacions valencianes del moment: la recent creació d’una entitat específicament valenciana, “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”: pot ser ella la solució a un feixuc conflicte, mentre que Barcelona i Mallorca treballen en un desenvolupament coordinat de la llengua catalana? Paral.lelament a un enfocament autènticament revisionista de la Història valenciana amb una reescriptura partidista de la Reconquesta, una interpretació hagiogràfica del Segle d’Or valencià, una presentació errònia de la denominació històrica del català de València, una lectura fal.laciosa de l’èxit de les “Normes de Castelló”, o encara una desviació de la historiografia local, en matèria de lingüística, els secessionistes tenen tendència d’entrada a presentar d’una manera exagerada les modalitats valencianes de la llengua catalana: “[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances”.[[#ca01|#]] Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]”.[[#ca02|#]] De la mateixa manera que un belga francòfon no té raons pertinents per a afirmar que s’expressa en una llengua independent a la dels seus amics francesos, un valencià no pot de la mateixa manera reivindicar una absència de parentela entre valencià i català. Això seria l’inici d’un caos gegantí, considerat no obstant sense por pels secessionistes: “[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]”.[[#ca03|#]] Per a completar aquesta primera aproximació, diversos secessionistes han consagrat altres treballs a dos nocions pròpies de la lingüística, llengua i dialecte. Encara que és una cosa difícil definir cadascuna entitat, una semblant dificultat no seria prou per a establir una partició de la llengua catalana. Entre els exemples més significatius figuren els treballs de José Ángeles Castelló. Tot recorrent al criteri de la intercomprensió per a dissociar llengua i dialecte, aquest autor multiplica les formulacions peremptòries i privilegia l’observació empírica a tot raonament: “[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]”.[[#ca04|#]] El recent estudi de Chimo Lanuza Ortuño constitueix un altre exemple. Autor de ''Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica'', aquest darrer es refereix a prestigiosos lingüistes. Si l’evolució del discurs tendeix a fer creïble les seues propostes, cada referència dóna lloc a interpretacions predeterminades. D’aquesta manera, després de citar el lingüista americà William J. Entwistle: “[...] es diu habitualment d’un dialecte que posseeix un centre geogràfic d’irradiació, [...] que es troba associat a una classe d’organització social, [i] que se situa en una relació de dependència evident respecte al centre lingüístic”,[[#ca05|#]] treu conclusions amb ajuda d’un procediment molt usat pels secessionistes, la introducció d’una formulació genèrica que permet de substituir el raonament per l’argumentació: “Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia”.[[#ca06|#]] Però allò més condemnable d’això cal situar-lo a altre nivell. Chimo Lanuza Ortuño es guarda de precisar que Entwistle ha intitulat la seua obra ''Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués'', sense citar el valencià i menys encara la “llengua valenciana”. Omet igualment el dir que lingüista americà ens presenta Catalunya i la part “valencianòfona” dins d’un sol i mateix conjunt anomenat “català”. Ell oblida, en definitiva, aquesta conclusió rotunda d’Entwistle: “[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]”.[[#ca07|#]] Referint-se a una part solament dels treballs d’Entwistle, treient les cites que fa d’ell del seu context inicial, i ocultant una de les argumentacions de l’obra, Chimo Lanuza Ortuño presenta així Entwistle com a un possible defensor del secesisonisme, mentre que els seus treballs estan redactats amb un esperit ben contrari. En aquest sentit, el secessionisme valencià no seria considerat exactament com a un exercici de retòrica ple d’una gran parcialitat. Correspon a un revisionisme cultural, motivat sense dubte per un rebuig incondicional al terme dialecte (comunament investit d’una càrrega pejorativa), però també per dos altres conjunts que certament depassen l’estricte quadre de la lingüítica. Sota coberta d’un valencianisme progressista, diversos secessionistes són animats per un antivalencianisme latent, però clarament perceptible, una oposició ferotge a l’expressió de certs trets diferencials valencians, al primer rang dels quals figura la mateixa llengua regional. La reconeixença d’una llengua “independent” és concebuda dins del propòsit de reduir el valencià a una cosa anecdòtica, de marginalitzar-lo, de folkloritzar-lo. L’habitus lingüístic majoritari dels secessionistes és, en aquest sentit, significatiu. Molts escriuen en castellà abans que en valencià i alguns confessen, en privat, això sí, no dominar ni inclús voler aprendre la llengua regional que ells pretenen no obstant defensar quotidianament. Són també nombrosos els que releguen el valencià a un segon rang, com ara Eliseo Palomares que escrivia no fa massa respecte al tema de les cèlebres “Falles”, i també respecte a la toponímia local dins d’elles: “Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes”.