Descarregueu  el navegador Mozilla Firefox, per a una visualització web millor i més segura
Descarregueu l'Adobe Reader, per a documents PDF
lang: ca lang: es

<< | Índex | >>

Denominacions locals per a la llengua a l'Edat Mitjana

D.A. "Historia del pueblo valenciano". Fascicle 18. València. Levante-EMV. 1988. Pp. 343-344.

Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer

"En una època en què encara no s'havien format els grans estats "nacionals" d'Europa i que les fronteres polítiques s'alteraven amb certa freqüència, algunes llengües reberen, en usos interns, diferents denominacions particularistes, basades en el gentilici d'una determinada ciutat o comunitat político-administrativa. Per als seus usuaris, era una manera de ressaltar els seus vincles tel.lúrics, generalment front a d'altres membres de la seua mateixa comunitat lingüística però de diferent adscripció político-administrativa. Ara bé, quan una llengua es trobava amb la veïna, les seues denominacions particularistes deixaven pas a la unitària. Dant, per exemple, es refirí diverses vegades al seu "fiorentino idioma" o al seu "toscano" nadiu, sense deixar per això de considerar-se parlant de la "lingua italiana". Entre els valencians del nostre Segle d'Or es donava una situació molt semblant. Orgullosos de la seua condició de ciutadans d'un país en expansió front a una Catalunya decadent, els nostres avantpassats preferiren designar com a "valenciana" la seua llengua materna. El primer escriptor que ho va fer fou Antoni Canals en 1395. La publicació del repertori complet del lèxic d'Antoni Canals, que acaba de realitzar Emili Casanova (1988), palesa que dels més de 6000 mots inventariats, sols 7 es poden classificar com a valencianismes. Si exceptuem alguns estrangerismes de moda i alguns arabismes més o menys locals, els valencianismes estrictes del "Tirant lo Blanc", publicat en 1490, no són molt més nombrosos que els de Canals i, no obstant, Joanot Martorell manifiesta en la seua dedicatòria que el tradueix en llengua "vulgar valenciana, per ço que la nació d'on io só natural se'n puixa alegrar". Amb la nova denominació es tractava, doncs, de proclamar uns orígens concrets. Entre els nostres textos quatrocentistes, els matisos diatòpics, si n'hi ha, cal cercar-los, més que en alguns dialectalismes sovint discutibles, en la preferència per determinats mots o variants formals de la llengua comuna. Amb tot, aquests matisos no són mai tan marcats com els que existeixen, per exemple, entre el castellà i l'andalús. A més de subratllar el fet diferencial dins de la Corona d'Aragó, la denominació de "valencià" tant en sentit idiomàtic com a administratiu, tenia la virtut de diluir o integrar les diferències de la bigarrada població cristiana. En canvi, en contextos internacionals, aquesta insistència es feia menys imperiosa. Quan s'incoa el procés de canonització de sant Vicent Ferrer (1445-1455), Roma requereix diversos testimonis per a confirmar el miracle atribuït al sant de que, sense deixar de predicar mai en la seua llengua materna, era entès por tota classe de nacions. L'arquebisbe de Tolosa es va fer eco de la duplicitat onomàstica de la nostra llengua en afirmar que sant Vicent Ferrer predicava "in sua vulgari idiomate Catalonie seu Valentino" [en la seua llengua vulgar catalana o valenciana]. En canvi, un rei d'armes de València es limità a declarar que sant Vicent Ferrer "predicabat post latinum in lingua cathalana" [predicava després del llatí en llengua catalana]”.

<< | Índex? | >>

Page last modified on July 15, 2006, at 04:44 AM
Edit - History - Print - Recent Changes - Search<
Creative Commons License © 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors | visites
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons, tret d'on s'indique el contrari.
Funcionant gràcies a PmWiki, PunBB, Coppermine, PHP, MySQL, Apache i GNU/Linux.