[[#ca08|#]] Podem citar, en fi, un altre exemple, en 1982, els autors d’una campanya informativa utilitzaren la cèlebre “paella” valenciana per a prevenir la població temptada de cuinar aquest plat a l’aire lliure contra els riscos d’incendi. En tota ingenuïtat, els publicitaris havien inserit dins de llur anunci dos eslògans: “Certes paelles maten/La paella és el plat més car de l’estiu”.[[#ca09|#]] Considerant aquest text com un atemptat a la identitat valenciana, els secessionistes demanaren la seua prohibició, tenint cura d’usar en la seua argumentació el terme “autòcton”, pres així per a afirmar una independència del valencià: “Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano”.[[#ca10|#]] Argumentant al voltant de la protecció d’un patrimoni cultural, els secessionistes entenen així afavorir una “autoctonització” de certs trets diferencials, d’entre els quals tenim la llengua regional. Ells aspiren, sovint secretament, a relegar aquesta part tangible de la “valencianitat” a una cultura de baix nivell, aborigen i exòtica, dins del procés descrit per Robert Lafont en el cas de l’occità en 1967: “Sur la ''côte d’Azur'', la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’''indigenisation'' des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes”.[[#ca11|#]] El secessionisme pot ser així presentat com a més insidiós que tota política discriminatòria. D’entrada és més acceptable que la censura, però no regateja esforços a posar un terme, un fre, al procés de normalització. Un altre conjunt de motivacions és un anticatalanisme exacerbat envers dos grups idènticament estigmatitzats: els catalans, catalanistes o no, i els valencians partidaris de la unitat lingüística. Buscant les seues arrels en la història comuna i diferenciada dels dos territoris veïns, aquest anticatalanisme prengué cos en el moment clau de l’expressió del valencianisme, la publicació de ''Nosaltres els Valencians'' de Joan Fuster en 1962. Si, després de vint-i-cinc anys de franquisme, aquest estudi posà de relleu l’adscripció de la població a un conjunt singular, dotat d’una llengua en perdició, l’afecció de Fuster pels “Països Catalans” donà a aquest anticatalanisme l’ocasió d’expressar-se amb virulència. Així, el 1962, Diego Sevilla Andrés escrigué en resposta a la publicació de Joan Fuster: “[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes”.[[#ca12|#]] Nodrit per un moviment específicament valencià, el “blaverisme”, en referència a la franja de color blau de l’emblema oficial de la Comunitat (la “Senyera”), aquest anticatalanisme s’expressà aviat en tot el seu horror. Aprofitant-se de les incerteses polítiques del període pre-autonomista, els “blavers” procediren a una instrumentalització del valencià, una desviació destinada a servir a una ideologia d’extrema dreta: “[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, ''són els catalanistes''”[[#ca13|#]] Des de llavors nasqué una autèntica fòbia, que combinava por i menyspreu a trobar tota expressió unitària. Mentre que els catalans foren considerats com a invassors, la classe universitària local fou assimilada a una quinta columna, un cavall de Troia dirigits des de Barcelona per a millor assegurar una nova “re-Reconquesta” del territori i anihilar tota expressió de la “valencianitat”. Foren impedides diverses manifestacions culturals, moltes llibreries foren saquejades, i certs intel.lectuals foren incomodats i al final agredits, baix l’excusa que defensaven la unitat. Per a intentar aturar aquestes pràctiques, els universitaris publicaren diversos treballs que alertaven l’opinió sobre els perills d’una partició: “Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils”.[[#ca14|#]] Però això fou sense comptar amb la determinació de l’extrema dreta valenciana. Gràcies al suport d’alguns òrgans de premsa poc escrupulosos, d’entre els quals destaca el diari ''Las Provincias'', aquesta ha sabut treure profit d’aquest tema de la llengua, car a tot poble, per a tractar d’enganyar nombrosos valencians i assegurar una certa perennitat del conflicte. D’questa manera, diversos ideòlegs continuen teoritzant sobre la idiosincràsia valenciana, els fonaments i la immanència de la “valencianitat”, i recorren a la noció de la “raciologia valenciana” o “llevantina” per a afirmar millor l’existència d’una distinció “fisiològica” entre valencians i catalans. Diverses manifestacions amb eslògans evocadors (¡Todos contra Cataluña!, ¡Todos contra Cacaluña!) continuen igualment essent organitzades per a defensar el caràcter autòcton d’una llengua “independent”, o demanar el tancament del canal televisiu català TV3, considerat per alguns esperits miserables com a “estranger” i “incomprensible”. En definitiva, a més de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997, d’acord a un dels grans mites “autoctonistes” segons el qual la població seria hereva d’una “sang àrab” abans que d’una “sang catalana”, encara es pot escoltar “antes moros que catalanes”, mentre que, a les biblioteques, encara es continuen deteriorant salvatgement obres que presenten el valencià com a una variant del català, o que associen Ausiàs Marc a la literatura catalana. Principal motiu del secessionisme, l’anticatalanisme valencià ha conservat així tota sa virulència. Si ben és cert que no pot exagerar-se, tampoc no pot ser negligit, car revela el sentit i la natura del conflicte lingüístic valencià. Especialment reclama una atenció immediata, car sa incidència és gran, tant sobre el pla lingüístic com com sobre el pla identitari. En el pla lingüístic, l’autonomització del territori en 1982 i el desenvolupament d’un arsenal legislatiu han dinamitzat indiscutiblement el progrés del valencià. La població ha sabut mobilitzar-se per a arribar, no pas a una normalització completa certament, però sí a un millorament de ses competències, a un ús creixent del valencià en diversos contextos de comunicació i, fent això, a una aprehensió sense una depreciació excessiva. No obstant, subsisteixen alguns límits, directament lligats a la pressió dels secessionistes i a diverses batalles que aquests darrers han arribat a conduir al seu favor (a més de la de la simbologia). L’Estatut d’Autonomia de 1982 és un primer exemple. Mentre que el seu homòleg balear fa expressa referència al català (“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, al costat del castellà, el caràcter de llengua oficial”), el text valencià es contenta amb un imprecisa i boirosa definició que, gràcies al terme “idioma”, no exclou la possibilitat de considerar el valencià com a llengua “independent” (“Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà”). Més avant, mentre que l’Estatut català contempla un desenvolupament extraautonòmic, el text valencià exclou tota relació amb la cultura i la llengua d’altres parts de la península, mitjançant una formulació igualment imprecisa, que barreja els termes “País Valencià” i “Regne de València” al seu preàmbul: “Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”[[#ca15|#]] Altre exemple el podem trobar en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, pedra de volta de la política lingüística local. Influenciada pels secessionistes, una part de la classe política ha influït de nou per a excloure tota referència a la llengua catalana, preferint usar fòrmules equívoques (“llengua històrica i pròpia del nostre poble”, “el nostre signe d’identitat més singular”), i fins i tot la denominació “llengua valenciana”, protestada pels universitaris (“La llengua valenciana és una part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat”). Sobretot, contràriament al seu homòleg català, que fa referència a una “comunitat lingüística” i que contempla un intercanvi en català de tota documentació pública (“Formada al seu territori i compartida amb altres territoris, amb els quals forma una comunitat lingüística que ha aportat al llarg dels segles una preciosa contribució a la cultura, la llengua catalana.../Els mandataris públics deuran expedir en castellà les còpies que tindran efecte fora dels territoris que tenen la llengua catalana per llengua oficial”), el legislador valencià es contenta amb mencionar: “[...] seran redactades en castellà les còpies o els certificats dels documents que deuran tenir efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana”. Dins d’aquest marc, es comprén que la “(re)valencianització” del territori no s’haja pogut beneficiar de l’impuls necessari a una autèntica normalització. En lloc de treure profit de manera conjunta de les mesures eficients desenvolupades a Catalunya i les Illes Balears, als textos i llavors a la pràctica, el català de València fou víctima d’una política, no exactament atemorida, sinó isolacionista, un autèntic replegament contrari a tot progrés quantitatiu raonat. En el pla identitari, les incidències foren i continuen essent massa pesades. La primera és una extrema confusió, un problema identitari major. Mentre que al final de quaranta anys de franquisme, la població podia pretendre una aprehensió més justa dels seus trets diferencials, ella fou inserida al cor d’un autèntic caos, un desordre sense nom que feia difícil tota aproximació a la “valencianitat”. Per a intentar descobrir-se a si mateixos, alguns valencians han començat a estudiar allò que ells pensaven o desitjaven que fóra llur “valencianitat”, tirant mà si ha calgut del passat enlloc d’interrogar-se per llur devenir. Nogensmenys, ells es topetaren i se topeten quotidianament amb diverses obres que teoritzen de manera errònia sobre els seus referents identitaris, sovint en una català “contranormalitzat”, una llengua de laboratori que respon a unes regles ortogràfiques contràries a tota codificació acadèmica rigorosa. Una altra incidència notòria és l’emergència i la consolidació d’un ostracisme front a la trobada de tota expressió de la “catalanitat”. Conduïda en nom d’un valencianisme a voltes denominat “pur”, la defensa d’una “llengua valenciana independent” s’ha basat en una ideologia racista i xenòfoba que dificulta contínuament les relacions catalano-valencianes. Els secessionistes han recorregut i recorren contínuament a la lingüística per a servir a una causa contrària a la més bella i generosa funció de tota llengua, l’enteniment entre els individus. Una altra incidència afecta, en fi, el posicionament del valencià en l’espai identitari local. Nodrides pels secessionistes, les tensions d’aquests darrers anys s’han concretat de tal manera en la llengua regional que aquesta ha esdevingut un element clau dins del reconeixement i l’afirmació de la identitat valenciana. Dominat o no, el valencià ha esdevingut el verb “ser” de la “valencianitat”, el seu element d’obectivació més explícit. Tot i que això és favorable en principi al seu impuls, aquesta constatació deixa entreveure una incidència més criticable, una tendència a considerar dos graus de “valencianitat” i en conseqüència dos graus de valencians: uns valencians autènticament valencians, car són “valencianòfons”, i uns valencians de segona classe, car són “no-valencianòfons”. És aquest un tret singular de la història local: mentre que la pràctica del castellà es manté preeminent, la llengua que serveix de vector d’identitat és la més feblement difosa. Però és això una conseqüència del conflicte: si el valencià ha esdevingut preeminent en l’enunciació de la “valencianitat”, pot servir de tret principal d’una “valencianitat” autèntica (una “plusvalencianitat”)? Com que cada conjunt és idènticament dipositari dels trets diferencials valencians, tenint present la configuració sociolingüística del territori després de la Reconquesta, considerar el valencià com a un element diacrític de tan gran importància, no implica el risc de compartimentar la població, d’engendrar noves discriminacions? Adoptats en 1998, el “Pacte Lingüístic” i la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” han deixat entreveure una resolució possible del conflicte, partint de la base del reconeixement creixent de les especificitats valencianes sense sistematització de la seua seua “catalanitat”. El “Pacte Lingüístic” mateix ens indica, d’altra banda, una presa de consciència dels efectes funestos de les querelles “valenciano-valencianes”. No obstant, la situació actual resta preocupant. Si els valencians han arribat a nomenar a la fi els seus primera acadèmics, aquesta nominació ha necessitat més de tres anys, durant els quals el català de València no ha estat objecte de cap rehabilitació significativa, mentre que, aprofitant l’explosió de noves tecnologies, els secessionistes no han cessat de difondre les seues obres “contra-normativitzades”. Sobretot, institucionalitzar una Acadèmia estrictament valenciana, mentre que Barcelona i Mallorca romanen sota el mestratge de l’Institut d’Estudis Catalans, planteja nombrosos interrogants: semblant empresa, ¿no comporta el risc de dotar el secessionisme d’una certa legitimitat, de perpetuar la política aïllacionista de València i, a llarg termini, de conduir a l’esgotament al català de València? Degut a l’absència a tota referència a la unitat de la llengua dins del “Pacte”, tot i que es denominà AVL en lloc d’ALV, ¿aquesta nova institució no implica el risc de conduir a una partició lenta més irrevocable de la llengua catalana? Ja que si els treballs de l’AVL no desobstrueixen aquesta realitat, no oficialitzen poc a poc una codificació pròpia al territori valencià, quina seria la seua raó de ser? De tota manera, lluny de la unanimitat dels lingüistes, el valencià ha esdevingut una aposta política portadora de dos concepcions identitàries: l’edificació d’una autoctonia valenciana susceptible de prorrogar la disglòsia, o una emancipació pancatalanista que pot afavorir la normalització. Defensar la “catalanitat” del valencià és una manera d’orientar la Comunitat vers Catalunya en el pla lingüístic, però també cultural, econòmic, inclús polític, d’inscriure València en un espai més vast, el dels “Països Catalans”. De manera inversa, postular la independència d’una “llengua valenciana” correspon a una afirmació d’una identitat singular, una objecció a tota entesa amb Catalunya. Quina de les dos tendències triomfarà? Si certes pors al voltant de la possible existència d’aquests “Països Catalans” podrien estar justificades, si és exacte que alguns discursos emesos des de Catalunya palesen un cert apetit català que abraça ràpidament la frontera de les dos autonomies veïnes, mitjançant una política raonable, ¿no tindria València la possibilitat d’inscriure’s i afirmar-se dins d’un espai “catalanòfon” sense assistir a una dissipació dels seus trets diferencials? Si és ben cert que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears comparteixen totes tres una mateixa llengua, rica en cada indret en nombrosos particularismes, ¿és il.lusori considerar el funcionament d’aquests “Països Catalans” dins del respecte d’una identitat específicament valenciana, i balear? Més enllà de l’acció intrínseca de l’AVL, dins dels mesos que vénen, el futur del valencià depén, més que mai, de la resposta a aquests interrogants. %warning% 2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor. ---- [[#ca01]] # [[#cap|^]] Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. [[#ca02]] # [[#cap|^]] Universitat de València. Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1. [[#ca03]] # [[#cap|^]] Guinot i Galan, Josep Maria. Op. cit. Pp. 19, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. [[#ca04]] # [[#cap|^]] Ángeles Castelló, José María. Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6. [[#ca05]] # [[#cap|^]] Entwistle, William J. Citat dins Lanuza Ortuño, Chimo. Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42. [[#ca06]] # [[#cap|^]] Lanuza Ortuño, Chimo. Op. cit. P. 42. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial]. [[#ca07]] # [[#cap|^]] Entwistle, William J. Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traduït per F. Villar. Títol original: The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque. [[#ca08]] # [[#cap|^]] Las Provincias, 28 de febrer de 1988. P. 34. [[#ca09]] # [[#cap|^]] Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. [[#ca10]] # [[#cap|^]] Ignacio Gil Lázaro, diputat del Grup Parlamentari Popular. Citat dins Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25. [[#ca11]] # [[#cap|^]] Lafont, Robert. La révolution régionaliste. Paris. Gallimard. 1967. P. 208. Traduït de l’original francès, vol dir: “A la Costa Blava, la multiplicació dels noms provençals de poblets [...], les representacions folklòriques, acompanyen [...] la ruïna de la llengua autòctona [...] Aquest és el procés més greu: la indigenització de les poblacions [...] Desculturació i exotisme són sempre sinònims”. [[#ca12]] # [[#cap|^]] Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. Levante. 22 de desembre de 1962. Citat dins Cucó, Alfons; Romero, Joan. “Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”. L’Avenç. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44. [[#ca13]] # [[#cap|^]] Bello Serrat, Vicent. La pesta blava. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5. Sèrie “La Unitat” nº 130. La desviació de certs referents identitaris, d’entre els quals està la llengua regional, per un corrent d’extrema dreta, no és pas una especificitat valenciana. A Bretanya, en cada elecció regional, els cartells del Front Nacional prenen per eslògan: “Bretó, defensa la teua identitat!”, i aquest partit organitza molts debats per a favorir una “millor difusió de la llengua bretona”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124. [[#ca14]] # [[#cap|^]] Universitat de València. Informe sobre la llengua del País Valencià. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36. [[#ca15]] # [[#cap|^]] En el pla polític, el text valencià exclou igualment tota evolució possible. Mentre que l’estatut basc, català, gallec i inclús andalús es reserven la possibilitat d’evolucionar, gràcies al recurs de l’adjectiu “actual”, els valencians han optat per: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3). %trail% <<|Índex|>> Page last modified on January 16, 2011, at 01:55 AM
Edit - History - Print - Recent Changes - Search< |
© 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors |